Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Karl Marx ja advertia que el desenvolupament de les forces productives sota el capitalisme genera alhora noves formes d’exclusió i antagonisme. Avui, davant la digitalització accelerada, l’emergència climàtica i una crisi energètica sense resoldre, és legítim preguntar-se: Quin tipus de futur estem construint? Qui es beneficiarà d’aquesta nova indústria? I qui quedarà al marge?
La narrativa dominant associa la Indústria 4.0 amb fàbriques intel·ligents, sostenibilitat i ocupacions qualificades. En part, hi ha raons per a l’optimisme: segons l’OCDE (2023), l’automatització pot reduir fins a un 25% el consum energètic en alguns processos industrials i optimitzar l’ús de matèries primeres en un 20%.
Però també hi ha riscos. Segons el World Economic Forum (2023), fins a 85 milions d’ocupacions podrien desaparèixer o transformar-se radicalment abans del 2030. Els sectors més exposats són manufactura, logística i serveis administratius. No tots els treballadors seran reubicats, i molts no tenen accés als processos de reciclatge necessaris. La “transició justa” és, de moment, més promesa que política.
Com recorda Dani Rodrik, “el desafiament no és evitar el canvi tecnològic, sinó construir institucions que canalitzin els seus beneficis de forma equitativa” (Rodrik, Straight Talk on Trade, 2017). L’automatització, si no s’acompanya de polítiques actives, pot accentuar les desigualtats estructurals.
El cost de l’ energia: coll d’ ampolla de la reindustrialització
A aquesta transformació tecnològica se suma un factor geoestratègic clau que representa l’energia. La invasió russa d’Ucraïna va disparar els preus del gas a Europa, portant sectors industrials –ciment, química, metal·lúrgia– a la vora del col·lapse. A Alemanya, el cost elèctric per a la indústria es va duplicar entre el 2021 i el 2022 (Destatis, 2023). Les grans economies van optar per respostes diferents. Així EUA va desplegar l’Inflation Reduction Act, amb subsidis massius a l’energia verda, mentre Europa va improvisar un sistema de “tops” i ajudes fragmentades. Lamentablement Trump està posant en crisi aquestes ajudes, però moltes empreses estan en aquesta línia de transició.
La transició energètica és imprescindible, però no és gratuïta. Com adverteix Mariana Mazzucato, no n’hi ha prou amb descarbonitzar sinó que caldrà redissenyar el model productiu amb un propòsit públic clar (El valor de les coses, 2019). Això inclou reorientar les cadenes de subministrament, garantir seguretat energètica, i assegurar que el cost de la transició no recaigui sobre els més vulnerables.
Treball en risc: del ludisme a l’algoritme
La història ofereix lliçons valuoses. A inicis del segle XIX, els obrers tèxtils d’Anglaterra, els ludites, van destruir les màquines que substituïen el seu treball. La seva protesta no era contra la tecnologia, sinó contra l’ús que en feien els empresaris per reduir salaris i drets. Avui, el risc no és la màquina, sinó la seva combinació amb algoritmes opacs, plataformes desregulades i models laborals fragmentats.
Paul Krugman assenyala que “la tecnologia no destrueix ocupació en general, però sí que pot destruir comunitats senceres si no s’intervé” (Krugman, Arguing with Zombies, 2020). Ja ho vam veure amb la desindustrialització dels 80 i 90: el lliure comerç i l’externalització van enriquir les elits, però van deixar regions senceres sense projecte. L’Amèrica buida, el nord-est francès o l’Espanya interior en són testimonis.
Avui, el futur del treball no és més humà i està ple d’incerteses. Es polaritza entre una minoria altament qualificada i una majoria precaritzada o directament expulsada. I davant d’aquest escenari, les polítiques públiques van per darrere.
Com va advertir Karl Polanyi, “el mercat autoregulat destrueix les bases humanes i naturals de la societat” (La gran transformació, 1944). Les noves tecnologies no estan reduint les desigualtats; en molts casos, les agreugen provocant
- Bretxa territorial: les regions industrials que no aconsegueixen adaptar-se a la nova economia queden condemnades a la decadència.
- Bretxa formativa: més del 40% dels treballadors europeus no té competències digitals bàsiques (Eurostat, 2023).
- Bretxa generacional i de classe: els treballadors amb baixa qualificació o d’ edat avançada tenen menys accés a la formació i als nous nínxols laborals.
Si no s’aborden aquestes fractures, la transició industrial pot esdevenir un factor de desintegració social i política, alimentant el malestar que nodreix els populismes reaccionaris.
¿Reindustrialitzar per a què i per a qui?
No hi ha solució tècnica al problema social. La reindustrialització no pot limitar-se a atreure inversions o instal·lar fàbriques de bateries o cotxes elèctrics. Ha d’ estar orientada a objectius socials: ocupació de qualitat, sobirania energètica, sostenibilitat ambiental i cohesió territorial.
Això implica repensar la fiscalitat, com reclama Mazzucato, perquè les grans plataformes digitals, les multinacionals beneficiàries del big data o les firmes d’automatització contribueixin al bé comú. També significa que l’Estat deixi de ser només un garant de regles de mercat, i recuperi la seva capacitat d’orientar estratègicament l’economia. Algunes de les propostes han d’ estar orientades a les mesures següents:
- Impulsar una reconversió laboral justa, amb formació gratuïta i certificada per a sectors en risc.
- Invertir en indústries verdes i estratègiques, amb participació pública en la seva governança.
- Assegurar condicions laborals dignes, redefinint drets laborals en l’ era de l’ algoritme.
- Transformar els processos productius amb projectes de descarbonització, basat en estímuls, suport tecnològic i mesures fiscals.
- Donar suport a les pimes en la seva transició digital i energètica, per evitar una concentració encara més gran del poder econòmic.
- Dotar de poder els territoris, recuperant formes de planificació democràtica i participació social, tant sindical com territorial.
El que està en joc no és només el futur de la indústria, sinó el tipus de societat que volem construir. Una societat d’elits tecnològiques i masses descartades, o una societat d’innovació compartida, dignitat laboral i justícia climàtica.
La indústria del segle XXI es juga entre dos models històrics. Un, el de Silicon Valley, on l’algoritme regna, però sense responsabilitat social. Un altre, el del Manchester del segle XIX, on el desenvolupament econòmic va generar desigualtat, explotació i conflicte, fins que van emergir els sindicats, l’ Estat social i les polítiques redistributives.
Estem en un moment Polanyi: o corregim el rumb del mercat i el reinserim en un marc de drets, democràcia i sostenibilitat, o caminem cap a una distopia digital-industrial. L’elecció és política, no tecnològica.
