El darrer 28 d’abril les urnes parlaren i feren palesa la voluntat d’una majoria social perquè a l’Estat hi haja un vertader canvi cap a unes polítiques més socials i redistributives de la renda, que acaben amb la bretxa social, per la qual les persones riques cada vegada són més riques i les pobres cada vegada són més pobres.
Moltes són les iniciatives que en aquest sentit pot implementar un govern de tarannà social, que van des de la justícia fiscal, la potenciació dels serveis públics, les prestacions socials i, de forma molt especial, vetlar per la dignificació de les pensions i dels salaris de les persones treballadores. És un fet contrastat que la crisi i, en major mesura, la reforma laboral de 2012 han tingut un impacte sobre els salaris, de forma que, actualment, no s’ha recuperat el nivell salarial previ a 2008 i la previsió és que 2019 tampoc siga l’any de la seua recuperació.
Les modificacions introduïdes en la regulació laboral de la negociació col·lectiva, amb la supressió de la ultraactivitat dels convenis i la flexibilització de les condicions de no aplicabilitat dels convenis, la prevalença dels convenis d’empresa, la de la modificació de les condicions de treball i dels expedients de regulació de l’ocupació, han deixat als treballadors i treballadores en absoluta indefensió de tal manera que si bé, les persones amb una antiguitat anterior a la crisi mantenen un cert nivell retributiu, les persones contractades amb posterioritat ho són amb unes retribucions inferiors malgrat tractar-se dels mateixos llocs de treball.
Per altra banda, la proliferació de contractes precaris, a temps parcial o de falsos autònoms, també incideix negativament sobre els salaris, de forma que cada vegada són més els treballadors i treballadores que, malgrat tenir una ocupació, les seues retribucions no donen per cobrir les necessitats bàsiques. En aquest sentit, es podria pensar que l’augment del salari mínim interprofessional a 900 €, sense ser suficient, podria haver pal·liat aquesta situació; però la realitat és que no té incidència en aquest tipus de contractes precaris i, en el millor dels casos, només afectarà els salaris més baixos; de manera que la resta quedaran a l’albir de les condicions retributives que la patronal tinga a bé establir.
En aquest context, i malgrat el compromís assolit per la patronal i els sindicats CCOO i UGT en l’Acord Estatal de Negociació Col·lectiva, d’incrementar els salaris en un 2% anual en el període 2018-2020, la perspectiva no és esperançadora. Segons diverses fonts consultades els salaris s’incrementaren en un 0,3% en 2018 i per 2019, una gran part de la patronal manifesta que no té intenció de complir l’objectiu subscrit: al·leguen la inseguretat política i la volubilitat de la situació dels mercats considerada globalment. Sols els salaris més baixos, per aplicació de l’increment de l’SMI i el dels treballadors i treballadores més qualificats i, potser, el de les grans empreses podran experimentar alguna pujada, que només servirà per maquillar les estadístiques, en incrementar el salari mitjà, però no així el salari real de la majoria de la població.
És per aquestes raons que des d’Intersindical Valenciana exigirem al nou govern de l’Estat que faça un esforç, més gran del que s’ha fet fins ara, per millorar les rendes del treball i això passa, necessàriament, per la derogació de les reformes laborals, la restauració de l’equilibri en la negociació col·lectiva i l’eliminació de la precarietat en les modalitats de contractació laboral; a més, però, caldrà continuar avançant en la millora de l’SMI, implementar les polítiques laborals que garantisquen la igualtat efectiva entre homes i dones i la inserció laboral de joves i desocupats i desocupades de llarga durada. Un conjunt de mesures que, sense dubte, contribuiran a la millora de la capacitat adquisitiva de les famílies, a posar fi a la bretxa social i a assolir una societat més justa i equitativa.
