Les dades d’afectació de l’epidèmia del coronavirus en residències de la tercera edat són esgarrifoses. El mes de març s’han registrat 362 morts d’usuaris de residències a Catalunya a causa del covid 19, segons les declaracions que han fet aquests centres, informa el Departament de Treball, Afers Socials i famílies.
Fins a l’últim dia de març hi havia 158 residències on s’havien detectat casos de coronavirus. El total d’infectats confirmats era de 830. Els residents hospitalitzats 189 i el nombre de professionals aïllats preventivament o amb simptomatologia, ascendeixen a 3.184, segons fonts oficials, però les xifres canvien diàriament.
A Catalunya hi ha un total de 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En les residències es concentra un col·lectiu molt vulnerable per la seva edat avançada –l’edat mitjana dels residents és de 84 anys-, la majoria dependents i grans dependents, i on el 90% presenten malalties prèvies.
En roda de premsa posterior a la presentació de l’informe, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies explicava que la tipologia de les residències d’ancians més afectades pel coronavirus era la de centres petits, amb poca capacitat de resposta davant de l’epidèmia, especialment perquè no tenien personal sanitari fix de plantilla.
La gent gran com a negoci
La versió dels treballadors només coincideix en part amb l’apreciació oficial. Josep Maria Martínez, delegat del sector de geriatria de CCOO, indica que la situació extraordinària té a veure amb la concepció de l’atenció a la gent gran com un negoci: “ha faltat molta prevenció. Moltes empreses no tenien Equips de Protecció Individual (EPI) i d’això en pateixen els residents i també els treballadors”, diu. Quan l’epidèmia s’ha estès, el poc material de protecció que hi havia es va esgotar, diu. Llavors els treballadors van haver d’improvisar amb donacions o bé les empreses van obtenir equips no adequats per les necessitats: “sabem que es necessiten guants de nitril, que no són porosos, però quan s’han esgotat a moltes residències només es lliuren guants de vinil, que no impedeixen el contagi”, afirma. Això vulnera la normativa que diu taxativament que cal usar material sense risc biològic.
La reducció de costos en un sector infrafinançat marca fins i tot la resposta a la crisi. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, diu Martínez. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, se suposa que per estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix Cinta Pasqual, la portaveu de la patronal Acra”, destaca.
Petits centres, els més dèbils
Els centres petits són els més afectats per la pandèmia. Hi ha instal·lacions, que de vegades no permeten l’aïllament individual, tenen molt poc personal, i no han aconseguit material de protecció per als seus treballadors. Llavors queden a l’albur d’un contagi. “En molts casos sembla que tot i les instruccions de tancar els centres de dia, es desobeïa la mesura perquè són ingressos importants per aquests empreses”, afirma el sindicalista.
Les residències públiques gestionades directament tenen una millor dotació de personal, tot i que no hi ha dades d’afectació de l’epidèmia en aquest àmbit. Després hi ha residències concertades per grans i mitjanes empreses, “Eulen, Domus Vi i Mutuam, són noms que es repeteixen entre els propietaris”, diu el responsable sindical. En subsector hi ha instal·lacions on es compleixen tots els protocols i altres amb situacions més crítiques, diu Martínez. Finalment, hi ha les residències privades pures, amb tarifes molt altes que “estan fent un gran esforç perquè l’epidèmia no els afecti”. La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos, diu Martínez.
Després de la pandèmia el sector canviarà. Les empreses amb més múscul econòmic i que hagin superat la crisi sense efectes greus podran menjar-se el mercat a costa de les petites empreses familiars, o entitats sense afany de lucre. L’afectació sobre el personal pot ser dantesca, es temen els sindicalistes consultats.
Igual que en el sector sanitari, en l’àmbit de les residències de la tercera edat hi ha realitats molt diferents, cosa que explicaria, en el cas de la pandèmia actual, les diferents respostes que s’han donat a aquesta crisi.
Sector majoritari
Per una banda hi ha les residències directament gestionades per les diferents administracions. Després hi ha les residències que impulsen un conjunt molt variat d’entitats, religioses, locals, fundacions o privades sense ànim de lucre. Majoritàriament aquestes entitats s’agrupen a l’Associació Catalana de Residències Assistencials (Acra). L’any 2016, aquesta entitat afirmava incloure un total de 413 entitats i empreses a Catalunya. El càlcul d’aquesta organització és que de les aproximadament 57.000 places que hi havia llavors en residències, ara ja són poc més de 64.000, només unes 5.000 eren directament públiques. Les fonts consultades consideren que la proporció es deu mantenir o fins i tot pot haver augmentat a favor de les entitats privades o concertades. En tercer lloc hi ha les residències que estan en mans de grups privats, constructores, fons d’inversió, o empreses multinacionals europees d’aquest sector. Però aquesta realitat no és ben bé exacta, perquè hi ha encreuaments, com per exemple, es dóna el cas de residències de titularitat pública que són gestionades per empreses o grups d’empreses privades en forma d’Unions Temporals d’Empreses (UTE).
