Malgrat la incertesa, hi ha una nova realitat
Catalunya porta dos trimestres consecutius per sota del 10% de taxa d’atur (EPA), una dada que no trobem des del 3T de 2008, quan la crisi financera comença a impactar en el nostre mercat de treball. Ningú no s’atreveix a dir -ben bé- que passarà enguany i els següents, i tampoc no és objecte d’aquesta nota. Les darreres projeccions del Govern diuen que la taxa d’atur es mantindrà o disminuirà lleugerament.
En paral·lel creixen les veus, que parlen de desajustos importants en el mercat de treball, particularment de les dificultats de cobriment de vacants i dels desajustos en les qualificacions. Més enllà de judicis d’intencions, cal acceptar que el context no és el mateix del de fa pocs anys enrere, ni quantitativament (però tenim més de 350 mil persones desocupades) ni, en especial, qualitativament (el perfil d’edat i de durada ha canviat radicalment).
Com és la dinàmica del mercat de treball a Catalunya per sota del 10% de taxa d’atur?
Els fluxos i actors del mercat de treball per sota del 10% d’atur
Per abordar aquest escenari, en primer lloc examinarem les dades que ofereix l’EPA en relació als fluxos d’entrada a l’ocupació. Els resultats són força eloqüents i, fins a cert punt lògics: a menys taxa d’atur més proporció d’entrades a l’ocupació tenen les persones provinents de la inactivitat. Vet aquí
Una regressió, amb valors que tenen significació estadística, mostra com, aproximadament, una reducció d’un punt percentual de la taxa d’atur augmenta 1,5 punts percentuals la proporció d’inactius en l’entrada a l’ocupació. En el gràfic es pot apreciar que aquest impacte es ‘dispara’, per així dir-ho, en la frontera del 10%. Ens trobem doncs amb la hipòtesi (dades passades no necessàriament impliquen que es mantinguin a futur) que al voltant del 8% de taxa d’atur la meitat de les entrades en l’ocupació provenen d’inactius i no d’aturats.
Això, naturalment, té conseqüències. Les polítiques d’ocupació tenen per propòsit incrementar la taxa d’ocupació de la població, fins i tot per davant de la reducció de la taxa d’atur (no hi ha trampa, es pot augmentar la taxa d’ocupació i no reduir la taxa d’atur per increment de la població activa). Tanmateix, llavors els perfils de destinataris canvien o no? Doncs és un debat que cal encetar o madurar, en el benentès que les ‘fronteres’ entre ocupació, desocupació i inactivitat són com més va més difoses.
Un aspecte no menor d’aquesta dinàmica és el paper que juguen i poden jugar els diversos actors del sistema públic d’ocupació de Catalunya. Hipotèticament, si s’amplia obertament l’abast del públic destinatari, caldrà anar a cercar-los? Quins són els actors que poden fer-ho?
Sabem alguna cosa del pes que tenen les Oficines de Treball, amb la mateixa font, que recull tant per desocupats com per inactius si estaven inscrits a les mateixes en el moment d’entrar a l’ocupació. Les dades són equivalents a les anteriors, però encara més punyents.
També en aquest cas la significació és clara estadísticament, però ara el llindar frontera del 50% es situa en l’11%: és a dir, en un escenari com l’actual la majoria d’entrades en l’ocupació ho són de persones que no estan inscrites en les Oficines de Treball. Són dades de l’EPA, una enquesta, i probablement la realitat ‘administrativa’ no és aquesta, però tant li fa: si els individus responen que no estan inscrits és que perceptivament actuen i consideren com a tals.
La mala peça del teler es complementa amb el fet que no hem assolit el repte de fer un xic transparent la dinàmica d’intermediació, en particular de les vacants, per una aplicació molt més que millorable dels canvis arran l’aprovació de les agències de col·locació. Qui cerca o cercaria feina ho té francament complicat i per sota del 10% d’atur qui cerca o cercaria persones treballadores haurà d’esforçar-se molt, en tots els sentits (condicions, processos, etc).
No ens oblidem que el 10% és l’escala CAT, amb realitats molt diferents
Amb dades del mes de novembre del 2022 de l’OTMP, 13 de les 42 comarques catalanes estan per sota del 8% i 6 estan per sobre de l’11% de taxa d’atur registral. Entre l’Aran, amb un 3,83% i el Baix Penedès, amb un 14,2%, la ràtio és gairebé 1 a 4. Una visió completa la trobem en el següent mapa, que classifica les comarques amb uns talls de la meitat de la desviació estàndard de la taxa (<8,64%, verd; >10,25%, vermell).
Dels 288 municipis amb més de 100 aturats registrats, 84 tenen una taxa d’atur registral per sota del 8%, mentre que 78 la tenen per sobre de l’11%. Entre Matadepera (3,71%) i Alcarràs (18,9%) hi ha una proporció d’1 a 5.
Un de cada quatre aturats registrats es concentra en 12 ciutats amb taxa d’atur registral superior a l’11% (en ordre per volum d’aturats): Terrassa, Badalona, Sabadell, Mataró, Lleida, Tarragona, Santa Coloma de Gramenet, Reus, Manresa, Rubí, Vilanova i la Geltrú i Figueres.
És el moment d’assumir els nous reptes
Si l’objectiu darrer del sistema públic d’ocupació de Catalunya és oferir a les persones treballadores i les empreses eines i recursos en un mercat de treball com més va més complex, l’escenari que hem donat per probable planteja encara més reptes. I, sobretot, dona especial rellevància a algun dels elements en curs inclosos en l’Estratègia Catalana d’Ocupació de Qualitat recentment aprovada, a saber:
L’anomenat expedient únic no és un simple desideràtum de millora de la gestió; és l’eina per a ampliar i fer més inclusiu al sistema a totes aquelles persones treballadores -i empreses- que s’hi vinculin, a qualsevol dels seus components, única manera de poder fer més eficaces i reals les polítiques en curs i superar la pura retòrica de l’acompanyament individualitzat.
Calen estratègies territorials veritablement adaptades a situacions molt diferents, i no directament mimètiques dels programes i prioritats que s’han d’establir a escala catalana: la concertació n’és una condició necessària, però per fer-la suficient caldrà treballar força.
Necessitem programes de concepció més àmplia, més flexible/adaptable aplicació i més vinculats a objectius específics contrastables, perquè contràriament el pes de les polítiques d’ocupació en la dinàmica del mercat de treball pot esdevenir irrellevant.
