Hay cuatro, cinco cosas a las que no he renunciado y no quiero renunciar: En primer lugar, hijo de Catalunya, viviendo en Cornellà durante 25 años, y al mismo tiempo identificado con los que han venido de fuera buscando un hogar, buscando el pan, buscando el trabajo… En segundo lugar, no renunciaré a ser un hombre de fe cristiana vivida en el seno de la comunidad de base de Cornellà, de los movimientos de la comarca, de cristianos por el socialismo…. Tampoco renuncio a continuar siendo hijo de San Ignacio, con una Compañía con vocación de frontera, con vocación total de lucha por la justicia… Finalmente, ni renuncio ni los que estamos aquí renunciaremos, a nuestra militancia sindical, en mi caso en el seno de Comisiones Obreras; en mi caso también, en el seno del Partit Socialista Unificat de Catalunya, pero luchando por una gran pluralidad entre toda la izquierda, entre los hombres y mujeres que queremos un mundo más solidario.
Juan García-Nieto va dir aquestes paraules l’any 1989, en rebre la Medalla d’Or de la ciutat de Cornellà.
Malauradament va morir sobtadament el 23 de juliol de 1994, a 65 anys, quan deia la missa de les vuit del matí. Ara fa 25 anys.
El seu pensament polític és més actual ara que quan el fa formular. García-Nieto va ser un visionari, un home amb la formació amplíssima que caracteritza els jesuïtes: sociologia, economia, teologia… La seva tesi va versar sobre “El sindicalisme cristià a Espanya”. Va saber forjar utopies. Deia: “Jo estic convençut que les lluites de fa cent anys del moviment obrer, les lluites de fa cinquanta anys de tants homes i dones no haguessin estat possibles sense una opció utòpica”.
Però no va ser només un teòric. Des del compromís militant va teixir en l’ahir els problemes d’avui, va entreveure el futur del moviment obrer per desgranar-lo, i plantejar problemes que tenim al davant sobre l’evolució del treball. En deia el “mientras tanto”. Mentrestant, feia el que era possible fer. Es va comprometre amb la lluita antifranquista, al costat de “los que no eran nada” i va esdevenir un referent per al sindicalisme i per a l’esquerra, en especial al Baix Llobregat i a Cornellà, on vivia.
La seva vida va imprimir caràcter a la comarca. Encara es reconeix una manera de fer activisme social, lluita veïnal, una idea de ciutat i de ciutadania. Encara és visible la tradició d’acció solidària directa com el treball a la coordinadora contra la marginació o l’acció solidària contra l’atur. Encara perdura l’interès en la formació de les persones. Encara el Baix Llobregat és un referent de participació en el conflicte laboral. Una manera de fer i unes idees que han marcat profundament les CCOO que ell mateix va contribuir a organitzar.
Va ser detingut, el 1969, a casa d’Alfons Comín, amb vint-i-una persones més. Com que era capellà no el van posar a la presó. Va estar reclòs en la Casa d’exercicis espirituals de la Companyia de Jesús ubicada a la Cova de Manresa. Alfons Comín va ser empresonat a la Model.
Ens va ensenyar a fer política des d’un qüestionament crític, una política d’acció col·lectiva, unitarista, no dogmàtica, de transformació i emancipació. Va preocupar-se pel futur del canvi tecnològic, pel fenomen de les migracions, per l’atur, el repartiment del treball i pels joves. Va avançar el debat sobre el salari mínim i la renda mínima. Va pensar la formació com a eina d’empoderament de la classe treballadora. Va pensar la necessitat del sindicalisme sociopolític i la seva interacció permanent amb els moviments socials.
I va actuar com pensava, des de la proximitat i la vivència dels problemes, de forma tant educada i respectuosa amb les persones com ferma i intransigent amb la falta de principis i l’individualisme.
García-Nieto és un indispensable. La seva empremta és un punt de partida per seguir construint utopies des de l’honestedat d’un compromís irrenunciable amb la igualtat i la justícia social.
Gràcies.
