Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
¿Qui va cuinar més durant el confinament? ¿Qui ha renunciat més a ingressos durant la pandèmia? ¿Qui ajuda les criatures amb els deures i pensa què falta a la nevera i què es farà per dinar? Qüestions incòmodes, absents en les converses entre homes, i entre homes i dones, i absents –¿Per què les llars són àmbit privat?- en els debats sobre lleis que teòricament ens han de conduir a aquell dia en que els homes assumeixin la cura de fills i persones dependents com a responsabilitat pròpia, i no com una col·laboració amb la parella. La corresponsabilitat marca la campanya de l’ICD del 8 de març.
El Josep Vidal és administrador de finques. Amb el confinament i l’anul·lació de l’atenció presencial, va passar a treballar des de casa, a Balaguer. La seva dona, també des de casa, vetllava pel seu projecte de serveis integrals d’organització de cerimònies de comiat, Agraïments, i, com a persona de risc per un pulmó vulnerable, van optar perquè ella no sortís de casa. Tenen tres fills adolescents i el Josep es va fer càrrec de controlar el que feia falta d’intendència i anar-ho a comprar tot. “El primer dia em vaig emportar una bronca perquè no distingia les compreses amb ales o sense, curtes o llargues, però ara ja sé quines se’m demanen”, diu. També va assumir la feina de recollir la roba de tota la família, posar-la a rentar i eixugar i retornar-la a cadascú. “No em desagrada res del que faig, perquè m’hi he acostumat i m’organitzo les tasques. Poso la rentadora a la nit perquè tenim tarifa nocturna i, com que ja sé que he d’anar a comprar, controlo si falta lleixiu, patates, llet o el que sigui”, explica. “Això sí, de cuinar, ni flores, truita i pa amb tomàquet i carn o espaguetis, però ja no en sé més”, afegeix.
El Ferran Escuder, especialista en xarxes socials, CEO i web, i manager d’artistes, ja fa 11 anys que teletreballa, però el confinament li va regalar moltes més hores a casa, bona part de les quals les va invertir en aplicar-se a la cuina. “Estàvem acostumats a anar sovint a menjar a fora, però aleshores vam començar a consumir més producte fresc del camp de Sant Vicenç dels Horts que ens porten a casa, això ens va ser d’una gran ajuda, i jo buscava receptes a Internet per preparar plats originals”, explica. “La motivació principal va ser que el nostre fill no anava al col·legi, i junts preparàvem àpats diferents que jo posava a Instagram i al blog que vaig crear: ‘Confesiones de un autónomo confitado’”, diu. “El millor és que vam aprendre a organitzar-nos millor i a valorar el producte fresc”. La seva parella, Laura Marín, és infermera i ell com a teletreballador ja té les tasques domèstiques integrades en el seu què fer diari. Des del confinament, hi ha afegit també el cuinar.
L’Albert Teixidó i la Marta Larraz també practiquen la corresponsabilitat, cuinen, netegen i es cuiden de la roba indiferentment. “L’únic que no sé fer és cosir”, diu ell. L’Albert ve d’una família més matriarcal, “el meu pare va morir quan jo tenia 7 anys i ni el meu germà ni jo no hem viscut mai els rols per gènere, vam aprendre a fer de tot”, explica Teixidó.
Al Carlos Laos, 15 dies abans del confinament li van oferir prejubilar-se i s’hi va acollir. “I des del minut zero em vaig encarregar de planificar els menjars i preparar cada àpat”. La cuina li agrada molt. “Supervisar els deures de la nostra filla, i endreçar i netejar la casa ho fem el 60% jo i el 40% ell”, informa la seva parella, Ester Castelló.
Minories en una realitat de canvis lents
Aquestes històries, però, romanen lluny de marcar una tendència social. El Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), aprofitant que amb el confinament en moltes llars van romandre homes i dones teletreballant, van dur a terme un estudi sobre hàbits, usos del temps i repartiment de tasques domèstiques en 3.500 cases. Els resultats perpetuen el que venien dient estudis previs. Posant aquesta lupa sobre les famílies es va confirmar que la major part de la feina a casa i la cura de persones grans i/o dependents va continuar recaient en les dones, confirmant que exemples com els que obren aquest reportatge no són els majoritaris. Segons la valoració de l’estudi del CEO que fa la sociòloga Cristina Sánchez Miret, directora del departament d’Empresa de la Universitat de Girona (UdG), i del màster Interuniversitari en Estudis de Dones, Gènere i Ciutadania, “el primer resultat important és que el repartiment de tasques continua sent molt desigual. I la segona constatació, preocupant, és que hi ha un relat diferent segons respongui l’home o la dona. Un 42% d’homes diuen que ja hi havia equitat en el repartiment de tasques abans del confinament, i només el 27,1% de les dones ho corrobora. La situació és avaluada de manera molt diferent, i es constata que els homes, no només fan menys feina domèstica i de cures, sinó que inflen molt allò que fan”.
