El passat 8 de març, dia de la dona treballadora, sindicats com la CGT situaven entre les reivindicacions per anar a la vaga acabar amb l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) deien que “les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia”. Des de Feministes Anticapitalistes exigien la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar.
Ara, davant del Primer de Maig i arran dels múltiples informes i notícies que salten sobre la feminització de la pobresa i com el mercat laboral està segregat i afecta molt més violentament les dones, cal analitzar per què passa això.
Laura Rodríguez és advocada laboralista i està especialitzada en gènere i igualtat. També és professora a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment, durant molts anys ha estat autònoma i ara forma part de la cooperativa Arrels Advocats. A la web d’aquesta, explica que «la majoria de la seva vida laboral s’ha dedicat a la branca de dret laboral i, en específic, a la defensa de les persones especialment vulnerables i víctimes de la precarietat, com ara les treballadores de la llar, tema al qual s’hi ha dedicat intensament, i fins i tot ha redactat guies informatives per a les institucions. També ha elaborat Plans d’Igualtat en entitats i empreses». Sobre aquests dos punts, entre altres temes, parlem amb ella.
Una de les teves especialitats és l’estudi i defensa de les treballadores de la llar. Fa poques dues setmanes sortia la notícia que Inspecció de Treball regularitzarà la situació laboral d’unes 30.000 treballadores de la llar a tot l’estat. Es deia que això comportarà recaptar 5,5 milions d’euros al mes en cotitzacions i un increment de salaris de 6,5 milions d’euros. Tot i així, en el moment que s’estima que hi ha a l’estat espanyol 600.000 treballadores de la llar, de què serveix això?
És el que toca i seria el més just regularitzar 30.000 treballadores de la llar de tot l’estat, però no serveix de res cotitzar aquestes persones, legalitzar-les si de facto no tenen dret a les prestacions que tenen la resta de persones treballadores. És a dir, el benefici directe més gran per aquestes dones és que un cop les acomiadin, les persones que estan cuidant es morin o s’efectuï un desestiment, que és l’únic marc de la relació laboral en què es pot acomiadar per desestiment, aquestes persones tinguin dret a atur. No serveix de res una cotització als efectes dels drets que tenen ara mateix.
Però per què no s’avança i es funciona a toc d’inspecció i sentència?
El tema de la inspecció de treball és molt complicat perquè en treballar en un àmbit privat això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili. Per tant, fer-ho no serà tan fàcil. El què estan dient és propaganda. El què s’ha de fer és tenir eines efectives i posar excepcions constitucionals, facilitar el període de prova i sobretot sancionar. Malauradament, l’acció sancionadora davant les famílies que tinguin aquestes treballadores de la llar és l’únic efectiu.
Si es canviés el marc general de relacions laborals amb els quals es desenvolupa la relació de caràcter especial de treball domèstic, es fomentaria una organització de les dones. A les persones els hi has de donar un incentiu. Ara no hi haurà un augment salarial, de fet, probablement hi haurà un descens salarial. És a dir, les famílies que contracten estan disposades a gastar-se x diners i aquests diners seran els mateixos amb o sense cotització. Aleshores, quin és l’incentiu per les mateixes dones beneficiàries d’això? De què els hi serveix cotitzar per una pensió de jubilació quan igualment estaran molt a prop de la quantitat de la no contributiva? Doncs tu els hi has de dir que, primer, això serveix per pagar impostos i que d’aquí es nodreix tot el sistema del qual es beneficien les persones treballadores i, segon, que tindran una prestació d’atur. Se’ls hi ha de dir que si tu estàs de baixa, tindràs els mateixos drets i garanties que la resta de persones treballadores. Això és molt rellevant.
La feina d’Inspecció de Treball pel que fa a treballadores de la llar és molt complicada perquè en treballar en un àmbit privat, això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili
Un informe fixava que el 32,5% de les treballadores de la llar viu sota el llindar de la pobresa a l’estat espanyol. Com s’accepta i per què està legislada així la seva categoria laboral? Entre d’altres, com deies, no tenen dret a cap prestació d’atur, però a més no tenen dret a la jornada màxima de 40 hores setmanals (legalment en poden treballar 60) o no tenen dret a preavís d’acomiadament, veient-se així al carrer d’un dia per l’altre.
Aquesta legislació especial es tolera perquè antigament sempre s’ha legislat arran de legislació civil i no laboral. La legislació civil iguala les persones en quan al tracte. Un exemple: jo et llogo una plaça de pàrquing i s’entén que les dues tenim els mateixos interessos. Però a la legislació laboral hi ha una premissa d’aquesta prerrogativa que és que l’empresari té els mitjans de producció. Què passa? Que en el cas de les persones que tenen contractada una treballadora de la llar no són estrictament empresàries i aquí és on hi ha el conflicte si es dirimeix en aquest sentit.
