Un any més el sindicat CCOO treu a la llum el seu informe sobre sinistralitat laboral, amb el títol “Balanç salut laboral 2020”. Ho fa analitzant el primer any marcat per la Covid-19. L’informe, realitzat en el marc del 28 d’abril, Dia Internacional de la Salut i la Seguretat a la Feina, conté dues parts diferenciades: l’anàlisi de les dades respecte de la sinistralitat laboral i l’anàlisi de la situació actual en el model de gestió de la salut laboral en el treball. Aquí, el sindicat situa els principals dèficits de la normativa i els incompliments empresarials i de les administracions públiques, elements que, diuen, “expliquen les xifres de la sinistralitat”.
I és que com diu l’informe, “malgrat que el 2020 va ser un any caracteritzat per una important aturada d’activitat econòmica i d’aplicació del treball a distància, les dades mostren un creixement preocupant de la mortalitat a la feina durant la jornada laboral mentre que es redueix significativament la notificació dels accidents de treball que són fàcilment ocultables per les empreses i les mútues”. Pel sindicat, les xifres mostren la baixa qualitat de les activitats preventives a les empreses i els elements de precarietat i devaluació de les condicions de treball.
D’acord amb les dades del Departament de Treball, durant el 2020 hi va haver a Catalunya 89.106 accidents de treball amb baixa dels quals 100 van ser mortals. Respecte del 2019 suposen una disminució del 26,04 % per al total d’accidents amb baixa i un increment del 9,89 % en el cas dels mortals. Desglossant els accidents mortals produïts el 2020 durant la jornada laboral, trobem que prop del 38% de tots els accidents no es deuen a mancances en la seguretat, sinó que estan relacionats amb elements de l’organització del treball, com ara pressions i càrregues de treball. Així, apunten també que algunes dades significatives que constaten que la precarietat laboral és una font de desigualtat en matèria d’ingressos i també en matèria de protecció de la salut en el treball són les referides al conjunt d’accidents de treball ocorreguts durant la jornada laboral, segons el tipus de contracte i la situació professional, és a dir, el treball assalariat respecte del treball per compte propi.
Una dada que també ressalten és que per sexes, la divisió sexual del treball, segons la qual els homes ocupen les activitats amb més riscos de seguretat, es reflecteix en una major incidència entre els homes del conjunt d’accidents de treball durant la jornada i també dels mortals. En canvi, les dones pateixen més accidents in itinere, “fet que respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments”.
Per últim, afegeixen també que l’escassa notificació dels accidents de treball per Covid revela la facilitat que tenen les empreses i les mútues per ocultar els danys a la salut produïts pel treball. Així, durant el 2020 només es van declarar 1.530 accidents per COVID, dels quals el 96% (1.475) es van produir en activitats sanitàries. Segons els càlculs de CCOO, aquest fet suposa que només un 10,58 % dels contagis produïts en aquestes activitats han estat reconeguts com a accidents de treball.
Des del sindicat apunten aleshores que aquestes xifres denoten les deficiències de la regulació normativa que ha realitzat el Govern espanyol sobre aquesta situació, evitant el reconeixement ple de la malaltia professional per a aquests contagis i deixant fora altres col·lectius que també treballen a centres sanitaris i sociosanitaris i que també estan exposats al virus com ara personal d’ambulàncies, ajuda a domicili, serveis funeraris, residències, etc.
I és que per malalties causades pel treball s’entén per una banda, les malalties professionals, en què s’ha de demostrar la relació directa entre causa i efecte. CCOO afirma que es basa en una norma amb carències importants, com l’absència de consideració de les malalties derivades dels riscos psicosocials. De l’altra, també es consideren les patologies no traumàtiques causades pel treball comunicades com a accident (PANOTRATSS), quan la malaltia no es pot considerar legalment com a malaltia professional, però s’ha evidenciat la relació causa-efecte amb la feina.
La Covid-19 com a accident de treball
De les diferents fonts d’informació de les autoritats sanitàries i laborals s’estima que, des de l’inici de la pandèmia fins al 31 de desembre del 2020, s’han comunicat aproximadament més de 14.000 contagis per Covid-19 en treballadors sanitaris a Catalunya. En canvi, segons les dades del Ministeri de Treball, només s’han declarat 1.530 accidents de treball amb baixa per aquest motiu en el període de gener a desembre a Catalunya en tots els sectors.
D’aquests 1.530 accidents de treball per COVID produïts durant el 2020 a Catalunya i recollits en les estadístiques del Ministeri de Treball, només un hauria produït la mort de la persona treballadora. El 96% d’aquests accidents s’han produït en els sectors sanitari i sociosanitari. Segons els càlculs del sindicat, aquest fet suposa que només un 10,58% dels contagis han estat reconeguts com a accidents de treball i “implica que ni l’Administració ni les empreses han complert amb l’obligació de comunicar-los”.
