El recent informe del Banc d’España insisteix a reclamar l’aplicació de fórmules caduques, que representen els interessos dels poders financers i les organitzacions empresarials, però que s’han mostrat inútils per modernitzar el teixit empresarial, impulsar l’estructura industrial i l’equilibri territorial i promoure el benestar i la igualtat social. Insisteix a desprotegir encara més el contracte fix, amb l’excusa de reduir la temporalitat. Reclama introduir un sistema de capitalització privada en la reforma del sistema públic de pensions justificant-ho en els perills futurs de l’actual sistema.
La desregulació del contracte de treball que proposa vol fomentar la precarietat i abaixar els salaris. L’atac a la contractació indefinida augmenta el poder unilateral de l’empresari per forçar la lliure disponibilitat dels treballadors i treballadores i afebleix la capacitat de negociació dels treballadors i de les seves organitzacions. La precarietat i els baixos salaris menystenen la qualificació i van contra la innovació. Es vol promoure una nova reforma laboral per abaratir encara més l’acomiadament, abaixar els salaris i precaritzar el treball.
Planteja noves reformes del sistema públic de pensions, per reforçar l’ofensiva del poder financer contra el sistema públic i convertir-lo en font de negoci privat. El finançament de les pensions públiques té relació directa amb l’ocupació creada i els baixos salaris, que és el que afecta les cotitzacions socials, font bàsica de recursos per pagar pensions. Proposa reduir cotitzacions, en la línia del que reclamen les organitzacions empresarials i la dreta política, posa així realment en qüestió el futur del sistema públic i obre la via per imposar una reforma regressiva que canviï d’arrel l’estructura del sistema públic de pensions per apropar-se a un model de pensió pública mínima i capitalització privada. Volen el negoci, si els preocupés realment la garantia de futur pels treballadors, plantejarien fórmules per millorar l’ocupació, en quantitat i qualitat, i mantenir cotitzacions.
El posicionament del Banc d’España s’alinea amb l’orientació política-ideològica neoliberal de l’FMI i el Banc Central Europeu i representa l’interès i el pensament propi del poder financer. Els Bancs Centrals han deixat de ser estructures independents per regular i supervisar el sistema financer i l’evolució de l’economia. S’han convertit en poderosos instruments de construcció de pensament i d’imposició de fórmules i polítiques econòmiques neoliberals al servei de les entitats financeres i de les organitzacions empresarials. Avui, insistir, com es fa, en què el procés d’ajust competitiu encara no ha acabat i afirmar que l’ajust de preus i costos relatius de béns i serveis ha permès millorar la capacitat competitiva de l’economia i l’ocupació, és prendre partit a favor de les principals demandes de la dreta catalana i espanyola: l’aposta per un model productiu basat en l’ocupació de baixa qualitat, salaris reduïts, contractació precària i desprotecció social.
Ha estat l’aplicació d’aquest model neoliberal, les contrareformes laborals i les retallades en protecció social, el que ha augmentat la desigualtat, l’exclusió social i la pobresa. Les dades mostren que, si bé l’atur registrat disminueix, ho fa en menor quantitat que el que baixa la població activa, per tant no estem creant ocupació suficient. Al mateix temps, s’incrementa la precarietat del treball, la temporalitat creix i els salaris baixen, la bretxa entre homes i dones augmenta i també entre qui guanya menys i qui guanya més i l’accidentabilitat laboral s’ha disparat. El nombre de persones que estan a l’atur i s’han quedat sense protecció ja supera el 60% i el nombre de llars on no entra cap ingrés supera a Catalunya les 100.000. El 25% de la població està en situació de pobresa, més del 30% dels menors de 16 anys. Els treballadors pobres són ja el 15%.
Aquesta és la realitat que no llegeix l’informe del Banc d’Espanya i a la qual no respon. L’origen està en el mal funcionament del mercat de treball i la protecció social. La major part de les persones obtenen la seva font de subsistència del seu treball o, quan no en tenen, de la protecció social. Derogar la reforma laboral, per recuperar la causalitat contractual i la protecció de drets, garantir el dret a negociar col·lectivament salaris i condicions laborals, recuperar els nivells de protecció social i establir una renda garantida de ciutadania, és on hi ha la solució als problemes reals. La recepta del Banc d’España és pura ideologia caduca, però sobretot inútil per modernitzar les empreses i reactivar l’economia i injusta amb les persones i la societat.
Però també aquesta és la realitat a la qual cadascú hem de respondre el 26-J a les urnes o la que ha de tenir recursos dotats en els Pressupostos. No totes les propostes polítiques són iguals, com tampoc són neutres els comptes públics per combatre la precarietat laboral i social. En qualsevol cas, més enllà de seguir batallant per revertir drets laborals manllevats i garantir la protecció social, si noves retallades i contrareformes avancen caldrà preparar una resposta contundent per defensar les pensions públiques, l’ocupació de qualitat, els salaris i la negociació col·lectiva.
