El Govern estatal ha aprovat el passat divendres el Reial decret que regula la Formació per a l’ocupació. Ho fa sense l’acord amb les organitzacions empresarials i sindicals més representatives, trencant la lògica dels acords tripartits per co-governar un sistema que es finança amb les cotitzacions d’empreses i treballadors. El Govern introdueix la “lliure concurrència” com a element de gestió, mercantilitzant així les pròpies finalitats del sistema que es supeditarà a les rendibilitats esperades. Conceptualitza i caracteritza la formació més com un dret de l’empresa, i un negoci dels centres impartidors, que no pas com un dret individual del treballador o treballadora. Més que reformar i millorar l’actual model de formació, el posa al servei del negoci privat.
No ha estat possible consensuar els V Acords de Formació per l’ocupació entre les organitzacions empresarials i sindicals més representatives i el Govern, ja que aquest volia canviar d’arrel el model, primant més el negoci del sector de la formació que no pas la garantia del dret o la millora de la qualitat de la formació i la qualificació professional dels treballadors i treballadores. Com ja és pràctica habitual (de dubtosa legalitat) el Govern utilitza la via del Reial decret llei, tot i no haver urgència que ho justifiqui, per evitar-se el tràmit parlamentari i la modificació del text via esmenes.
L’actual model tenia importants limitacions: les petites empreses exercien poc el dret a la formació (bonficada), tot i que hi havia més de 7.000 empreses, centres de formació, consultores, competint sense control per organitzar aquesta formació; la formació ofertada per consultores i entitats organitzadores de formació te més a veure amb les seves programacions disponibles que no pas amb les pròpies necessitats de les empreses i els treballadors; la formació per a persones en situació d’atur, que està descentralitzada, no garanteix en tots els casos la participació dels agents socials i no disposa de la suficient transparència informativa; el potencial formatiu dels centres públics (universitats, centres de formació professional i centres de persones adultes) és ignorat, quan no despreciat, pel sistema de formació per a l’ocupació. El nou model no respon a aquests problemes, sinó que organitza el sistema en benefici dels centres impartidors a costa de les necessitats formatives i del dret dels treballadors
El nou model devalua el paper en el govern i direcció del sistema i nega la possibilitat d’impartir cursos de formació a les organitzacions empresarials i sindicals, malgrat que el finançament de la formació per l’ocupació prové de les cotitzacions corresponents d’empreses (0,6% ) i treballadors i treballadores (0,1%), que el 2014 van ser de més de 1.900 MEUR al conjunt de l’Estat (cal sumar els 60 M € que l’estat destina a formació d’empleats públics malgrat el que aquests ingressen de quota són 400 M €). Aquest era l’objectiu del Govern, dictat des del primer moment pels mateixos grups editorials que, curiosament, tenen importants interessos econòmics en el mercat de la formació, i han airejat i dimensionat al llarg d’aquests anys la mala gestió i l’ús dels fons, mentre posaven sordina a les possibles irregularitats dels propis centres formatius que executaven les accions. S’imposa el model de concurrència competitiva per a la selecció de centres que han d’impartir la formació, sense aclarir com es garanteix la resposta a totes les necessitats formatives, ja que els cursos menys rendibles econòmicament no seran atractius per als centres de formació que competeixin, tot i ser necessaris per a determinats treballadors, especialment els menys qualificats, o en determinats indrets, els menys poblats i industrialitzats.
El govern del sistema i els espais de determinació de les prioritats formatives es recentralitza, qüestionant, com ja és habitual en el Govern, les competències autonòmiques (llei d’educació, llei d’ocupació… ). La formació que organitza directament l’empresa (formació de demanda, que avui suposa el 77% del total del pressupost per formació) es manté i potencia, sense que es solucionin els problemes que fins ara han existit de l’accés a la formació dels treballadors de les PIME i micropime, ni el paper actiu de la Representació Legal dels Treballadors, que només té dret a rebre informació sobre els plans de formació d’empresa sense poder participar en la seva elaboració i negociació.
Malgrat l’article 40 de la Constitució reconeix l’accés al dret a la formació, tot indica que el nou model no garantirà el seu exercici ni la seva qualitat. Es limiten les competències autonòmiques en matèria de formació i centralitza el govern del sistema, per la qual cosa caldrà exigir a Catalunya espais de concertació propis. S’ignora la capacitat que tenen les organitzacions sindicals i empresarials per detectar les necessitats formatives i programar, orientar i informar les empreses i impulsar la formació entre els treballadors. Fiar-ho tot a la concurrència competitiva comportarà que poques empreses de formació concentrin la majoria de l’oferta formativa i prioritzin el preu i no la qualitat o l’atenció a les necessitats formatives menys atractives econòmicament.
Estem davant d’una nova reforma imposada. Era i és necessari millorar el sistema, corregir ineficàcies i ineficiències, adaptar-se a les noves realitats i taponar les escletxes per on entra el frau i les males pràctiques. Però les reformes en democràcia, si es vol que funcionin, han de ser acordades entre els actors legitimats, en aquest cas empresaris i sindicats. Legislar sense acord ens deixa una reforma partidista, parcial i partidària, servil als interessos d’uns grups que poc o res tenen a veure amb el dret a la formació i les necessitats econòmiques, productives, personals. Sens dubte en el desplegament normatiu caldrà recomposar moltes coses i fer que el dret a la formació de qualitat prevalgui per sobre del negoci i es garanteixi la transparència i la participació.
