Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’habitatge és la principal preocupació per a un 34,1% dels espanyols, segons el CIS. Es tracta d’una de les les majors fonts de desigualtat a Espanya i avui dia ha esdevingut l’element que divideix la societat en dues noves classes socials: propietaris i inquilins.
A Catalunya, el Govern de la Generalitat i els Comuns, han arribat a un acord per duplicar la taxa turística fins als 15 euros per nit i la taxa de Transmissions Patrimonials que passa del 10% al 20% en el cas dels grans tenidors – els propietaris de cinc o més habitatges- amb “l’objectiu de frenar l’especulació” i disposar de més recursos per impulsar polítiques públiques d’habitatge. A més, també es fixa un impost del 20% quan es comprin edificis sencers per evitar casos com el de la Casa Orsola, convertit en símbol del moviment per l’habitatge. La pressió dels veïns va aconseguir frenar el desnonament del professor de matemàtiques Josep Torrent. L’Ajuntament de Barcelona va decidir comprar l’edifici per 9,2 milions d’euros al fons d’inversió Lioness Inversiones que l’havia comprat el 2021 per 5,4 milions d’euros.
Aprofitant el rebuf de la Casa Orsola, el Sindicat de Llogateres, que fa mesos que pressiona als carrers conjuntament amb altres moviments per l’habitatge, ha convocat el pròxim 5 d’abril una manifestació a les principals ciutats del país que portarà per lema “Acabem amb el negoci de l’habitatge”.
Un 77% dels espanyols és propietari
La propietat immobiliària s’ha convertit en un mitjà d’acumulació de capital fins al punt que el 70% de la riquesa de les llars espanyoles es concentra en el totxo. La concepció de l’habitatge com a un mitjà d’especulació, sumat a la falta d’oferta i a la meteòrica revalorització que ha tingut en els últims anys, ha conformat un triangle que estratifica socialment entre propietaris que, pel fet de tenir un pis, acumulen de sortida més riquesa que els inquilins.
Espanya ha estat tradicionalment un país de propietaris. Un 77% dels espanyols viu en un habitatge en propietat, segons Statitsa i dos de cada deu tenen més d’un pis en propietat. Sempre ha existit la idea que al tenir una propietat accedies a un servei de residència i a la vegada a una inversió mentre que amb el lloguer només tens el servei residencial.
Una generació d’arrendadors
El Banc d’Espanya ja ha advertit de la fractura social que existeix entre propietaris i inquilins. Mentre que la renda mitjana bruta dels propietaris arrendadors oscil·la entre els 50.604 i els 56.473 euros anuals, la dels inquilins no supera els 26.288 euros l’any, segons l’informe El Mercat del Lloguer. Font de desigualtat, elaborat pel Grup d’Estudis Crítics Urbans.
La tradicional classe mitjana ha mort i la propietat s’ha convertit en el principal determinant en clau de classe social. Els inquilins són un grup poblacional amb menor renda i dificultats per estalviar, mentre que els propietaris que lloguen, tenen majors nivells de renda, que augmenten amb transferència que reben per part dels inquilins.
L’informe del Grup d’Estudis Crític Urbans conclou que “el mercat del lloguer s’ha convertit en un mitjà d’empobriment de la població i en motor de la desigualtat social a Espanya”. En l’última dècada, el preu dels lloguers al país ha augmentat un 77%, mentre que la renda mitjana disponible de les llars només ho ha fet un 33%. De manera que el lloguer ha augmentat més del doble del que ho ha fet la renda de les famílies.
La impossibilitat d’accedir a un pis de compra davant l’elevat preu i els estalvis que són necessaris per pagar una entrada configuren un sistema on cada vegada més persones es veuen obligades a viure de lloguer. Els inquilins d’entre 30 i 44 anys han passat del 18,1% el 2007 al 34,3% el 2023; mentre que els menors de trenta anys representaven el 32,3% el 2007 i el 2023 eren un 56,6%, segons apunta el Banc d’Espanya.
