No és cap novetat afirmar que la concepció que els diferents governs espanyols han tingut de la immigració ha estat clarament utilitarista i deshumanitzadora en tant que l’arribada de persones immigrades ha estat vista simplement com un recurs necessari per al nostre mercat de treball en moments de creixement econòmic. És a dir, com un recurs a gestionar i no pas com a persones subjectes de drets.
De fet, en els últims anys s’han posat de manifest els efectes negatius d’una legislació d’estrangeria pensada per gestionar uns fluxos d’entrada en un moment de creixement econòmic, però que és incapaç de gestionar correctament una situació de crisi de llarga durada com l’actual. Aquesta situació, com ho posen de manifest any rere any les memòries del Centre d’Informació per a Treballadors Estrangers (CITE), comporta, entre altres, greus dificultats de renovació d’autoritzacions i d’accés a la regularitat per part de moltes persones estrangeres.
Aquesta visió utilitària de la immigració fa que, tot i el seu nom, la Llei orgànica 4/2000, de drets i llibertats dels estrangers i la seva integració social, no tingui una veritable intenció integradora, com no la té la política migratòria del Partit Popular. Això es pot veure en el fet que el Govern del Partit Popular suprimís el 2012 el Fons per a la Integració, Acollida i Reforç Educatiu dels Immigrants, que donava suport als programes d’integració de les comunitats autònomes, o que no tingui cap voluntat d’estendre el dret a vot a tota la població immigrada amb un mínim de residència al país, o que hagi fet de la instrumentalització de la immigració un mecanisme per obtenir rèdits electorals.
La manca de voluntat integradora també es posa de manifest en aspectes més simples però que tenen una incidència molt important en la vida quotidiana de les persones estrangeres. Aquest és el cas del col·lapse del sistema de cites prèvies per tramitar diferents procediments davant de l’Oficina d’Estrangeria de Barcelona, que s’està donant des del mes de juliol de 2015. Aquesta situació de bloqueig provoca importants retards en les sol·licituds d’accés a la renovació de permisos de llarga durada, autoritzacions de retorn, demanda de permisos excepcionals d’arrelament social, laboral i familiar, modificacions de permisos o renovacions d’autoritzacions de treball, entre altres tràmits.
En aquest sentit, el col·lapse del sistema de cites prèvies ha estat denunciat per diferents entitats i institucions, com ara el Consell Municipal d’Immigració de Barcelona o l’il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, que va presentar al mes d’agost de 2015 una queixa a la Defensora del Pueblo pel deficient funcionament de l’Administració que impossibilita l’obtenció de les cites prèvies.
Les dificultats en l’accés a la cita prèvia per poder realitzar els tràmits que la mateixa administració exigeix comporta una greu vulneració dels drets d’igualtat entre les persones recollit en l’article 9.2 de la Constitució espanyola i atempta contra l’exercici d’un dret fonamental com és el dret de petició, recollit en l’article 91.1 de la mateixa Constitució. La Llei orgànica 4/2001, de 12 de novembre, reguladora del dret de petició, estableix, en el seu article 1, com a titulars del dret a petició, tota persona natural i jurídica, prescindint de la seva nacionalitat. Per últim, aquesta problemàtica també atempta directament contra l’eficàcia que la Constitució, en el seu article 103.1, exigeix a l’administració pública.
En definitiva, les dificultats per les quals passen les persones immigrades davant de l’administració les aboca a una situació d’arbitrarietat i inseguretat legal, que afecta el seu dia a dia i comporta un estat d’angoixa i patiment absolutament innecessari. Per tant, reclamem a la Subdelegació del Govern l’agilitació de totes les cites prèvies de les quals depenguin tràmits relacionats amb la legislació d’estrangeria i que s’hi dediquin els recursos necessaris, tant materials com humans, per resoldre de manera immediata aquesta situació.
En uns moments en què es planteja l’inici d’un procés constituent i que es parla de ruptura de l’statu quo i de regeneració democràtica, cal no oblidar que la manera com una societat entén l’encaix de les poblacions immigrades en el seu cos social és una bona mesura de la seva salut democràtica.