CCOO explica que des de l’inici de la pandèmia reclamen el reconeixement de malaltia professional per a tots els contagis per Covid-19 produïts en el desenvolupament de la feina per a la totalitat de les plantilles dels sectors sanitaris i sociosanitaris, incloent-hi el personal subcontractat que treballa en centres sanitaris, sociosanitaris, ambulàncies, ajuda a domicili, serveis funeraris i residències i el conjunt d’activitats auxiliars que participen en l’atenció sanitària i sociosanitària. El sindicat també demana aquest reconeixement per al personal treballador de les activitats essencials que es va contagiar durant el primer estat d’alarma, quan es va veure obligat a treballar de cara al públic sense disposar d’equips de protecció.
No obstant això, apunten, “les diferents regulacions normatives que ha fet el Govern de l’Estat des de la declaració de la pandèmia no suposen un reconeixement ple de la malaltia professional com a contingència, sinó que es considera un accident de treball amb el dret a rebre les mateixes prestacions que en el cas de la malaltia professional”. Afegeixen que “per dificultar-ne encara més la notificació, s’ha establert un requisit per al seu reconeixement que no existeix en la regulació que fa la Llei general de la Seguretat Social (LGSS) de l’accident de treball, de manera que només s’assumirà com a tal si existeix un informe previ del servei de prevenció de l’empresa en què es constati la manca de mesures preventives”. Entenen que aquesta regulació suposa una solució parcial per a totes les persones potencialment afectades.
El fet a més que aquestes malalties no siguin considerades com accident de treball o malaltia professional, per Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO de Catalunya, fa que les mútues laborals desviïn al sistema públic la seva responsabilitat. És la mútua qui decideix si aquell accident de treball o malaltia professional requereix assistència sanitària o baixa mèdica. Per tant, determina la intervenció sanitària i concedeix, o no, l’accés a la prestació econòmica corresponent a la baixa mèdica. Així, el sistema preveu i deixa en mans de l’empresa i la seva mútua – “agents privats que responen a criteris econòmics i que són part interessada en un clar conflicte d’interessos”, – la notificació a les administracions públiques d’aquests danys a la salut i l’accés als drets. CCOO apunta en el seu informe que “cada vegada que no ho reconeixen estan desviant al sistema públic les seves responsabilitats i predeterminant de facto la naturalesa de la contingència, com a comuna i no professional, cosa que vulnera el dret de les persones treballadores a les cobertures assistencials, mèdiques i econòmiques corresponents”. Així, afegeixen “l’empresa compleix el seu
objectiu d’estalviar-se inversions en la millor prevenció i les possibles responsabilitats per danys i perjudicis”.
En aquest sentit i posant un exemple diferent a la Covid-19, segons un informe recent del Ministerio de Sanidad sobre la càrrega i els costos sanitaris a la sanitat pública en relació als càncers atribuïbles al treball, s’afirma que el cost total d’aquests càncers de l’atenció sanitària a Catalunya el 2015 va ser de prop 28 milions d’euros, segons ha explicat Pérez. I com ha denunciat, són costos que no estan assumint les mútues i estan derivant al sistema públic.
El 20,7% de les empreses no disposa de cap organització preventiva
Aquest informe ha estat presentat per Cristina Torre, secretària d’Acció Sindical de CCOO de Catalunya, i Mònica Pérez, responsable de Salut Laboral de CCOO de Catalunya. Durant la roda de premsa han assenyalat, a banda del ja exposat, que el sistema preventiu actual es mostra esgotat i que té una sèrie de deficiències que són estructurals.
Pérez ha explicat que els incompliments de les pràctiques preventives diàries a les empreses són molt extensos: “fan molt poca prevenció i quan la fa és de poca qualitat”. Si no, no s’explicaria que el 2020 hi hagués un augment del 21,54% del nombre d’accidents de treball mortals durant la jornada, al mateix temps que es produeix una reducció significativa dels accidents lleus i greus, i de les malalties professionals. Explicat potser, com s’ha dit abans, per no registrar correctament. Tot i que en teoria, en un any on s’ha prioritzat el teletreball i hi ha hagut moltes aturades de l’activitat, no hauria d’haver una tendència a l’alça de la sinistralitat.
Per explicar això, l’informe ha volgut fer èmfasi en els tres principals factors explicatius del fracàs del model preventiu actual, que són la precarietat del mercat de treball, els elements normatius que permeten l’existència d’una baixa prevenció de riscos i la infranotificació de molts danys a la salut relacionats amb la feina i els dèficits que mostren les administracions públiques en l’exercici de les seves competències, en relació amb el control i la inspecció de la qualitat de les pràctiques preventives a les empreses.
El text ressalta que el 33,7 % de les empreses no disposen de pla de prevenció. Del 66,3% restant, només en el 23,8 % dels casos tenen un pla específic adaptat a l’empresa. A més, un 20,7% de les empreses no disposa de cap organització preventiva, fet que afecta més de 110.000 treballadors i treballadores. Entre les empreses que sí que en tenen, el 73 % ha optat per un servei de prevenció aliè de manera exclusiva. Això, per Pérez, significa una mercantilització massiva de la prevenció: “si s’externalitza a serveis de prevenció externs contra la directiva marc, el què obtenim és un mercat on dominen fronts empresarials, baixa la qualitat del servei que presten i es sobrecarreguen les plantilles mentre es fa una oferta estandarditzada”, ha dit.
2 comentaris
Circle Orboros
Trollbloods