A l’altra banda, es troben els arrendadors que han ampliat el seu patrimoni per a respondre a la creixent demanda d’habitatges, constituint una generació d’arrendadors i que avui dia ja suposa un 9,5% de la població. Posar un pis al mercat dels lloguers s’ha convertit en un dels negocis més rendibles. “Jo tinc quatre cases. En una visc, en una altra també a Miami i altres dues les tinc llogades”, reconeixia la cantant Aitana recentment en una entrevista al programa La Resistencia de TVE. La cantant és administradora de l’empresa Sop y Oli SL amb la que gestiona el lloguer dels pisos.
Mentre els propietaris tenen cada cop un horitzó vital més clar amb un major control dels seus recursos i vides, els inquilins es troben atrapats en un cicle de dependència econòmica i falta de seguretat. De fet, quasi quatre de cada deu inquilins han de destinar més del 40% dels seus ingressos a pagar el lloguer, la pitjor dada de les grans economies europees. I és que, en termes generals, la desigualtat espanyola és similar a la de la UE gràcies a l’elevada taxa de llars amb habitatge en propietat que van poder accedir abans de la crisi del 2008. En canvi, en termes de renda, la desigualtat espanyola és de les més elevades de la UE.
Un altre dels elements que desdibuixa la igualtat d’oportunitats en l’accés a l’habitatge és l’herència de pisos que ha augmentat en un 53% en els últims quinze anys. Una transferència de riquesa que davant la creixent desigualtat d’accés a l’habitatge, consolida un sistema en què les oportunitats de tenir una propietat queden determinades pel patrimoni familiar i no per l’esforç individual. Les herències, que determinen el 70% de la desigualtat a Espanya, també han creat una bretxa entre aquells que accedeixen a una propietat sense necessitat d’enfrontar-se als elevats preus del mercat immobiliari i aquells que no tenen un context familiar favorable i se’ls hi fa quasi impossible accedir a un pis de compra.
Un país d’inquilins pobres
Espanya és un país d’inquilins pobres. El 45% de les persones que viuen de lloguer estan en risc de pobresa o exclusió social, segons el Banc d’Espanya. En canvi, quasi 8 de cada 10 arrendadors se situa entre els dos quartils de renda més elevats. Un 39,4% dels inquilins destina més d’un 40% de la renda a pagar el lloguer, mentre que en el cas dels propietaris no arriba ni al 3,2%.
Les llars de propietaris arrendadors conformen el grup amb major renda del país, inclús sense tenir en compte els seus ingressos pel lloguer, continuen cobrant 20.000 euros anuals més que els inquilins.
Els inquilins no tenen capacitat d’accedir a un habitatge de compra. Tres de cada quatre no tenen prou estalvis per poder pagar l’entrada i despeses necessàries, segons el Banc d’Espanya i els joves són els principals perjudicats. Un 58% ja creu que viurà pitjor que els seus pares, segons el CIS del passat mes de juny. La falta de capacitat d’estalvi impedeix qualsevol esperança de poder impulsar un projecte vital. Les generacions més joves experimenten un creixement salarial molt més baix que el de les generacions nascudes entre els anys 50 i 60, que lligat a la inestabilitat laboral, explica la falta de capacitat d’estalvi.
Mentre que per als seus pares, pagar un pis representava de mitjana dos cops la seva renda, per als joves d’avui suposa sis cops la seva renda. Lligat a la falta d’habitatge a preu assequible, que representa un 2,5% del total en enfront al 10% de la mitjana de la UE, limita encara més les possibilitats d’emancipació dels joves.
La impossibilitat d’accedir a un habitatge es deu ja no només a l’augment de preus, sinó a la inestabilitat del mercat de treball i als complexos criteris de concessió de crèdits hipotecaris establerts després de la crisi immobiliària. Per tant, mentre que els preus de l’habitatge de compra augmenten i els inquilins tenen cada cop més dificultats per pagar el lloguer, els arrendadors augmenten la seva riquesa gràcies a la transferència de renda dels inquilins. De fet, més de la meitat de les compres les fan persones que ja són propietàries.
