Recordar que hisenda som tots és tan necessari com recordar que uns són més hisenda que altres. L’anomenat grup del G7 (els ministres de Finances d’Itàlia, França, Regne Unit, Canadà, Alemanya, EUA i el Japó, més el president de l’Eurogrup, el del Banc Mundial i el Comissari d’Economia de la UE) es reunirà a Cornualles el proper 11 de juny, amb la previsió d’acordar portar propostes a la reunió del G20 prevista pel mes de juliol a Venècia en les dues direccions: l’obligació de tributar i una tributació més justa. Que hisenda siguem tots i que ho siguem d’una forma més equitativa.
Es tracta d’acabar amb la injusta pràctica de l’elusió i l’enginyeria fiscal en l’àmbit econòmic global que permet a grans companyies no respondre de les obligacions fiscals. Així com, frenar la progressiva disminució de les quotes tributàries aplicades a l’impost de societats des de l’expansió de les polítiques neoliberals, amb la implantació de nivells mínims impositius i la tributació per l’activitat realitzada en cada territori. Sembla una direcció correcta, encara quantitativament insuficient. Però com assenyala Gabriel Zukman els tipus tributaris mínims proposats, 15 per cent, son molt baixos, però és més urgent i prioritari l’establiment d’un marc fiscal comú d’obligació tributària. Apuntaré alguns arguments per donar suport a la prioritat de la institucionalització de la tributació internacional sobre els resultats de les companyies globals.
Els ministres de Finances de França, Itàlia, Alemanya i Espanya en una declaració conjunta donen suport a aquestes iniciatives en el sentit que les grans empreses digitals han tingut beneficis fins a nivells mai vistos, que és urgent un sistema fiscal internacional eficient i just, que cal recuperar el consens internacional i que el dumping fiscal no pot ser considerat com a alternativa a les obligacions tributàries de les companyies tecnològiques. Un camí que cal seguir i ampliar per tal de convertir els paradisos fiscals en paradisos perduts.
Joe Biden, en el discurs al Congrés del 28 d’abril deia: “55 de les companyies més grans del país van pagar zero impostos federals l’any passat (2020) i varen obtenir més de 40.000 milions de dòlars de beneficis”. Donald Trump el 2017 amb la Llei d’Ocupació i Reducció d’Impostos va rebaixar la tributació de les societats del 35 per cent al 21 per cent. Rupert Neate, a The Guardian el 3 de juny de 2021, informava que Microsoft Round Island One, Microsoft a Irlanda, durant el 2020 va declarar uns beneficis de 260.000 milions d’euros (una companyia que no té empleats, només directius i va distribuir 45.400 milions d’euros en dividends als accionistes) va pagar zero impostos. En l’àmbit de la Unió Europea els tipus legals de l’impost sobre societats han passat del 50 per cent als 22 per cent.
A Espanya les grans tecnològiques i (Amazón, Apple, Microsoft, Facebook, Google, Airbnb, Twiter, HBO i Tripadvisor) l’any 2018, en conjunt van declarar una xifra de negoci de només 1.382 milions d’euros, però amb un augment del 37,3 per cent sobre l’any anterior, els resultats d’explotació van tenir un creixement anual del 23,8 per cent. Al mateix temps l’impost sobre els beneficis liquidat va baixar un 9,6 per cent respecte a l’any anterior, situant-se en una quota tributària del 2,1 per cent.
En el cas d’Espanya aquesta anomalia fiscal s’afegeix a un sistema fiscal que com a sistema de distribució fiscal de la renda està ben rovellat. Només cal assenyalar dos aspectes. L’un, la bretxa fiscal respecte a la mitja de la zona euro. Situar la pressió fiscal al nivell equivalent de la mitja de la zona euro, s’estima que comportaria un increment d’ingrés públic de l’ordre de 70.000 milions d’euros. Per situar una referència, és un import equivalent a la despesa total en sanitat pública d’un any, i a una vegada i mitja de la despesa total en educació pública. Per altra part, aquesta baixa pressió fiscal està repartida de forma injusta. La recaptació líquida per lRPF, sense incloure les rendes de capital mobiliari i immobiliari, entre 2007 i 2017 va augmentar el 9,1 per cent. Durant el mateix període la recaptació líquida per l’impost de societats va disminuir en un 48,3 per cent, i cal recordar que en aquests anys va tenir lloc una subvenció pública a les societats del sector financer de l’ordre de 40.000 euros. Aquesta és una altra reforma fiscal.
Tant la pràctica fiscal internacional com les polítiques fiscals nacionals en el trànsit de la crisi de 2008 i de 2010 són un factor que està darrere del creixement de la riquesa i de la renda dels sectors més afavorits de la societat, simultània a la devaluació salarial i a la desregulació laboral, a les retallades dels serveis públics. En definitiva simultània al creixement de la desigualtat. Una crisi econòmica i social preexistent sobre la que ha impactat la pandèmia, amplificant els seus efectes i accelerant els debats sobre una recessió econòmica que no és convencional. La crisi actual no deriva de decisions de política econòmica tals com l’anomenada “austeritat expansiva” de l’FMI, que aplicada durant una dècada només va expandir el desastre. Ara estem en una situació generada per un agent biològic que ha deixat l’economia en coma induït i amb la incertesa com únic horitzó.
La incertesa fa mirar al sector públic, aquell que s’ha retallat de forma insistent. Ningú qüestiona la necessitat d’augment de la depesa pública, no hi ha topalls al dèficit públic i al deute públic. Un canvi de paradigma tant insòlit com ràpid, com Pau caient del seu cavall.
S’ha fet evident que tots depenem de tots i per tant la importància d’allò que és públic. Hem descobert que els governs son una xarxa de protecció, protecció que s’activa amb augment de despesa pública. Despesa que només podem finançar de dues maneres: amb més deute públic, que endeutarà les properes generacions, o amb més ingrés públic, augmentant la pressió fiscal sobre aquells que eludeixen les seves obligacions fiscals.
La paradoxa és que els mateixos que abans de la pandèmia qüestionaven mesures expansives ara les defensen. Les reformes apuntades per l’FMI, l’OCDE, la UE, el BCE… Treuen de l’horitzó les rígides normes d’ajust fiscal, del dèficit i del deute, que abans imposaven. Ara recomanen gastar. Ni l’ortodòxia dels ordoliberals ha reaccionat davant de la major emissió de deute públic d’alemanya després de la II Guerra Mundial.
Actuar sobre l’obligació de tributar i sobre augmentar la càrrega fiscal respon al convenciment que l’Estat del Benestar (pensions, educació i sanitat) és necessari i sostenible. Que només afrontarem amb èxit la lluita contra la desigualtat, les millores en la productivitat i la transició ecològica si són finançades per recursos fiscals. Tal com deia Roosevelt l’any 1944, els augments proposats de les taxes fiscals estan dissenyades per reduir les desigualtats, no per obtenir més ingressos. En un sentit semblant Biden argumenta la seva proposta el passat 28 d’abril: “no pretenc castigar a ningú. No afegiré càrregues fiscals addicionals a la classe mitjana d’aquest país. Alguns no voldran que s’augmentin els impostos a l’1 per cent més ric, ni a les corporacions globals. Pregunteu-los-hi doncs quins impostos voleu augmentar?”
Altres diran que les propostes del G7 són insuficients. Però cal la consciència que és un primer pas, un primer pas a seguir, fins que sigui un pas de referència en la implantació d’una fiscalitat internacional equitativa.
