“El preu de la llum es dispara i marca màxims històrics per l’onada de fred”. Els titulars de la premsa en aquests dies de reis i neus són unànimes. Però el preu de la llum no s’ha disparat per l’onada de fred. S’ha disparat per la regulació de mercat de l’electricitat establerta mitjançant la Llei 54/1997 del Sector Elèctric.
És com si una fake news s’hagués apoderat de tots els diaris i altres mitjans (també de les xarxes socials), saltant-se tot control de veracitat o comprovació.
Com tots els anys, quan puja la demanda per fred o per calor i fins i tot quan no puja ni baixa com passa qualsevol dia de l’any, els preus de l’electricitat es disparen o, en qualsevol cas, són injustificadament alts, encara que siguin els més baixos de l’any, fins i tot arribant a produir pèrdues a algunes tecnologies (Windfall Looses). Cap govern és culpable que els preus de l’electricitat pugin, cap govern hauria de presumir que els preus d’aquesta mateixa electricitat baixin. Les responsabilitats dels governs són altres: impulsar reformes per millorar la vida de les persones.
Bé, rebaixaré el to. Admetem que no estem exactament davant d’una notícia fake i deixem-ho en què amb aquesta onada de fred i la pujada de preus de la llum, els comentaristes de tots els mitjans, inclosos els comentaristes que s’esfilagarsen a twitter, s’han quedat mirant al dit que assenyala a la lluna.
Efectivament, els preus de la llum han arribat a pujar en algunes hores prop d’un 100% (per sobre de 120 € / MWh) però els costos d’aquesta energia amb prou feines ho han fet en un 4% (2 € / MWh). L’assumpte és brutal. Només 2 exemples entre desenes:
1- El cost dels drets d’emissió per a les centrals de gas se situa entorn dels 12 o 13 € per MWh produït. Les centrals de gas recuperen aquest cost variable a través el preu que elles mateixes fixen en les ofertes que fan al mercat. El preu ofert al mercat els permet, com a mínim, recuperar els seus costos de funcionament, que inclouen el cost del gas i els drets d’emissió.
Fins aquí tot normal.
Però l’assumpte és que el preu d’aquests drets d’emissió, comprats per les centrals de gas, els cobren, via preu de mercat, totes les centrals, també les no emissores: nuclears i hidroelèctriques que no han hagut de comprar cap dret per a emetre perquè, senzillament, no emeten gasos contaminants. Això vol dir que com més pugin els drets d’emissió més paguen els consumidors per l’energia de les centrals nuclears, hidroelèctriques i renovables a mercat, curiosament propietat -excepte percentatges irrellevants- de les tres grans empreses elèctriques i de gas: Endesa; Iberdrola i Naturgy.
Un ràpid i elemental càlcul posa de manifest que només el dia 8 de gener, les empreses han ingressat per aquest concepte al voltant de 10M € – benefici pur perquè el cost dels drets els han cobrat sense haver compradors. Amb iguals supòsits, en còmput mensual, això suposa que els consumidors han pagat 255M € de més a les empreses elèctriques, i només per aquest concepte.
En definitiva, els consumidors estan pagant, aproximadament, 13 € més per MWh mentre que els costos de producció de l’energia que consumeixen només han tingut un increment de 0,50 € / MWh el dia 8 de gener o 1,25 € / MWh en l’energia consumida els 30 últims dies. Elevem aquest simple càlcul a 12 mesos? Així, a ull, surten xifres al voltant dels 2.000 M € de cost anual incremental per als consumidors per res, sense altra justificació que sigui diferent de la de la regulació. No és el fred. Això és gairebé una fake. És la regulació.
Però bé, això són 13 €, però fins a 20 o 30 o 50 € de pujada?
Una altra vegada la regulació, no el fred.
2- Sí. El preu del gas ha pujat molt en els mercats espot -nacionals i internacionals- per problemes d’oferta i demanda a Algèria o a Àsia i no només per la pujada dels preus dels drets d’emissió (per cert, no ha pujat tot el gas utilitzat, tot i que paguem, també aquí, tot el gas al preu del més car) i aquests preus, convertits en costos d’oportunitat (molt superiors als costos reals de les centrals que s’abasteixen amb contractes a llarg termini) han estat traslladats als preus de les ofertes de les centrals de gas i, a través d’elles, a la totalitat de l’energia produïda amb independència que siguin nuclears, hidroelèctriques o de qualsevol altra tecnologia.
Sí. El MWh produït a les centrals de gas ha apujat els seus preus d’oferta, posem per cas, de 50 € a 100 €. Però fem-nos una altra pregunta: Quant han pujat els costos dels MWh produïts en la resta de les centrals? La resposta és … Res. I aquestes altres centrals concentren al voltant del 80% de l’electricitat produïda i consumida.
Un altre petit càlcul ens diu que el cost del conjunt de l’electricitat que consumim només ha pujat entre 2 € i 4 € / MWh per la pujada dels preus per als consumidors de l’MWh de les centrals de gas natural. I si els costos de proveir l’electricitat tan sols han pujat, en aquests dies de fred, 2 o 4 €, tenint en compte tot el que s’ha dit fins aquí, de qui és la culpa de les escandaloses pujades dels preus de la llum? Del fred o de la regulació?
