Les treballadores de la llar i les cures són majoritàriament d’origen estranger. Això ha fet que durant la pandèmia aquest grup hagi patit molt més que la mitjana de la població. I la reacció ha estat la solidaritat. Dones de diverses organitzacions s’han organitzar per canalitzar l’autoajuda. El més tangible ha estat crear una caixa de resistència amb la qual han pagat uns 50 lloguers per a les companyes i nuclis familiars que no podien assumir aquesta despesa. La solidaritat no s’ha aturat aquí i la xarxa creada ha recollit aliments, medecines i productes de protecció, amb els quals han fet cistells bàsics que han repartit a aquelles que més ho necessitaven.
La covid-19 ha tret el millor i el pitjor de les persones i col·lectius. Però hi ha una lògica: com més desvalgudes estan les persones més necessària és la solidaritat. I si l’administració no s’hi compromet, l’existència d’organitzacions és indispensable.
Paula S. és portaveu de l’associació Mujeres Migrantes Diversas. Explica que; “quan va començar l’epidèmia vam veure que el govern considerava el sector de treballadores de la llar i les cures com a essencial. Però immediatament van començar els acomiadaments”. Les treballadores de la llar i les cures acostumen a ser estrangeres. Moltes d’elles treballaven com a internes a les cases, cosa que implica, de vegades una dedicació de gairebé 24 hores, un salaris molt baixos i condicions laborals precàries.
“Ja et trucarem”, diuen
“Hem vist com la vulnerabilitat creixia. En molts casos han acomiadat companyes només amb una trucada de telèfon, sense cap compensació, per, de vegades, anys de servei. Altres vegades els han dit, ja et trucarem, i encara no han rebut cap trucada”, explica Paula S.
Davant les situacions que es podien donar, moltes dones, que havien estat abans internes, van pensar què podien fer per ajudar les seves companyes? D’aquí va sortir la iniciativa de crear una caixa de resistència. “Com a organització sempre hem treballat per impulsar la solidaritat, la sororitat entre totes. Així que ens vam posar en contacte amb altres dones que treballen en entitats que són aliades nostres i vam impulsar la caixa”.
La Paula esmenta algunes de les companyes: Victòria, Marisa, Florencia, Misuia, Maira o Zoy, entre altres. Cadascun d’aquests noms implica moltes altres persones que treballen al seu voltant en organitzacions diverses marcades per l’ajuda mútua i la solidaritat.
Les organitzacions de treballadores de la llar es relacionen mitjançant whatsapp. Això els aporta un mecanisme àgil de comunicació i relació, perquè moltes no tenen ordinadors ni connexió d’internet a casa. Gràcies a això es va detectar una necessitat que calia cobrir: pagar els lloguers, perquè darrere de cada lloguer no hi ha una persona sinó un o més d’un nucli familiar.
Amb els diners aconseguits a partir de la caixa de resistència s’han pagat uns cinquanta lloguers. Això vol dir que s’han evitat desnonaments que haurien afectat famílies bàsicament monoparentals que podien haver quedat a la intempèrie en plena pandèmia. Darrere d’una treballadora de la llar hi acostuma a haver fills o filles, o mares o pares i també companys, ara castigats per la crisi i l’atur.
La distribució de diners s’ha fet, explica Paula, en forma de dipòsits que s’han transferit als comptes d’aquelles persones que tenen aquesta possibilitat, perquè la falta de papers fa algunes entitats bancàries no acceptin obrir comptes a persones migrants.
El fet és que darrere de la caixa de resistència les organitzadores van saber que hi havia altres necessitats a cobrir. “Hi havia companyes que no tenien prou aliments o els hi feien falta coses elementals com bolquers i llet pels nens”, explica. I la maquinària solidària es va tornar a posar en marxa.
Es van elaborar cistells amb productes bàsics, com arròs, ‘frijoles’, llet, verdura i ous. A més, es van aconseguir productes de protecció com mascaretes aportats per l’Ajuntament de Barcelona i per la Generalitat i també per organitzacions solidàries com el Sindicat manter. Els productes han estat facilitats per entitats com la Fundació Coop57, i el Fons de Lluites Laborals i Populars, que han fet que arribessin a les llars productes agroecològics i de proximitat. També s’han comprat algunes medicines necessàries que per la situació legal de les persones i pel confinament general no es podien comprar. «Al principi vam pensar que arribaríem fins a 26 lots, però després que es va córrer la veu, l’endemà en feien falta 43 i en vam acabar lliurant 46», explica la Paula. En un càlcul urgent, el col·lectiu impulsor considera que en la iniciativa hi han col·laborat unes 400 persones i entitats.
La caixa de solidaritat segueix activa. L’èxit ha estat notable, tant que l’objectiu va ser aconseguir donacions per valor de 17.000 euros i ja se n’han aconseguit més de 20.425 euros. Si algú hi pot col·laborar pot trobar informació en aquesta adreça https://www.gofundme.com/f/caja-deresistencia-trabajadoras-del-hogarcuidados .
Regularització frustrada
L’epidèmia ha fet també que algunes dones que havien invertit anys de feina i esforços en tasques de cura de persones i treballs de la llar amb l’esperança que finalment podrien obtenir la documentació que els permetria millorar la seva situació hagin quedat penjades en perdre la feina. “En aquests casos recorrem al Centre d’Informació de Treballadors Estrangers, (CITE), de CCOO per tramitar mecanismes de regularització” afirma la Paula.
El govern d’Espanya ha anunciat ajudes per a treballadores de la llar i per a treballadors temporals, però el suport, que suposaria ingressos de fins al 70% de la base de cotització, precisa haver estat afectat per un Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) i, estar donat d’alta a la Seguretat Social, cosa que no és habitual en els casos de treballadores d’origen estranger.
La falta de papers multiplica les necessitats i la frustració. Molts ajuts que s’han activat com a conseqüència de l’epidèmia tenen com a requisit haver passat abans pels serveis socials. Paula explica que en alguns caos les persones que en instàncies oficials haurien d’atendre les necessitats han arribat a dir-los: “millor que t’haguessis quedat al teu país”. En el mateix sentit destaquen que la burocràcia, alguns cops emmascara situacions de pur racisme, “un fenomen que no es dóna només als Estats Units” diu la Paula.
