Què tenen en comú conflictes com el de Movistar, les empreses de manteniment de la xarxa elèctrica o els acomodadors de l’Auditori?, doncs, que al darrere hi ha el fenomen de la subcontractació. Un mecanisme nascut per ajudar a racionalitzar la despesa del sector públic i que ha esdevingut un veritable malson, un ‘monstre ‘ per als treballadors que s’hi veuen atrapats.
Fa uns anys les empreses i administracions es vanagloriaven de realitzar directament les principals tasques de les seves produccions. Així podien garantir als usuaris un alt grau de fiabilitat.
Però les coses van canviar. Primer i amb més força a les administracions. L’estatus dels treballadors públics, amb drets i un cost superior al del mercat va fer que primer la socialdemocràcia i més tard la dreta tout court iniciessin el camí de la subcontractació.
En síntesi es tractava d’adoptar mesures que impliquessin a la pràctica desprendre’s directament de la gestió d’un servei i passar-lo a una empresa o entitat privada en forma de contracte de serveis. Així, s’ha vist passar la barrera d’un règim a un altre. Per a la institució pública suposava tenir els costos limitats a la quantitat amb què es pactava el subministre d’un bé o servei. El mecanisme legal era convocar un concurs i adjudicar la tasca a una empresa que reunís les característiques requerides, tant econòmiques com d’altres tipus.
Les adjudicacions van començar per serveis claus en els municipis. Un exemple, la recollida d’escombraries que, en grans nuclis, significà des de bon començament unes adjudicacions molt elevades de diners. Un efecte col·lateral, i segur que no volgut al principi, va ser l’aparició d’irregularitats en les concessions que, en significar de vegades milions d’euros, feia que des de les empreses que aspiraven a aconseguir els encàrrecs s’esforcessin per a convèncer els representants públics de la bonança de les seves propostes. Estirant el fil, en aquestes pràctiques es pot veure l’inici de la corrupció en l’àmbit local.
Subcontractar serveis ha estat una pràctica que ha anat a més en l’administració pública. Al final no ha pesat tant l’eficàcia econòmica sinó una certa veritat no demostrada, segons la qual el sector privat fa les coses millor que el públic. Però aquests axiomes no sempre són certs. Des de la renacionalització del servei de ferrocarrils britànic que en passar a mans privades va fer miques la mítica puntualitat que l’havia caracteritzat quan eren públics i que a més hi va afegir una taxa d’accidents que mai s’havien conegut, quan l’objectiu dels seus gestors no era aconseguir el màxim rendiment econòmic. Un altre exemple serien els serveis d’aigua potable municipals, que en la seva majoria, van passar a mans privades, però que en remunicipalitzar-se en un nou canvi de tendència s’ha vist que resulten un 30% més barats per als veïns i veïnes.
I de les grans concessions s’ha anat al detall. Fins i tot en els municipis més petits, serveis com la gestió de la llar d’infants s’intenta concedir a mans privades.
Concessions en les empreses privades
La tendència va arribar de seguida a l’àmbit privat. Primer van ser les grans corporacions que funcionen a la pràctica com a monopolis. Però, en aquest cas hi ha encara un element més pervers: els organismes públics han de justificar les seves accions davant dels seus administrats, però les empreses privades només passen comptes davant dels seus accionistes i els interessos són diferents.
Així, ara veiem que una gran empresa de distribució elèctrica ha subcontractat el que havia estat sempre una tasca duta directament: el manteniment de les xarxes. Ho feia amb personal propi prou preparat tècnicament per fer unes feines que requerien grans coneixements. El canvi va suposar, també, amb la voluntat de reduir costos, subcontractar aquests treballs. A més, els convenis que es firmaven amb altres empreses tenien una vigència limitada i unes quantitats acotades. Això permetia fer una planificació econòmica adient. I com feta la norma, feta la trampa, en els casos en què les empreses subcontractades veien que aquelles feines les podien fer altres empreses per un cost menor, tornaven a subcontractar, però amb un estalvi que els hi assegurava un benefici segur. Però, quan s’abusa dels processos descrits a la fi es cau en l’explotació laboral més crua. La resposta de vegades suposa l’oposició sindical. En el cas del manteniment de línies elèctriques el conflicte és viu.