Què fa l’estat espanyol quan entra en democràcia? Diu que d’acord, que sí, que les igualem. Però el 2012, quan s’iguala el règim a règim general dels treballadors, ho inclou dins la relació laboral especial perquè no es podria sostenir econòmicament si no fos així. Es podria sostenir només amb una forta inversió estatal perquè el que no pots fer només és delegar a les famílies.
Tot això, al final, és l’últim esglaó d’un conflicte. Quan parlem de treball domèstic, parlem en grans termes de persones que cuiden a altres persones de famílies de classe treballadora. Òbviament amb més nivell econòmic, però que tampoc es poden permetre totes les despeses empresarials. Aquí arrosseguem el conflicte de les cures. Si tu tens sanitat de primera qualitat, si tens unes residències gratuïtes, públiques i dignes, automàticament les persones treballadores de la llar disminuiran. Qui segueixi tenint, ja seran persones que tenen el nivell adquisitiu com per considerar-les empresaris. Mentre que siguin les famílies de classe treballadora les què ho fan perquè no tenen accés a pagar una residència, des d’un vessant economicista i a costa d’una tercera persona dona i migrant, no sortirem d’aquest embat. I aquest embat no només es resol a cop d’efecte jurídic en aquest sector, sinó que es soluciona fent una inversió pública en el sector sanitari i de cures.
Fa un temps que ressona també a les institucions el mantra de posar en valor i cuidar les que ens cuiden. Fins a quin punt això és així si no s’està legislat i la burocratització d’aquestes administracions va com va?
Legalitzar una persona, contractar-la, no és burocratitzar. Tu en termes normals, ara estem en covid, vas a una administració de la seguretat social i et posen totes les facilitats per fer els papers corresponent.
Sobre posar en valor i cuidar les que cuiden? El dit ja abans: no serveix de res que fem això si no fem un canvi global en el sistema sanitari i de residències. Si no, no solucionarem res. Una possible solució a això seria que aquestes persones fossin distribuïdes directament per l’administració local o autonòmica com treballadores interines i aleshores hi hauria un control sobre aquestes elles.
En una altra de les branques on has treballat ha estat en l’elaboració de plans d’igualtat. El 14 d’abril entrava en vigor l’obligació legal del compliment del reglament d’Igualtat retributiva disposat al RD 902/2020 i amb això, a partir d’ara, 8.440 empreses estan obligades a registrar-lo a tenir una auditoria retributiva. Tot i haver tingut temps, fins ara només ho han fet 300 empreses de manera voluntària. A què respon això?
Respon a la manca de civilització de les empreses, però també dels seus treballadors respecte a aquest tema. I també respon al fet que no hi ha hagut unes sancions efectives per no tenir-les. Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i això, fer plans d’igualtat, vol dir temps i vol dir una inversió. El tema de l’auditoria retributiva és difícil de fer i això ho han de fer persones expertes i suposa una inversió econòmica al final.
Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i fer plans d’igualtat vol dir temps i inversió
És suficient el què es va demanar quan es va marcar l’obligatorietat?
Els plans d’igualtat no són la solució a res, però poden ser la solució a moltes coses. Un pla d’igualtat el que genera és un marc individual per cada empresa. La normativa estatal genera un marc de protecció cap a les dones treballadores, però clar cada empresa té la seva casuística. La potencialitat que tenen els plans d’igualtat és que responen a cada tipus d’empresa: si és una empresa d’automòbils molt masculinitzada, si és una empresa amb vestuaris, amb poca llum, si és una empresa que pot pel seu tipus de producció fer horaris, si és molt feminitzada… És molt interessant que totes les possibilitats d’un pla d’igualtat s’explotin, que no que es faci només un copiar-enganxar amb les coses bàsiques. És important destacar que els plans d’igualtat el què han de desenvolupar són innovacions fetes adhoc per cada empresa.
Comptant que hi ha una bretxa salarial de l’any 2019 del 22,23% segons les fonts Tributàries… Amb fer plans d’igualtat és suficient?
És una manera de reduir la bretxa salarial, però realment el tema de la bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. Per tant, cal un canvi cultural. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial. Si no de temes de corresponsabilitat de l’administració i de les unitats familiars a l’hora de la repartició de tasques, perquè gran part de la bretxa salarial respon a la disponibilitat que tenen les dones per treballar. I aquesta disponibilitat sempre ho és en relació a la cura. Mai ho és en relació a l’oci o a la voluntarietat.
Hi ha nous sectors on s’estan reproduint aspectes de discriminació que històricament s’han donat arreu però també d’assetjament. Un estudi sobre la situació dels riders revelava que les dones pel fet de ser-ho pateixen més robatoris i viuen més casos d’assetjament sexual. Amb tot això, les dones rebutgen treballar en certes zones i certs horaris. En agafar menys comandes, se les penalitza més i treballen menys.
