Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Un cop finalitzades les eleccions del 14 de febrer, potser és bo tornar a aterrar i recordar quina és la dura realitat social, econòmica i sanitària que ens està deixant la pandèmia de la Covid-19. Per fer això, he cregut oportú acompanyar-me d’informes i documents que en moltes ocasions passen desapercebuts i més en els períodes electorals. Crec que és un bon moment tornar-los a recuperar i seria desitjable que es prenguessin seriosament tant les dades que s’exposen com les recomanacions que es fan.
Comencem amb un document de desembre del 2020 de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) anomenat “Una societat entre crisis” en el que es fa un exhaustiu anàlisi dels diversos indicadors socials a Catalunya que pot deixar glaçat a qualsevol persona que estigui una mica despistada. L’esmentat informe ens diu que un 20% de la població catalana és pobre, que han augmentat un 30% les famílies en situació de pobresa severa i quasi una quart part de la població catalana està en risc de pobresa o exclusió. També s’exposa en aquest treball que un 12,1% de les persones que treballen són pobres, malgrat tenir un salari.
La Renda bàsica universal i incondicional ha deixat de ser una proposta desconeguda i ha passat a formar part de les mesures necessàries i imprescindibles
En relació a la salut en temps de pandèmia, el percentatge de percepció de mala salut es duplica entre les persones amb feines no qualificades respecte al segment amb ocupacions superiors (21% vs 10,4% entre els directors, gerents i professionals universitaris) i pel que fa a la salut mental també es detecta un augment de malestar psicològic, un augment de les patologies mentals (un 31% de les dones de més de 65 anys pateixen depressió i un 11,5% pateixen depressió major) a la vegada que s’agreugen les que ja s’arrossegaven i que el sistema ja de per si deficitari no pot atendre, amb la qual cosa s’accentuen encara més les desigualtats en salut que ja existien.
Pel que fa a la problemàtica de l’habitatge, a les nostres societats s’estima que les que viuen de lloguer tripliquen el risc de pobresa un 35,5% respecte a les que viuen en habitatge de propietat, segurament per tractar-se de llars ocupades per famílies amb menor poder adquisitiu i amb feines temporals o poc remunerades. Cal recordar que l’atur és molt més elevat entre els joves, amb una taxa que duplica amb escreix les dades globals: més d’un 35,6% a Catalunya d’atur juvenil (de 16 a 25 anys) segons l’Institut Nacional d’Estadística.
Per fer front a aquesta brutal realitat de pobresa en el nostre país que fa anys que arrosseguem una de les mesures que hi ha a Catalunya des del 2017 és la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) una Prestació social econòmica i de percepció periòdica atorgada per la Generalitat de Catalunya que té l’objectiu d’assegurar “els mínims d’una vida digna a les persones i unitats familiars que es troben en situació de pobresa, per tal de promoure la seva autonomia i participació activa en la societat”.
Un 12,1% de les persones que treballen són pobres, malgrat tenir un salari
La RGC, a tres anys des de la seva aprovació, continua sent una prestació desconeguda pel 60% de les llars ateses per Càritas de Barcelona (que una associació provada com Càritas aparegui com a necessària, hauria de fer pensar a qualsevol persona convençuda de la bondat de l’acció pública) i que cal sumar a les 23,4% que no hi tenen dret pels requisits i al 3,5% que no sap com demanar-la per la complicada trama burocràtica, segons un informe recent d’aquesta entitat de gener del 2021 i es calcula que només l’han demanat menys d’un 10% de les persones que hi tenen dret. A què seria degut aquest fracàs? Segons la gent que treballa sobre el terreny ajudant a les persones a tramitar aquesta prestació: uns criteris rígids d’accés, requisits massa restrictius, una excessiva burocràcia i un desconeixement de com accedir a demanar-lo… En definitiva, els vells problemes ja coneguts i recurrents de les prestacions condicionades.
Com és sabut, des de juny del 2020 i després de tres mesos de l’estat de l’alarma per la pandèmia de Covid-19, el govern de Pedro Sánchez va posar en marxa el Ingreso Mínimo Vital (IMV) que avui dia i segons aquest citat informe de Càritas el 63,9% de les persones ateses per aquesta entitat el desconeixien. Es calcula que només unes 160.000 famílies d’arreu del Regne d’Espanya han rebut l’IMV. Per tant, és una cinquena part de l’objectiu que es va proposar el “Gobierno de España” que era arribar a unes 850.000 famílies en situació d’extrema pobresa, una xifra que ja es va considerar excessivament escassa en el seu moment. Potser cal recordar que l’any 2019 (veurem quan surtin dades del 2020) eren 10 milions el nombre de persones pobres al Regne d’Espanya, dels quals 1,5 milions viuen a Catalunya.
A què serien deguts aquests minsos resultats? Un cop més: restriccions en l’accés, dificultats de tramitació, lentitud en la resposta i el baix índex de concessió de l’ajut. I també podríem afegir l’obsessió per part dels administradors que no es cometi l’error del fals positiu, que ningú que el rebi no mereixi rebre’l, a compte de cometre molts casos de fals negatiu: molts que no passen la prova i haurien de fer-ho.
L’atur és molt més elevat entre els joves, amb una taxa que duplica amb escreix les dades globals
És, per tot això, que des d’ECAS, en el citat document, es diu que “l’actual crisi sanitària i social impacta en una societat polaritzada, feble i fràgil. Als problemes crònics s’hi ha afegit l’extraordinària conjuntura d’una pandèmia a la qual s’ha respost amb mesures d’urgència, assistencials i reactives que no ataquen les causes estructurals que cal transformar.”
No volia acabar sense anomenar el darrer informe d’Oxfam, publicat el gener del 2021, que porta el significatiu títol: El virus de la desigualdad i com és habitual en aquests documents es donen moltes dades esfereïdores de les grans desigualtats a escala planetària. Per exemple: quasi la meitat de la humanitat ha de sobreviure amb menys de cinc dòlars i mig al dia mentre la fortuna de les 10 persones més riques va créixer en 540.000 milions de dòlars entre el març i el desembre del 2020. També informa que uns 4000 milions de persones, més de la meitat de la població mundial, no compten amb cap cobertura de protecció o assistència social en la pandèmia.
Però aquest cop, a diferència dels anteriors informes d’Oxfam, es destaca que “després de la pandèmia el món serà distint i les polítiques de justícia social i caràcter transformador que eren impensables abans de la crisi, s’han convertit en una opció possible”, també es diu en el mateix “que ha canviat la prioritat de les persones de cara al futur i que hi ha un ampli suport a les polítiques que volen transformar la societat tals com: les pujades d’impostos als sectors més rics de la societat, les transferències d’efectiu en situacions d’emergència com l’actual, la Universalitat dels serveis públics incloent l’atenció mèdica, la reducció del poder de les grans empreses, l’enfortiment de les persones treballadores i consumidores, la inversió en una recuperació econòmica verda i… la Renda Bàsica Universal.”
La Renda bàsica universal i incondicional ja ha deixat de ser una proposta desconeguda des de fa temps i ha passat a formar part de les mesures necessàries i imprescindibles que cal posar en marxa el més aviat possible, si volem aturar l’augment de la pobresa i posar fre a les grans desigualtats socials i econòmiques que travessen les nostres societats. Garantir uns ingressos a tothom, sense condicions i en temps d’incertesa econòmica ja és una qüestió d’emergència a tot el planeta.
