No és veritat que una crisi com la que vivim afecti tothom per igual. Hi ha grups humans, grups socials que pateixen més que altres la situació. Un exemple en aquest sentit són les treballadores de la llar, un col·lectiu que a casa nostra està format majoritàriament per dones, estrangeres i moltes sense documentació en regla. Per a aquestes persones al risc de perdre la salut se suma el risc de perdre la feina, cosa que suposaria no poder aconseguir els permisos per treballar a l’Estat espanyol, fer reagrupament familiar i fins i tot no poder pagar l’allotjament i l’alimentació. I s’ha de dir que per aquest grup social no hi ha cap mesura del pla governamental, ni ERTO ,ni dret d’atur, ni remuneració en cas que no puguin treballar, condicions que se sumen a no tenir, molts cops, vacances, ni poder lliurar els caps de setmana.
L’aparició de l’epidèmia i la declaració de l’Estat d’alarma ha suposat un fort trasbals per a les dones que potser treballaven unes hores en una llar fent la neteja o tenint cura d’una persona. “Ens han arribat comunicacions de dones que feien 6, 7 o 8 hores de feina en una casa a les que els han dit que ara s’han de quedar fixes les 24 hores”, explica Carles Bertran, responsable del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE) de CCOO. El problema rau en el fet que els casos que es coneixen d’ampliació dels horaris de feina tenen dues condicions, una que els paguen el mateix que els pagaven per fer unes hores convingudes, i la segona que si no accepten els diuen “ja no cal que vinguis més”.
Bertran assegura que una catàstrofe sanitària com la que es viu no només afecta el conjunt de persones que poden emmalaltir o perdre la feina, “té també un biaix de gènere i de classe”, assegura el sindicalista bregat en lluites perquè es reconegui a les treballadores de la llar allò que recull en drets de ciutadania el conveni 189 de l’OIT, pendent de ratificar pel govern espanyol.
Els motius dels canvis són diversos. En alguns casos les dones de fer feines s’han d’encarregar de fer les cures de persones grans en exclusiva quan abans del confinament podien ser ateses almenys unes hores pels familiars. Un altre motiu és la temença de les famílies, que les cuidadores, que tenen vida personal fora de la feina, puguin ser un vector de contagi. Així que obliguen les treballadores, tant si volen com si no a fer-se “fixes”, però sense compensar el treball extra. També s’han donat casos en què les cuidadores han hagut de marxar amb la família per a la qual treballen a la segona residència on s’ha confinat, gairebé sense poder avisar els seus parents més pròxims.
Als problemes que pateix tothom en aquesta situació hi ha el fet que de vegades les treballadores de la llar quan es confien, cosa que pot implicar perdre la feina fins a nova ordre, i ho fan per preservar la seva salut ho han de fer en domicilis molt precaris. “De vegades una família comparteix només una cambra”, explica Bertran.
En altres ocasions les dones que tenien cura de persones grans han vist com els canviaven unilateralment el seu horari perquè passin les nits als domicilis on treballen. “I si no estan d’acord són acomiadades”, diu Bertran que puntualitza que, en la majoria dels casos les treballadores només tenen uns pactes verbals amb els seus patrons. No obstant això també s’han donat acomiadaments en persones que tenien contracte, però això, en les circumstàncies actuals es fa difícil de contrarestar perquè els jutjats del social pràcticament no funcionen i Inspecció de Treball només es pot contactar per via telemàtica.
No poden posar-se al telèfon
Fany Galeas és una treballadora del CITE, contractada amb una subvenció del SOC en la línia ACOL, que permet regularitzar una persona que compleix els requisits d’arrelament. Galeas fa assessorament a les persones que fan treballs a la llar o les cures. “Només els dos primers dies des que es va declarar l’Estat d’alarma hem rebut una trentena de consultes que en molts casos són comunicacions de situacions totalment irregulars” diu. El CITE no és l’única organització que està canalitzant i intentant trobar solucions per a les treballadores de la llar, hi ha entitats com ‘Migrantes diversas o Mujeres p’alante’ que també es declaren desbordades per la nova situació.
Un dels problemes amb els quals s’enfronten les entitats de suport a les dones treballadores de la llar és la dificultat de comunicació. “A les cases on treballen no les deixen que contestin les telefonades i només podem intentar parlar amb elles per WhatsApp”., diu Fany. En aquest sentit s’ha fet córrer pels grups de WhatsApp als quals estan vinculades les treballadores la consigna que es posin en contacte amb un correu electrònic que hem posat en marxa per intentar ajudar-les”.
