Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La IA no és un complement. És un actor que pot incorporar-se plenament en la cadena de valor ja que pot ser útil per generar, decidir, corregir, anticipar, avaluar. I això està sacsejant els fonaments del poder en moltes empreses. Quan un operari de SEAT pot simular l’impacte d’un canvi de proveïdor en minuts amb una eina interna; quan un equip de logística a Mercadona ajusta inventaris amb models de les seves pròpies dades; quan una pime catalana audita les seves subvencions amb un script de Python … els “models” que abans controlaven el “coneixement estratègic” es tornen obsoletes.
Molts directius veuen en la IA una amenaça, no perquè vagi a eliminar ocupacions massivament —això és soroll i encara no està verificat—, sinó perquè els treu el monopoli de la interpretació. Ja no necessites esperar setmanes que una “major-gran consultora” et lliuri un informe de 200 pàgines per 200.000 euros. Avui, amb talent intern o una petita o mitjana consultora especialitzada, pots tenir models funcionals en dies.
L’important ja no seran els dashboards brillants incorporant en un Flow chart llegendes que diuen IA, però que necessiten després contractar un grapat d’enginyers (de vegades sobreexplotats —aquests “nerds” o “freakies” que realment entenen les dades—) perquè facin la feina bruta. El valor no està en la marca del PowerPoint, sinó en qui entrena el model, qui neteja les dades, qui interpreta el biaix.
Perquè la IA generi productivitat real, es necessiten quatre coses:
- Accés: que els algoritmes no siguin caixes negres, sinó eines que els equips puguin usar, modificar i entendre.
- No es tracta de “posar IA a sobre” de processos trencats, sinó de repensar-los des de baix.
- Criteri humà: la IA no decideix; proposa. La decisió continua sent ètica, estratègica, col·lectiva.
- Participació: els que fan la feina han de co-dissenyar com la IA els assisteix i participar de l’ estratègia global dels projectes.
A Europa tenim una oportunitat única. No necessitem més dependència de plataformes estrangeres ni de consultores que facturen per hora de “pensament estratègic” mentre el codi l’escriu un programador d’IA a qualsevol lloc d’Europa o Àsia. Necessitem ecosistemes locals: pimes amb capacitat d’adoptar IA oberta, administracions que usin models auditables, universitats que formin talent tècnic no per exportar-lo, sinó per transformar les nostres economies des de dins.
La productivitat del futur no vindrà de signar un contracte amb grans consultores. Vindrà que un tècnic faci servir una app amb IA per diagnosticar fallades en xarxes; que una cooperativa ajusti regs amb sensors i models senzills; que un departament de RRHH en una mitjana empresa detecti riscos de sobrecàrrega abans que algú es cremi.
La por és legítima, però no és estratègia. Les empreses que avancen són les que internalitzen la IA, que inverteixen en els seus propis equips tècnics, que veuen la tecnologia no com un luxe de cúpula, sinó com una eina de l’organització. Les que es queden rellogades són les que continuen pagant pel branding d’una “solució integral” mentre els seus treballadors continuen copiant i pegant en Excel.
No hi haurà una guerra entre humans i màquines. Hi haurà una bretxa entre els qui fan servir la IA com a infraestructura i els qui la tracten com un oracle reservat a uns pocs.
I si alguna cosa hauria de preocupar els directius no és la IA. És que, mentre ells negocien amb una “major” el pròxim “roadmap de transformació”, els seus propis empleats ja estan construint el futur… amb codi, criteri i sentit comú.
