De vegades el millor sindicalisme no és el que més crida un dia o dos, ni el que fa la vaga més èpica, ni el de les grans empreses… sinó aquell d’una empresa en crisi d’àrea metropolitana enllà, sindicalistes constants i discrets, que defensen i creuen en la seva feina, tossuts en defensar el seu treball. Que quan l’empresa entra en fallida no corren a demanar una indemnització quan més alta millor, sinó que volen seguir mantenint els llocs de treball… i que no han parat fins aconseguir l’objectiu que la fàbrica tornés a donar gas a la producció, amb una nova propietat que invertís de veritat.
Aquesta és una història d’èxit, que dirien els “postmodernets”, o una història de lluita, que diríem els de sempre. El reconeixem al treball dels sindicalistes de l’empresa Gas-Gas de Salt, que fa uns dies vam visitar. Vam veure el somriure de la gent que ha tornat a treballar, el bon rotllo entre treballadors i comitè d’empresa, vam sentir la “música dels tubarros” donant gas a fons…
