A Catalunya hi ha un total de 4.058 persones amb síndrome de Down, de les quals aproximadament la meitat, 2.125 persones, tenen entre 20 i 44 anys, i per tant estan en edat de treballar, segons dades del departament de Benestar Social i Família recollides per Down Catalunya. Sembla que ja no hagi de ser notícia que una persona amb trisomia 21 trobi feina, però la realitat és que encara són relativament poques les que tenen una ocupació retribuïda, bé sigui en una empresa ordinària o en un Centre Especial de Treball. La major part es troben encara en el que abans es deien tallers ocupacionals i ara Serveis Terapèutics Ocupacionals (STO).
Demà, 21 de març, se celebra el Dia Mundial de la Síndrome de Down, i per això és un bon moment per analitzar aquesta qüestió. “Si bé la inserció laboral ha crescut molt en els darrers anys, encara la major part estan atesos a STO”, assegura Glòria Canals, directora d’Aura Fundació, l’entitat pionera a Catalunya en la inserció laboral de les persones amb síndrome de Down a través de la metodologia de treball amb suport. Aura va celebrar l’any passat els 25 anys des de la seva constitució, durant els quals ha firmat més de 200 contractes laborals. Unes quantes de les persones amb síndrome de Down que reben el suport d’Aura porten més de 20 anys a la mateix empresa, i en concret n’hi ha set que porten tants anys com té la mateixa entitat, 26.
Altres entitats, com la Fundació Catalana Síndrome de Down, la Fundació Astrid 21 de Girona, Down Lleida, Andi-Down Sabadell o Down Tarragona, fan també aquesta tasca de suport a la inserció en el mercat laboral ordinari, si bé entre totes elles la xifra de persones ocupades amb la síndrome de Down no deu superar les 300 persones, estimen des de Down Catalunya, la coordinadora que agrupa moltes d’aquestes entitats. La major part són feines de mitja jornada.
Il·lusió per treballar
Els treballadors amb síndrome de Down en empreses ordinàries fan sobretot tasques d’auxiliars, “tan necessàries per a l’empresa com qualsevol altre”, puntualitza Canals. Molts són auxiliars administratius, en recepcions o serveis generals. També n’hi ha una bona part en el sector de la restauració (cambrers) o del comerç (reponedors). En el cas d’Aura, no tot han estat casos d’èxit, però gairebé. “Els empresaris el que valoren més és que són persones que tenen il·lusió per treballar, això és molt positiu per a l’ambient de treball de l’empresa, perquè és una il·lusió contagiosa”, senyala Canals.
El més important per que l’experiència funcioni és que “sigui una feina real, és a dir, que facin una feina que sigui útil per a l’empresa, i que aquesta feina estigui pensada a la mida de les seves possibilitats, ni per sobre ni per sota, igual com passa amb la majoria de persones”, afegeix la directora d’Aura. Un altre factor important per a una inserció reeixida depèn de la mateixa personalitat del noi o noia, cal que estigui emocionalment preparat, sigui responsable i autònom i compleixi amb les tasques que se li encomanen.
La relació de confiança entre l’empresa i l’entitat que dona el suport és un altre factor essencial, assegura Dolors Pallàs, presidenta d’Andi-Down Sabadell, entitat que va començar a oferir el servei de treball en suport fa pocs anys, i que actualment té una desena de joves treballant amb contracte laboral i una vintena fent pràctiques en alguna empresa. “Costa trobar empreses, però les experiències que tenim fins ara són molt positives”, afirma Pallàs.
Incomplir la llei surt barat
En teoria, des de l’aprovació a començaments dels anys 80 de la Lismi (Ley de Integración Social del Minusválido), les empreses han de reservar un 2% del seu pressupost en personal a contractar persones amb discapacitat, si bé aquesta quota és poc útil per a les persones amb discapacitat intel·lectual, que no poden competir en productivitat amb les que tenen una discapacitat física o sensorial. I tot i així hi ha encara empreses que incompleixen la Lismi, ja que l’eventual multa per fer-ho surt molt més barata que el salari mínim anual d’un treballador, que és el que acostuma a cobrar una persona amb discapacitat.
Per Canals, “la multa per incomplir la llei és ridícula, per això la nostra experiència és que l’empresari que vol contractar un noi amb síndrome de Down no ho fa perquè estigui obligat per la legislació, sinó perquè vol fer-ho, perquè té consciència social, i no n’hi ha cap que se n’hagi penedit, al contrari”.
Pallàs confirma aquesta percepció: “El que està clar és que cap empresari contracta per les suposades subvencions que reben, ja que són molt petites i al final de vegades ni arriben; ho fan les que tenen un punt de sensibilitat, sense això és molt difícil que les convencis. De fet, a nosaltres en algun cas ens han vingut a demanar nois”.
Un problema encara irresolt és la jubilació. Fins i tot els que han treballat en empreses ordinàries no acostumen a haver cotitzat el mínim de temps per accedir a una pensió, la seva vida laboral és més curta i quan s’acaba la seva única font d’ingressos són els ajuts socials.
