No ha fet falta més que una pandèmia per retornar-nos de nou el reflex d’una realitat quotidiana que encara fonamenta l’organització social de les cures en les dones com a responsables principals familiars. L’estricte confinament i la posterior ‘nova normalitat’ està mostrant a la societat amb rotunditat la vigència tant de la ‘revolució estancada’ com de l’encara pseudonormalizada i dissimulada ‘doble presència’ de la dona a les llars, cosa que persisteix en la segona dècada del segle XXI.
Com han mostrat les evidències empíriques en diferents investigacions, durant el confinament (i després d’ell), la pandèmia ha reafirmat i intensificat la bretxa de cures entre homes i dones en el si de les unitats familiars, on la responsabilitat principal de les cures (en seva àmplia accepció) recau sobre les dones (siguin mares, filles, germanes, nebodes i un llarg etcètera en femení).
Una gran pobresa de temps propi per a les dones
Una bona part de les pràctiques quotidianes de cures comporta un ús diferencial del temps entre homes i dones i en especial una gran pobresa de temps propi per a aquestes últimes.
En la més recent Enquesta d’Usos del Temps disponible per a l’Estat espanyol (2009-2010) les dones dedicaven el doble de temps a les tasques de cura que els homes. A més, s’observa que aquesta realitat transcendeix a la posició laboral ocupada i posa sobre la taula realitats tan escandaloses com que «el temps dedicat a la llar i cures en els homes aturats és inferior del què dediquen a aquestes tasques les dones amb ocupació».
Indubtablement el gènere és la variable sociodemogràfica amb major significat per a l’anàlisi de la distribució del temps de les activitats de treball, de cures i de lleure. Des del punt de vista de la distribució dels temps de les activitats la diferència entre gèneres és superior a l’originada per altres criteris de jerarquització social, com l’origen ètnic o la classe socioeconòmica.
Durant el confinament, l’artificial i artificiosa divisió entre els àmbits públics i privats va quedar diluïda i solapada a moltes llars com a conseqüència de la conjunció (i superposició) espacial i temporal.
Amb l’entrada del teletreball en l’espai privat-domèstic, a la qual es va afegir la suspensió de l’activitat presencial als centres educatius i de cura de menors i la supressió d’activitat en els centres de dia i d’atenció a persones dependents, es va produir un dràstic increment de la càrrega de treball reproductiu concentrada a les llars.
Un augment de necessitats que va haver de compatibilitzar-se amb l’ocupació. Va ser en aquesta superposició d’espai i temps en diàleg dissonant entre el treball ‘productiu’ i el ‘reproductiu’ on es va detectar el creixement en la bretxa de gènere de la feina reproductiva.
Sovint, la situació viscuda a les unitats familiars durant el confinament té relació amb la preexistent en cada una de les llars, tot i que la confluència de nous factors durant la pandèmia ha servit, en general, d’element amplificador de les diferències i desajustos preexistents.
En aquelles famílies on ja es partia d’una situació desigual, en general es va reforçar la bretxa de gènere en el treball reproductiu, i això tot i que a vegades els homes passessin a desenvolupar més tasques que abans.
Major càrrega de treball per a mares teletreballadores
El confinament va incrementar la càrrega global de treball de les dones mares teletreballadores a partir de molts dels mecanismes patriarcals de socialització presents en la cultura: el major vincle amb les criatures, l’ètica de la cura o el sentiment de culpa, factors més marcats amb diferència entre les dones.
Com vam poder observar en les manifestacions de les persones entrevistades, l’educació i la cura de les criatures ha recaigut principalment sobre les mares, de manera que han estat elles les que han patit majoritàriament les interrupcions contínues en la seva jornada laboral intervinguda pel teletreball. Aquest factor ha provocat un elevat grau d’esgotament, insatisfacció i cansament en aquestes dones, per sentir que estan tot el dia treballant.
Una tasca pendent
Assolir la ruptura en la divisió sexual de la feina en l’àmbit privat-domèstic és encara una tasca pendent, fins i tot entre les parelles joves, educades, amb llocs de treball qualificats i amb vocació de família igualitària.
S’ha aconseguit identificar clarament com les cures són al centre de la desigualtat de gènere i també com aquesta desigualtat, tot i ser diagnosticada, no sempre disposa de polítiques públiques suficients que compensin el conglomerat de factors generadors i perpetuadors d’aquestes desigualtats.
Desafortunadament, vistes en el seu conjunt, les intervencions públiques han patit de manca de sensibilitat a les importants desigualtats en la divisió sexual de la feina, al temps que la resposta davant els factors esmentats és clarament millorable.
El present s’alça incert i desafiant per a les dones que ja van protagonitzar la major taxa d’activació en la primera crisi de segle XXI, encara que aquesta incorporació a l’ocupació es produís de manera segregada sectorial i ocupacionalment i, per tant, en llocs de treball majoritàriament de baixa qualitat.
Durant el confinament, el mal anomenat “teletreball” ha aportat evidències sobre com la presència de la dona a la llar pot comportar trampes i riscos a través de el reforç de la seva doble presència.
En els resultats de la investigació referida s’observa que elles són el recurs flexible davant de la necessitat de cures, un fet que s’assenta en el factor explicatiu de la socialització en una ètica de cures diferenciada.
Caldria democratitzar una socialització cuidadora a la qual incorporar els homes, a les organitzacions i a les institucions a través d’un canvi de cultura global i interseccional.
D’altra banda, es fa necessària la visibilització i el reconeixement de la “economia de la cura” en el seu conjunt, que comprèn tant el treball que es realitza de forma no remunerada en el si de les llars com el realitzat de forma remunerada en el mercat laboral. Actuant d’aquesta manera, és a dir, en relacionar la manera en què les societats organitzen la cura dels seus membres amb el sistema econòmic, es vincula el concepte de la cura amb el valor econòmic que el conjunt de les activitats de cura genera, de manera que propiciem la visibilització de totes les persones que les protagonitzen: Dones (in)visibles.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.
