La guerra és l’expressió més brutal del masclisme que afecta especialment als nens i a les dones i a tota la població civil indefensa, davant una escalada militar que els deixa absolutament desprotegits.
La pau és el bé més preuat i quan una guerra es produeix a Europa no podem estar indiferents a les greus conseqüències sobre la vida humana, la societat i l’economia.
Durant aquests més de dos anys que portem de pandèmia, hem constatat el desigual repartiment del temps de treball remunerat entre homes i dones.
Hem de ressaltar les dificultats de moltes famílies per a conciliar la seva vida laboral i personal al nostre país, però no podem ignorar que el pes d’aquestes responsabilitats familiars recau sobretot en les dones. Aquest desigual repartiment del temps, del qual han alertat diverses institucions nacionals i internacionals, té com a conseqüència una important bretxa de gènere en l’àmbit laboral i econòmic. Una bretxa que d’una part s’ha vist agreujada pels efectes de la pandèmia, que ha accentuat notablement les desigualtats.
En 2022, les dones sofreixen la taxa més gran de desocupació i una major temporalitat en els seus treballs que els homes. Són majoria entre les persones que reben el salari mínim i són les que, en major mesura, treballen a temps parcial, recorren a les reduccions de jornada i excedències, o canvien d’ocupació per a cuidar a altres persones. No solament hi ha més dones treballant sense ser remunerades, sinó que, entre les persones treballadores, les dones assumeixen la major part dels treballs de la casa. El lema podria ser el mateix que fa 20 anys: “volem ocupació, que treball ens sobra”.
Durant l’últim trimestre de 2021, l’atur femení era del 15%, enfront d’un 11,8% del masculí. El 22% de les dones que treballen ho fan a temps parcial, una xifra significativament major al 6,2% dels homes. Això suposa que, del total de les persones treballadores a temps parcial, un 75% són dones.
Addicionalment, els sectors econòmics relacionats amb les cures, altament feminitzats, són normalment els més precaris i de menor reconeixement social, malgrat ser essencials.
Quan les dones s’absenten del treball, renuncien a part de la seva carrera professional, perdent poder adquisitiu i independència, i se’ls impedeix accedir a llocs de responsabilitat. Tot això suposa deixar de participar en la vida pública de la mateixa forma en què ho fan els homes. Les decisions que es prenen en empreses i institucions afecten a tota la societat i aquesta és una raó de pes perquè les dones i homes, trobin en elles una igual representació en tots els nivells.
Les polítiques d’igualtat que s’han aprovat fins ara han facilitat la conciliació, però no han evitat que es continuïn reproduint els rols tradicionals de gènere. Han facilitat la conciliació, si, però la conciliació de les dones.
Durant els últims mesos, a més, s’ha pogut comprovar com les mesures de conciliació implementades durant la pandèmia han estat un absolut fracàs, com el “Pla MECUIDA”, insuficient i discriminatori.
Des de USOC, creiem que la solució al problema de la desigualtat passa necessàriament per un canvi cultural que porti a la corresponsabilitat, a la implicació de tota la societat així com el reconeixement de diversos models de família. Per això reivindiquem que encara que el dia 8 és de totes i cadascuna de les dones, la lluita és de tots i totes.
Els canvis culturals autèntics no són ràpids, porten treball i esforços. No deixem això únicament en mans de les dones.
Des de la USOC fem una crida en favor de la pau, al cessament immediat de la guerra a Ucraïna, al respecte a la vida i a la convivència pacifica dels pobles d’Europa, i no ens cansarem de treballar a favor de la pau com a únic camí per al futur de la humanitat.
