La pandèmia està eixamplant la bretxa de gènere en la ciència. El que fa un any era una simple sospita dels efectes de la crisi del coronavirus es va confirmant amb estadístiques i dades.
Ara, un equip internacional de la Societat Europea d’Oncologia Mèdica (ESMO, per les sigles en anglès) ha publicat els resultats d’una enquesta que reflecteix com les investigadores del càncer s’han vist més afectades per la crisi del coronavirus que els seus companys: s’han tingut menys temps per a tasques científiques, com preparar documentació per a beques o enviar publicacions; i la seva vida personal s’ha alterat més, atorgant més temps a tasques domèstiques i familiars però restant minuts a autocures.
L’enquesta d’ESMO indica que el 62,5% de les dones considera que la covid-19 ha tingut un impacte en la seva vida professional -enfront del 45,5% d’homes-. D’aquestes, un 85% percep que aquesta alteració ha estat negativa -76% per als homes-. El global d’enquestats respon que la pandèmia sí que ha afectat la seva vida personal (89% dones vs. 76% homes) i familiar (84% vs. 77%).
Durant els mesos de confinament, les oncòlogues van dedicar més temps a tasques d’hospital (cures a pacients) i laboratori (interpretació de resultats i recerca clínica) que els seus companys -53% enfront de 46% i 33% enfront de 26%, respectivament- . D’altra banda, elles van minvar en una important proporció el temps dedicat a recerca científica -39% vs. 25% – i a l’autocura personal -58% vs. El 39% -. Els autors destaquen que aquestes tendències es van mantenir més enllà del confinament en el cas del temps dedicat a fer ciència -42% enfront de l’23% – i en la cura personal -55% vs. 36% -.
Conseqüències més enllà de la pandèmia
Per comprendre el que impliquen aquests resultats, cal explicar el context laboral de les i els professionals de la investigació i tractament del càncer. Pilar Garrido, del Servei d’Oncologia Mèdica de l’Hospital Ramón i Cajal i portaveu de Women for Oncology, un comitè d’ESMO que investiga amb perspectiva de gènere i busca acabar amb aquesta desigualtat en el sector, detalla a SINC que els oncòlegs, “com tots els metges”, prioritzen l’atenció als pacients. Després, dediquen una part important de la seva jornada a la recerca, ja sigui clínica o translacional, i després compten amb una ‘pota’ acadèmica de docència a la universitat.
Per això, el preocupa que els homes oncòlegs “hagin dedicat temps addicional -respecte a les dones- a mantenir una quota de recerca, mentre que elles ho han dirigit a tasques que socialment s’assigna a elles: cures de fills i familiars”.
Els autors adverteixen que aquesta disparitat en la dedicació professional d’homes i dones “pot tenir conseqüències duradores en la carrera de les oncòlogues, més enllà de la pandèmia”, el que pot repercutir en els currículums de les professionals i en les seves aspiracions a llocs de lideratge.
“Em preocupa que els homes hagin dedicat temps addicional a mantenir una quota d’investigació mentre que les dones ho han dirigit a tasques que socialment s’assigna a elles: cures de fills i familiars”, Pilar Garrido, portaveu de Women for Oncology
Garrido, que és l’autora principal de l’enquesta, alerta que si no es fa res, les oncólogas “estaran en inferioritat de condicions respecte als homes”. Hi ha menys dones en publicacions de referència, menys dones com a primera i última autora, i menys dones com a investigadores principals d’assajos”.
“Personalment, em deixa al·lucinada que després de l’esforç de tants anys i generacions, s’assumeixi amb tanta facilitat que en una crisi hi ha tasques fonamentalment de dones. Si som igual de professionals, per què la resta de tasques no són iguals?”, reflexiona.
Altres investigacions
Les troballes d’aquesta investigació estan recolzats per altres estudis que reflecteixen l’escassa representació de dones en la investigació durant la pandèmia. Una recerca sistemàtica en la base de dades mèdica PubMed revela que només hi havia un 34% d’autores entre les 1.370 publicacions relacionades amb la covid-19 a 1 de maig de 2020, de les quals només ocupaven la primera i última autoria en el 29% i el 26% dels articles, respectivament.
D’altra banda, una anàlisi de l’autoria femenina dels articles sobre covid-19 publicada a The Lancet mostra que elles apareixien molt menys (en el 30,8% dels articles analitzats) i com a primeres signants (24,2%), últimes signants (25,8%) i autores corresponents (22,9%).
Una enquesta de percepció realitzada per Women for Oncology de 2018 recollia que la majoria de dones professionals si afirmaven que existien diferències de gènere en el món de l’oncologia, però els homes opinaven en línia contrària.
Per a Garrido, “és molt difícil solucionar una cosa que una part creu que no existeix”, tot i que les dades evidencien una bretxa de gènere important en l’oncologia mèdica.
Limitacions
L’enquesta, realitzada entre juny i juliol de 2020, va recollir les respostes de 649 persones d’entre els 11.956 membres d’ESMO. D’aquestes, més de dos terços dels participants eren dones, “el que podria haver introduït algun tipus de biaix en els resultats”, admeten els autors.
No obstant això, al·leguen que “el gran percentatge de resposta femenina pot reflectir el contrast de l’impacte experimentat per la pandèmia: aquelles que s’han vist més afectades poden haver-se sentit més motivades per completar el qüestionari”.
Altres limitacions que cita l’estudi és que alguns perfils demogràfics van tenir respostes molt baixes (com famílies monomarentals, persones que viuen soles), de manera que no han pogut extreure resultats d’aquests grups. Finalment, apunten que pròximes investigacions en aquest camp han d’incloure una proporció més significativa d’homes oncòlegs.
Aquest és un article de l’Agència SINC.