Deu anys de retallades
A banda del sector econòmicament més potent, que pot assumir les tarifes dels grups estrictament privats, el finançament és bàsicament públic amb aportacions dels familiars. La llei de la dependència havia de ser la clau de volta de la suficiència de les cures a la gent gran, però ha patit una evolució absolutament negativa. L’any 2008, quan es va estrenar, s’hi van dedicar a Catalunya 367 milions, dels quals l’Estat en va aportar el 34,4% i la Generalitat el 65,6% restant. El 2009 els fons van ser 867 milions i la proporció un 37,2% de l’Estat i un 62,8% de la Generalitat. El 2010, s’hi van dedicar 1.024,8 milions que van aportar en un 32,7% l’Estat i un 67,2% la Generalitat. Però és a partir de 2011 quan la desproporció és més forta: llavors l’Estat baixa la seva aportació a un 22,2% del total i la Generalitat l’apuja fins a, 77,08% d’una quantitat que supera els 1.173 milions. Des d’aquell any la xifra total oscil·la poc, però la proporció dels aportadors segueix desequilibrant-se. Així, el 2017 la Generalitat aportava el 84,2% i el Govern central el 15,3% restant.
Més demanda, menys fons
La situació, doncs, està marcada per diversos components. Cada any la demanda de places residencials ha estat més alta i les aportacions públiques, des del 2013 més baixes. Això ha dut a les residències del sector concertat a aplicar una política econòmica restrictiva, especialment pel que fa a personal. Aquesta actuació s’ha reforçat per les normatives de ràtios que marquen el nombre de treballadors i la seva qualificació segons els tipus de residències.
Un dels efectes de l’escanyament econòmic ha estat que les treballadores i els treballadors fa 10 anys que tenen els salaris congelats.
Personal, poc i mal pagat
El tipus de treball, molt desgastant, la manca de mitjans i la falta de personal, que quan ha millorat la situació ha marxat cap a la sanitat ajuden a explicar la situació en què es troba el sector a Catalunya. Fa anys que tant les patronals com els sindicats demanaven 300 milions per a un pla de xoc que permetés parar la sagnia laboral i millorar el servei. La xifra no s’ha aportat, tot i l’existència de manifestos i actuacions de tot el sector reclamant a les autoritats públiques fons per dignificar el servei.
Davant del panorama de carència hi ha el fet que els últims anys el sector de la geriatria ha estat en el punt de mira d’inversors locals i internacionals. Constructores, fons d’inversió, empreses de la sanitat privada han posat els seus ulls en l’atenció a la gent gran. Aquest és un negoci clar, segons expliquen fonts bancàries. Segons els seus estudis invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.
Grans grups financers
En l’àmbit internacional, Fons d’inversió com Blackstone, ja fa temps que han posat els seus ulls en la geriatria, en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits.
Entre els grups espanyols destaquen Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores o Domus Vi. Totes coincideixen en el fet que han adquirit desenes de residències, tenen milers de treballadores i treballadors i facturen, totes per sobre del centenar de milions i gestionen milers de places.
2 comentaris
Como trabajadora del sector,, me preocupa muchísimo, que a pesar de lo que está saliendo en la prensa que no es más que lo que estamos viviendo durante años los 365 días,a diferencia del número de fallecimientos y bajas de personal que esta aumentando por días. Me preocupa, que nuestras empresas nos mencionen las perdidas que están padeciendo,cuando están resistiendo a no comprar material de proteccion para el personal, y esperan a que las administraciones se hagan cargo. Las cargas de trabajo las estamos asumiendo el personal que quedamos y en pocas ocasiones se está contratando,,hemos escuchado en otros sectores como sus trabajadores han sido compensados económicamente por el esfuerzo de estos días,en nuestro sector se ha aumentado nuestra jornada todavia más para poder atender a los residentes..nos esperamos lo.peor…que pase la tormenta,y en la calma ,se mantenga esta maldita precariedad en los geriatricos, que también mata ,pero de diferente manera, y enferma a sus trabajadores.
Años de escusas,años de girar la cabeza y no querer ver,porque eran sus abuelos que estaban bajo la gestión de empresas que la administración les daba y sabían como lo podían hacer ,pues permitieron que se bajaran costes..por eso era más fácil girar la cabeza.
Pero en ccoo no,desde hace años avisamos de la realidad, de lo que podía pasar …y tristemente pasó..para la administración, para la prensa son un número determinado de personas fallecidas..para el personal que trabajamos se han ido Manuel, Concha,José etc….
Tristemente paso lo que tenía que pasar… lamentablemente..
I ara que?…. anys i anys lluitan per millorar un sector invisible, doncs ara ja el veiem. Tant de bó aquesta situació tant esgarrifosa, s’acabi aviat i polítics, patronals i sindicats es posin a fer feina, que ja toca. Les treballadores i treballadors del sector de geriatria fa temps que ens hi deixem la pell, per cuidar a la gent gran, i continuem lluitan per dignificar el sector. Mentres tan les empreses han fet, i fan, la seva i tothom miran cap un altre costat…
Doncs ara toca mira el que tenim davant i treure’ns la vergonya amb mesures dignes..
Com a mínim un conveni autonòmic, que som catalans per tot menys per geriatria.. i és el tenim..