es constata que els homes, no només fan menys feina domèstica i de cures, sinó que inflen molt allò que fan
Quan es comença a preguntar sobre corresponsabilitat –afegeix la sociòloga- “ells ho deixen córrer, per lo malament que queden, o senzillament perquè no els interessa parlar-ne. Però aquesta realitat és molt important, hem de conèixer què passa a les llars. Tots els elements ens diuen que els homes no tenen una bona percepció de la realitat”. Quant a responsabilitats de les criatures i les seves tasques d’escola, l’estudi del CEO revela que el 29,1% d’homes diu que se n’ocupen ells sols, mentre que un 50,8% de dones diu que són elles les que ho fan soles. “I aquestes són dades només de parelles que treballen tots dos”, precisa Cristina Sánchez Miret. Això lliga amb una altra informació: “Quan parles amb els qui porten divorcis, t’expliquen que la tònica general és que els homes diguin que estan fins als nassos de que la parella els hi digui que no fan res o que no ho fan bé. I en canvi les dones diuen que estan fins als nassos de fer-ho tot elles”. Per tant, la sociòloga especialista en gènere apunta que “està clar que s’ha de fer un pacte amb la parella, establir la corresponsabilitat de tasques, de la mateixa manera que es decideix conjuntament el cotxe o la casa que es compra. La feina de casa i la cura dels fills és de tots dos, al 100%. Si no, significa que les dones ho fem i s’invisibilitza qui ho fa”. Sánchez confia que el permís de paternitat de 16 setmanes que ha entrat en vigor aquest any sigui un avenç i contribueixi a trencar amb la idea que tenir una criatura suposi que només la mare faltarà a la feina per ocupar-se’n. Amb la pandèmia s’ha evidenciat que qui ha tornat a deixar la feina o a reduir horaris per ocupar-se dels fills o les persones grans han tornat a ser les dones, en majoria.
L’estudi del CEO es va fer a través d’una enquesta telemàtica que va ser resposta de forma voluntària, per tant, tal i com explica el director de l’Oficina per a la Reforma Horària, Alexis Serra, pot tenir els seus marges d’error, però ens marca una tendència que torna a emergir les diferències de percepció segons gènere. “És evident que continuem tenint un problema real d’absoluta sobrecàrrega d’hores en tasques de cura i atenció de la llar i els fills que recau molt més en les dones que en els homes. Tots els indicadors en tasques domèstiques i cura infants marquen que l’aportació de les dones sempre és superior en les dones. En els moments de confinament domiciliari intens, els tres mesos de primavera del 2020, es va continuar perpetuant la situació que discrimina les dones respecte els homes, perquè no només havien de carregar amb la feina laboral, fent teletreball, sinó que a més elles havien d’encarregar-se de les criatures i de la majoria de tasques domèstiques. Això va fer que fossin carn de canó de la manca de temps quotidià, fet que no van patir els homes”.
En el context històric, “sí que hi ha una progressiva assimilació de la corresponsabilitat i es va convergint en els usos dels temps vinculats a l’esfera familiar, però són canvis absolutament insuficients i lents”, assegura Alexis Serra.
Per continuar treballant per revertir-ho, en el marc de la transició cap a la reforma horària, el Pla Viure Millor té com un dels seus objectius estratègics treballar per la igualtat i l’equiparació dels temps destinats en el sentit de conciliar vides laborals i familiars. “Hem d’anar creant les condicions perquè la càrrega o sobrecàrregues recaiguin de forma corresponsable sobre homes i dones. Tenim davant una cultura patriarcal molt forta i hem de continuar treballant fent efectiva la llei d’igualtat del 2015 que ha de permetre que mica en mica es vagi empenyent perquè els homes vagin sent més presents i reals en l’atenció de les criatures i les càrregues domèstiques”, destaca Serra.
