Pendents de les eleccions generals del 20D, del procés per la independència de Catalunya, de la macroeconomia i de tantes de les coses que són importants, correm el risc d’oblidar algunes que no ho són menys.
Dilluns vinent, comença el judici a dos sindicalistes de la UGT de Catalunya, en Prudencio Colmenero (Nichi) de Telefònica i Carlos Orozco de BSM. Se’ls acusa de desordre públic per haver intervingut com a piquets en la vaga general del 2012 contra la reforma laboral que ens va imposar el Partit Popular i que encara patim.
Ells, igual que altres estudiants i que 300 companys i companyes de la UGT i d’altres sindicats, han hagut d’afrontar processos judicials pel fet de defensar els drets dels treballadors i les treballadores. Però d’això no se’n parlarà si no és per a criminalitzar l’actuació dels piquets i titllar-los de violents i anacrònics. Encara algú farà servir aquest judici per sumar-se a aquesta campanya tant incansable com estèril de desprestigi del sindicalisme i de les organitzacions dels treballadors i les treballadores.
Dilluns estarem al costat dels sindicalistes que donen la cara sobretot quan venen mal dades. Dels que no s’arronsen davant de les dificultats. Dels que saben que han d’alçar la veu perquè no és la seva que ressona si no la dels milers que representen.
Que sàpiguen que el sol fet de jutjar aquests dos companys és una injustícia perquè no són culpables del que se’ls acusa. Més encara. Què sàpiguen que hi ha molts Nichis i molts Orozcos disposats a posar-s’hi al davant de les manifestacions i en mig dels piquets en defensa de la llibertat, els drets i la justícia social. Que no hi ha ni hi haurà campanya de desqualificacions ni procés judicial ni amenaça pública o privada que ens faci desistir de les nostres conviccions.
Dilluns es jutjaren dos delegats. Dos representants democràtics de la classe treballadora. Dos sindicalistes afrontaran una petició de la condemna de 2 anys de presó. I no ho sabrà ningú. Per això aquest post va per ells i per tants d’altres que en l’anonimat més absolut, de vegades també en soledat, sense homenatges ni paraules d’escalf es planten per dir que no. I que ho fan amb plena consciència dels costos personals que això comporta, el que encara dona molt més valor a la seva determinació.