El primer problema que ens trobem aquí és que aquestes persones no són considerades a tots els efectes treballadores. La legislació laboral és més proteccionista vers l’assetjament sexual i es necessiten menys elements probatoris que no la penal. El primer que hauríem de fer per enquadrar aquest problema és determinant que totes aquestes persones treballen sota el marc d’una relació laboral comuna. És un problema molt similar al del treball domèstic al final.
Què passa quan les dones entrem en els espais privats? A l’espai públic podem tenir un altre espai o una protecció sigui d’altres dones o sigui fins i tot una protecció més entesa com de l’àmbit públic-estatal-administratiu. Però què passa? Les riders entren a les cases de les persones, igual que les treballadores de la llar. És la lògica patriarcal que permet als homes i els legitima per cometre aquests abusos sigui en forma d’empresaris, sigui en forma de clients.
Aquestes empreses haurien de tenir un pla contra l’assetjament sexual, però en aquests no inclouen a les riders, només inclouen al personal d’oficina. Per què? Tornem al principi, perquè aquestes riders no són treballadores pròpiament de l’empresa.
La bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial
Amb perspectiva de gènere, com s’ha de legislar o què s’ha de fer a nivell jurídic pel que fa a plataformes digitals quan les seves treballadores ho són sovint com a falsos autònoms?
El què s’ha de legislar en primer lloc és que siguin treballadores i després que aquestes empreses es brindin d’un protocol contra l’assetjament sexual que inclogui no només persones treballadores, sinó també totes aquelles persones que es relacionen amb l’empresa. Siguin clients o proveïdors, per exemple. Si a més cal fer alguna eina com ara que si qui fa l’entrega és una dona rider pugui deixar-ho a baix… Cada empresa sabrà i ho haurà de pensar, però s’ha de fer aquest protocol i s’han de reconèixer com a treballadores.
Segons les dades de sinistralitat de l’any 2020, els homes pateixen més accidents mortals i no mortals durant la jornada de treball i les dones en tenen més in itinere. Segons l’anàlisi que explicàvem aquí, aquest fet «respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments».
La qüestió dels accidents in itinere de les dones respon a les jornades parcials i també a la doble jornada i a la càrrega de mental de treball. Les dones quan estan anant i tornant de la feina remunerada també estan pensant en la feina no remunerada que és la cura de terceres persones, normalment de fills o de gent grans. Que hi hagi més mortalitat dels homes és pel tipus de feina que fan, feines molt més físiques moltes vegades.
Quines polítiques calen?
Implementar que l’autoritat laboral sancioni quan no s’hagin complert totes les polítiques de prevenció de riscos laborals. No ho controla ningú això. Respecte a les dones, això és una qüestió estructural i el què s’ha de fer és acabar amb la doble jornada.
Les dones estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida
Mentrestant, què s’ha de fer?
Anar a inspecció de treball. Jo comunicaria qualsevol falta de l’empresa a inspecció de treball. Això respecte a la defensa de la persona treballadora.
Quines eines tenen les dones en el seu lloc de treball per defensar-se i exigir plans de prevenció si les empreses no en tenen? El 33,7% de les empreses no disposen de pla de prevenció…
El problema per mi ja no són aquestes xifres, que també. Si no que aquests plans de prevenció no tenen perspectiva de gènere. És a dir no tenim una prevenció en qüestió de càrrega mental de treball, elements psíquics de les tasques treball, respecte a la biologia específica de les dones… No hi ha aquesta perspectiva de gènere amb els plans de prevenció. I bàsicament és perquè hi ha un abús de l’objectivitat humana que, com sempre, és endocèntrica.
En dos dies arriba la jornada del Primer de Maig, dia del treballador. Algunes organitzacions i entitats volen visibilitzar com ja es va fer pel 8 de març que les dones són sempre a primera línia. És així?
Les dones sempre estem a primera línia. Però a més a més estem a primera línia en l’àmbit laboral, en l’àmbit de cures no remunerat, en l’àmbit de col·laboració comunitària, en l’àmbit de l’activisme… Sempre, sempre, sempre estem a primera línia. Què passa? Que estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida.
Quina és la situació actual pel que fa a sindicalisme i lluita donat l’augment de la precarietat i la feminització de la pobresa?
El sindicalisme sempre ha oblidat a la dona, però les dones sempre han estat amb el sindicalisme, sempre. Aquesta és la diferència. També hi ha una qüestió i és que les feines més feminitzades dificulten la vella forma de sindicalitzar-se. Per això cal trobar noves formes de dur la lluita laboral. Sindicats que no apostin per estructures clàssiques, sinó per estructures no patriarcals.