Insistir molt en la part formativa, generalitzant el precepte de la coeducació perquè les generacions futures no creixin amb aquests formats distintius entre el que s’ha de fer en funció de si ets home o dona és un altre dels objectius dels qui empenyen cap a un canvi real per assolir l’equilibri de tasques. “Calen moltes campanyes de sensibilització perquè els homes ens puguem mirar al mirall i puguem veure de forma empàtica el paper que sí hi destinen les dones”. Per això, des de l’Oficina per a la Reforma Horària, es treballa perquè els horaris es racionalitzin, per ajudar a flexibilitzar els diversos horaris per tal que quedin més entrellaçats, però és evident que cal més assumpció de responsabilitats i reconeixement per part dels homes i una correcta i millor redistribució de tasques entre homes i dones, tant pel que fa a les feines domèstiques, com en l’atenció a les criatures”, insisteix Alexis Serra.
El director de l’Oficina per a la Reforma Horària incideix també en la diferent percepció del que suposa ser corresponsable, que no està assimilat d’igual manera si s’és un home o una dona, i això ja marca el grau de responsabilitat de cadascú en l’atenció a la dependència, fills i llar. “Aquest és un dels problemes que continua revertint en com hem de canviar aquestes percepcions. Si en els homes no hi ha un coneixement d’assumir la seva part de tasques en termes de paritat, no podrem avançar, i això compaginat, evidentment, amb la problemàtica de la bretxa salarial existeix que, encara que hi hagi una lenta convergència, continua provocant les distincions en els usos dels temps domèstics entre homes i dones”, diu.
Confinament, un banc de proves
“El que podia ser un bon moment per canviar rols, per prendre consciència del que signifiquen totes les tasques de la llar i cura dels fills i filles, la corresponsabilitat”, com es refereix a la situació la directora de l’Institut Català de les Dones, Laura Martínez, ha estat més aviat un miratge, una esperança frustrada.
En la majoria de casos, com a casa de la Mireia B., durant el confinament fins i tot han recaigut més tasques a sobre de les dones. “El meu marit sortia a treballar i jo, que vaig haver de tancar la meva botiga perquè no és servei essencial, em vaig haver d’encarregar dels àpats com sempre, però afegint-hi la carmanyola del meu home perquè ell no podia anar al restaurant, com feia habitualment. A més, vaig haver d’encarregar-me de l’atenció i deures dels nostres fills a casa. Vaig estar absolutament més dedicada a la llar i a les criatures, a penes em quedava temps per rellançar la web de la botiga i intentar salvar una mica el meu propi negoci”, lamenta. “I al meu voltant, en la majoria de parelles amigues, veïnes o conegudes, he vist el mateix que em va passar a mi”, explica. “No sé les altres dones, però jo tinc una sogra, que no ha fet encara els 80 anys, però és d’aquelles que diuen que els homes a casa no hi han de fer res”, afegeix.
La Mireia veu el canvi molt difícil. “Són mentalitats que no pots canviar, la meva parella no cuina, no ho ha fet mai, va a comprar però sóc jo la que li fa la llista del que necessitem. A mi m’agrada cuinar, ell en 20 anys ho deu haver fet 3 cops, una durant el confinament, però sempre amb mi al darrera seu. Tot això sempre ho he viscut com una sobrecàrrega, a més de la meva feina, he assumit totes les tasques de casa i el pensar en tot el que els nostres fills necessiten”, lamenta.
Justament per això, amb motiu del Dia Internacional de la Dona, l’Institut Català de les Dones centra les reivindicacions d’aquest any en com la pandèmia de la Covid-19 ha posat de relleu de forma especialment punyent les greus discriminacions que encara s’exerceixen sobre les dones. La campanya “Dones i homes, corresponsables! #Som8deMarç #SomCorresponsables” vol conscienciar i denunciar aquesta realitat i així avançar en una cultura de pacte per a una corresponsabilitat efectiva. És una iniciativa adreçada sobretot als homes per avançar de manera conjunta cap a la igualtat efectiva de dones i homes.
Cultura masclista heretada
Tal com afirma Laura Martínez, “això és un peix que es mossega la cua. La dona assumeix més tasques de la llar i de cura i és qui renuncia abans a part del seu horari laboral, o fins i tot a la feina fora de casa perquè qui cobra menys per aquesta feina fora de casa, generalment, és ella. És una roda de hàmster i el problema és que si s’ha entrat ja en aquest sistema, la renúncia sempre va vinculada al sou que es percep. Hem heretat que les tasques de la llar i la cura són responsabilitat de les dones. La tria no és lliure, sinó fruit de la cultura heretada”.