Han estat només dos exemples entre desenes que ara escapen a les intencions d’aquest article. Exemples que tenen solucions. Molt ràpidament:
Pel que fa al primer: inflació de preus deguts al valor dels drets d’emissió cobrat via preus per les centrals no emissores:
Aquest assumpte ja es va suscitar en 2005 i es va solucionar mitjançant Reial decret llei 11/2007, de 7 de desembre, que va establir que la retribució de l’activitat de producció d’energia elèctrica es minoraria per l’import equivalent al valor dels drets d’emissió de gasos d’efecte hivernacle internalitzat en les ofertes al mercat per les centrals emissores i traslladat al preu. No obstant això, aquesta mesura va ser derogada en 2009, tot i que la seva compatibilitat amb el Dret Comunitari va ser avalada pel TSJUE el 2013. Recuperar aquesta norma hauria permès que els preus d’aquests dies per al consumidor final haguessin estat entre un 26 i un 30% inferiors.
Pel que fa al segon: el doble marginalisme de què es beneficien les centrals nuclears, hidroelèctriques i renovables (a mercat) amb els preus que fixa el gas més car:
Hi ha diferents vies per a la detracció dels “beneficis caiguts del cel” (Windfall Profits). S’esmenten 2 a títol només d’exemple: i. Impostos o Widfall Tax amb destinacions específiques per a la cobertura dels costos de l’electricitat, i ii. Liquidacions per diferències dels ingressos de les centrals nuclears i hidroelèctriques enfront dels ingressos que correspondrien a un preu o cost estàndard reconegut (per cert, aquest seria un mecanisme molt semblant al què s’ha ideat per a les noves renovables que entraran via subhasta).
Al Govern li sobra coneixement i experiència per fer aquests dos passos i les empreses elèctriques saben, sobradament, que al Govern li sobrarien raons per fer-ho.
El Govern té a més tres potents vectors polítics que faciliten emprendre aquestes reformes:
(A) Les empreses i les famílies ho agrairien: pagarien menys per un recurs que els resta competitivitat i drena les seves rendes, i pagarien menys també per tots els béns i serveis que requereixen electricitat.
(B) Avançarien en el compliment dels acords de Govern de coalició, reforçant els vincles que el mantenen unit, evidenciant que el Govern, més enllà de la gestió d’urgència de la pandèmia, segueix compromès amb una transformació més justa i sostenible de la nostra economia.
(C) L’abaratiment de l’electricitat seria un fort impuls per a l’electrificació, que és un vector fonamental per a la transició energètica en el conjunt de l’economia.
En el debat públic també s’ha introduït la conveniència de crear una empresa pública com a solució als problemes. No comparteixo que això sigui una solució ni el diagnòstic subjacent en aquesta proposta. Per descomptat que per a alguna cosa serviria en un sector oligopolístic, fonamentalment perquè permetria combatre la informació asimètrica que intoxica als reguladors, però això és una altra qüestió. I per descomptat, en qualsevol cas, aquesta empresa pública de res serviria si al que es refereixen els seus proponents fos una comercialitzadora. No estem davant de problemes d’especulació en aquest segment de subjectes del sector que tan irrellevant paper juguen en la indústria i en el mercat de l’electricitat. Estem davant d’un problema molt més greu:
Com deia ràpidament al principi per rebaixar el to, afirmar que l’onada de fred ha disparat els preus de la llum no és exactament una mentida… Però se li sembla. Ha estat la regulació vigent des de 1998, i des de llavors està introduint problemes de competitivitat a la nostra economia, a les empreses i a les famílies de les quals detreu rendes que podrien tenir com a destinació el consum de béns o serveis prestats per altres empreses diferents de les empreses d’electricitat i gas.
El fred d’aquests dies no és més que una “prova d’esforç” que revela una malaltia crònica inoculada pel Govern d’Aznar, sent ministre d’Indústria Piqué que, desregulant el sector elèctric sota el fals nom de liberalització, va implantar un disseny de mercat que no revela els costos de l’energia: ni de l’energia elèctrica ni de gas. Està bé que el Govern hagi demanat a la CNMC que obri un expedient que delimiti responsabilitats, en el cas que estiguéssim davant d’una alteració artificial dels preus. Però això és cosa de cada dia no només d’aquests freds dies, entre altres coses, perquè la regulació del mercat elèctric confereix a les empreses energètiques dominants un extraordinari poder de mercat que podrien exercir o estar exercint en qualsevol moment.
És cert que els successius governs de PSOE van deixar les coses tal com les va deixar el PP, a major glòria dels lobbies energètics. Però és molt fort que sigui, precisament, el PP el que demani la compareixença dels ministres de Govern responsables (Transició Ecològica i Consum) perquè donin explicacions sobre els preus de l’electricitat. Seria el PP el primer que hauria de donar les explicacions que ara demana. A la fi, el Govern de Coalició Progressista es va formar al voltant d’acords que van incloure la reforma reguladora dels mercats de l’electricitat per acabar amb les sobre retribucions -conegudes com a “beneficis caiguts de cel” – de les tecnologies nuclear i hidroelèctrica. Encara hi ha espai en la legislatura perquè tal reforma pugui concloure. Esperem i no desesperem.
Altres reformes d’importantíssim calat, social, econòmic i polític, recollides en l’acord de coalició han estat frenades amb l’excusa que “no és el moment” posicionant de facto a una part de Govern de la banda de la patronal que tant va treballar i treballa contra el mateix govern d’esquerres. En la reforma del mercat elèctric, però, no hi ha excusa que valgui perquè sigui escomesa amb caràcter d’urgència, sinó tot el contrari. En aquest cas, si la CEOE es posés davant, estaria posant-ho no només davant de Govern o dels sindicats sinó també davant de les seves pròpies empreses associades que veuen com les seves factures elèctriques s’eleven de forma injustificada, i amb això es minva la seva competitivitat i la de l’economia en què es desenvolupen.
Aquest és un article original de Economistas Frente la Crisis