El mateix procés passa amb les concessions que l’antiga Telefónica va fer quan va decidir desfer-se de bona part de la seva plantilla. Va subcontractar feines que abans feien els seus operaris, com la instal·lació de telefonia fixa, les instal·lacions del servei d’ADSL o la fibra òptica. El procés de contractes es va anar estenent i produint-se subcontractes en cascada. I com a la fi tota la cadena depèn d’un únic subministrador de feina i a uns preus limitats per aquest, el resultat a la pràctica és la creació d’un doble monopoli: concedeix les contractes i com no hi ha competència fixa els preus. Curiosament, aquest tipus de pràctiques han fet que hi hagi empreses especialitzades a assumir contractes. Això es veu ara en els conflictes que hi ha entre els sindicats i les empreses que fan el manteniment. Aquestes companyies estan agrupades en unes patronals que, curiosament són les que també agrupen a les empreses que treballen per a Movistar, com Ademi.
Mecanismes per canviar condicions de treball
Teòricament quan des d’una administració o des d’una empresa privada se subcontracta una feina o activitat l’empresa que es fa càrrec s’ha de subrogar el personal que abans feia la tasca. Això està regulat, segons Jesús Martínez, advocat de CCOO, per l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors, que fixa com es fa la successió d’empresa. El fet és que en moltes ocasions després de produir-se la subrogació des de les empreses compradores s’intenta rebaixar o reduir les condicions econòmiques o de treball que regien fins aquell moment. Això topa amb un principi legal segons el qual si, per exemple, hi ha un conveni col·lectiu vigent que regula aquella tasca, és aquell pacte el que ha de regir, i no s’accepta ni en el cas que els empleats accedissin a renunciar aquell dret.
El mecanisme legal que li queda a l’empresa que vol modificar substancialment les condicions de treball i / o salarials d’una companyia seria, per una banda, si hi ha un conveni, obrir negociacions per despenjar-se de l’esmentat acord, cosa que des de la reforma laboral és possible, però que com totes aquestes maniobres està subjecta a tutela judicial. Una altra fórmula possible seria aplicar el que es coneix com article 41 de la reforma laboral, que preveu en determinades condicions, que l’empresari pugui fer canvis substancials en les condicions laborals i de treball de les empreses. Com sempre aquest sistema suposa obrir un conflicte i que l’autoritat laboral intervingui per esbrinar si els motius adduïts són certs o no. I finalment són els tribunals els qui en cas de no haver-hi acord dictaminen.
Però, una cosa són les normes i una altra la realitat. Quan fruit de diverses subcontractacions la plantilla que resta en una empresa té un alt grau de precarietat, sens dubte és més fràgil i susceptible de ser pressionada per accedir a reduccions tant de salaris increments de ritmes de treball o aplicació de condicions laborals més penoses. Això, si s’escolta als treballadors del servei d’acomodació de l’Auditori, és el que hauria passat en el seu cas: Primer subcontractació del servei. Després passar per diverses empreses que van assumint la titularitat, amb rebaixes a la pràctica de les condicions laborals i socials, fins que en una de les situacions de tensió que es produeixen l’empresa l’intenta aturar amb un acomiadament, i esclata la vaga.
Contra aquestes pràctiques hi ha diverses estratègies. Per una banda en aquells àmbits on hi ha una certa estructura sindical s’intenta negociar amb les patronals que representen les empreses subcontractades per assolir acords de mínims que afectin tota la cadena econòmica vinculada amb un únic contractista, cosa que s’intenta en el cas d’Endesa, tenint com a mediadors el govern de Catalunya i els ajuntaments.
En el cas de Movistar s’ha intentat un acord de mínims menat pels grans sindicats, que no ha estat acceptat per les patronals que treballen per a l’empresa de telecomunicacions. Però, al mateix temps la degradació de condicions econòmiques que es viuen en les empreses subcontractades i que verbalment els seus responsables vinculen a retallades que fa en els pressupostos l’empresa dominant, han fet que molts treballadors s’hagin decidit per una vaga indefinida que obligui la multinacional a seure a negociar noves condicions econòmiques per als treballadors. Unes condicions que els operaris ara en vaga voldrien equivalents a les que té la plantilla que resta de la societat dominant en aquest procés.
1 comentari
Pingback: Es crea la mesa de negociació del sector de muntatge i manteniment elèctric a Catalunya