Hem heretat que les tasques de la llar i la cura són responsabilitat de les dones. La tria no és lliure, sinó fruit de la cultura heretada
El confinament era un boníssim moment per introduir nous paràmetres i veure si havia canviat la col·laboració en tasques, perquè abans ells tenien l’excusa de treballar més hores fora de casa. “De fet, el 70% de personal sanitari són dones, i majoria també són les caixeres de supermercat. Moltes dones han treballat en tasques essencials, però la sensació és que han continuat sent elles les que pensaven què es faria per dinar i traient el menjar del congelador abans de marxar a treballar”, diu Laura Martínez, recordant, a més, que, per dur que sembli, “la violència acaba sent la punta de l’iceberg de la desigualtat”.
En aquest sentit, l’especialista en abordatge de les violències masclistes i vicedegana del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Laia Rosich, apunta que “el problema és el munt de feines no reconegudes i invisibilitzades que desenvolupen les dones. No es valora que tu has criat una persona que ha pogut anar a estudiar”. En definitiva, no es dona importància socialment a la cura de les persones i de la llar. “Netejar el lavabo i jugar una estona amb els fills també és cura”, precisa Rosich. Ella considera que aquest desequilibri en l’assumpció de responsabilitats domèstiques i de cura “és una qüestió molt subtil que té a veure amb el privilegi de la masculinitat, de tenir el món a disposició, i que aquest marc cultural l’hem de trencar entre tots”, diu. Aterrant en les llars, Rosich encara és més concreta: “en el seu dia a dia, les dones fan tanteig de costos i beneficis i, si han d’exigir, explicar o corregir, acaben triant fer-ho elles. Però la clau està en la planificació conjunta. És important que la planificació surti a la llum, perquè l’organització és una tasca més que, a sobre, produeix molt de cansament. I quan parlem de planificació, és de la física, tota la intendència, però també de l’emocional, la preocupació com a gestió emocional, la planificació de les cures emocionals dels membres de la família, els aniversaris, els regals, les festes, etc”.
Les dades parlen
Segons les últimes dades fetes públiques per l’Observatori de la Igualtat de Gènere (adscrit a l’Institut Català de les Dones –ICD-), amb motiu del 8 de març del 2021, a Catalunya l’any 2019 les excedències per tenir cura de fills i filles les varen agafar el 92,53% de dones i tan sols un 7,47% d’homes, i per tenir cura d’algun familiar, un 79,06% de dones i un 20,94% d’homes. Altres dades significatives són que el 88,9% de dones prefereix una jornada a temps parcial per poder tenir cura dels fills o filles, vers 11,1% d’homes que ho triaria per aquest motiu. Les estadístiques mostren que les dones posen més del doble de dedicació que els homes a les tasques de la llar, tant entre setmana com durant el cap de setmana.
I, si ens fixem en l’activitat laboral, segons informació de l’Idescat a partir de dades de l’Enquesta de població activa de l’INE, a Catalunya l’any 2020 les dones actives han estat 1.857.400, el 57% de la població en edat de treballar, un 9,4% menys que els homes. La població activa està formada per la població ocupada i la desocupada. És la població de 16 anys o més que treballa o està disponible per treballar. Quant a la ocupació, Catalunya el quart trimestre de l’any 2020 tenia més d’un milió i mig de dones ocupades, 182.000 menys que homes.
El salari brut anual que més evidencia la diferència entre dones i homes és el corresponent al tram d’edat de 55 anys i més, amb una diferència de 9.000,5 € anuals. A mesura que disminueix l’edat, la diferència del salari entre dones i homes també disminueix, però segueix sent molt significativa. És destacable la precarietat de les dones més joves que tenen un salari brut anual mitjà de 11.632,66€. La bretxa salarial anual entre dones i homes és doncs del 22,2%, 0,8 punts menys que l’any 2017. Les dones titulades són majoria en qualsevol dels tipus d’estudis universitaris en un 57,7% dels casos. La diferència s’escurça en el cas dels estudis de doctorat.
L’informe de l’Observatori de la Igualtat de Gènere assenyala també que “és important entendre que és la implicació i no l’execució el que sobrecarrega. Així, els homes se solen moure més en l’execució de tasques que en l’organització, evitant aquelles més desagradables o escollint les que volen realitzar i que sovint són les que més valorades estan. Com a conclusió, no es pot treballar en la conciliació si no hi ha implicació dels membres de la llar en les tasques domèstiques i de cura”.
