La història de la Damaris i la Yasmina s’assembla d’allò més a la història d’altres futbolistes ara icòniques, però en el seu cas amb menys focus mediàtics. Tot i això, el seu testimoni, ser l’única noia de l’equip de l’escola, que no et passin la pilota, que t’increpin en termes masclistes des de la graderia… també mereix ser conegut. Aneu-vos acostumant: el futbol femení tot just comença a enlairar-se i no només per les estrelles, sinó per dones com la Yasmina i la Damaris, que volien jugar a futbol i juguen a futbol i seran les que faran que les vostres filles i les noies del replà de la vostra escala també siguin futbolistes. Perquè ho volen, perquè ho fan, perquè ho lluiten, perquè s’ho mereixen, perquè s’ho han guanyat i perquè no s’aturaran.
En aquesta entrevista que ara comença voleu que parlem de futbol femení o de futbol jugat per dones?
D: A mi no em fa res que es parli de futbol femení perquè al capdavall és un concepte general que és el futbol i nosaltres pertanyem a la part femenina i no ho trobo despectiu en aquest cas.
Y: Opino el mateix, crec que ‘femení’ està perfecte perquè som dones i si parles només de futbol no saps si estan jugant homes i dones i, per tant, a mi no m’ofèn que es digui futbol femení.
Breument, quin ha estat el vostre camí fins a arribar a ser jugadores del Centre d’Esports l’Hospitalet?
D: Jo vaig començar a jugar a futbol de ben petita, als 7 o 8 anys, a l’escola Jaume Balmes onl’equip era mixt, és a dir, jugava a futbol salaamb nois, i va ser on vaig saber ja segur que m’agrada molt jugar al futbol. I així fins als 13 o 14 anys, jugant amb nois, bàsicament, perquè només érem un parell de noies. I ja després va ser quan vaig fer el pas al futbol 11 a l’equip Llevant Les Planes en un equip femení on vaig començar a desenvolupar la meva trajectòria. Vaig fer una aturada pels estudis, després vaig anar a un altre equip i, finalment, ara soc al primer equip del Centre d’Esports l’Hospitalet.
Y: Jo soc de Santa Eulàlia i he jugat des de sempre a l’escola Pompeu Fabra, també amb els nois i tampoc no hi havia gaire noies. I una vegada, jugant al parc als costat de casa meva em va veure un vistaire i em va dir d’anar a fer les proves del Barça, vaig estar jugant uns quants anys al Barça, després vaig parar i vaig tornar a jugar a Països Baixos, en equips que no eren professionals, però em van permetre millorar molt físicament i agafar molta experiència, i d’allà ja vaig venir a l’Hospitalet.
Quin valor ha tingut jugar només en un equip de noies o de dones?
D: Per a mi va ser un pas important perquè compartir el mateix esport amb altres companyes i no ser la noia o de les poques noies d’un equip de nois ho feia tot molt diferent. Però el més important era que també significava un progrés podríem dir que cultural.
Y: Jo també vaig començar a jugar amb nois i quan vaig poder fer el pas de jugar amb altres noies i companyes per a mi també va ser com trobar-me a mi mateixa i no sentir-me estranya, sinó que jugava a futbol sent una noia i no soc el bitxo raro. Es veure que ets en un equip de noies, que som 11, que a totes ens agrada el futbol i soc una més. I no és el mateix que ser la noia d’un equip de nois, perquè en aquest context acostuma a passar allò de “No li passeu, que és dolenta…” i coses semblants. I fer al pas a un equip femení va ser molt important per sentir-me normal.
En el meu cercle m’ha passat sovint que s’ha tret valor a un gran gol o a una gran jugada d’una jugadora, justament per ser un partit de dones, us ha passat a vosaltres també? És una postura masclista?
D: Sí, encara hi ha comentaris despectius i també passa això que dius… Jo de vegades he ensenyat un gol i m’hi han dit allò de “’Es que, clar, la portera és una noia, no té nivell, no sap aturar la pilota…” i això, em fa l’efecte, és com treure-li mèrit a la jugada o al gol que hagi marcat una altra dona, quan potser sigui molt millor que una altra jugada o gol podríem dir que ‘masculí’…
Y: Mira, jo m’acabo de recordar quan vaig començar a jugar al Santa Eulàlia, que jugava amb nois i era l’única noia, i el primer partit que vaig jugar ningú no me la volia passar perquè era una noia, vaja, ‘la’ noia. I en una les primeres pilotes que toco me’n vaig de tres i marco gol. I tothom va fer ‘Uau’, però potser no tant per la jugada sinó perquè no s’esperaven que una noia pogués fer aquella jugada. I, per descomptat, encara avui, si fas un gol maco et diuen de seguida coses com que la portera no té nivell o és molt dolenta o el que sigui. O sigui, que sí, que això encara passa…, per desgràcia.
Heu fer servir mai a les xarxes socials l’etiqueta, el hastag, #SeAcabó que Alexia Putlellas va fer viral?
D: Jo no l’he fet servir, però sí que donava suport a tot el que significava i tot que estaven fent les jugadores de la selecció espanyola, en aquest cas. I va marcar tot un estiu molt reivindicatiu, en l’àmbit de la federació i fins i tot molt més enllà del mundial de futbol que van guanyar. I va ser com una gran onada que tenia el missatge de fer-se valer com a futbol femení.
Y: Sincerament, crec que no n’hi hauria prou hastags per poder sentir-nos prou recolzades en el que estem fent. Jo veig nois que son més joves que nosaltres que fan el mateix (o menys) i son tractats com cracks mundials i, en canvi, a nosaltres se’ns tracta com si el que fem no valgués res o fos menys…, llavors, sí, em sento identificada al 100% amb el hastag #SeAcabó i ho recolzo.
Així que, tot i que l’episodi del Mundial fos amb futbolistes d’elit, us vau sentir interpel·lades igual…
D: Suposo que fem referència a l’episodi Rubiales… I crec que va ser important perquè va ser com fer un cop a la taula i reivindicar que s’havia guanyat un Mundial i denunciar que tot allò que havia passat amb Rubiales estava passant per davant. I era com restar-li valor a allò que s’havia guanyat.
Y: És que si et poses a fer comparacions, no té res a veure el tracte del Mundial 2010, el de l’equip masculí, amb el que Espanya va guanyar l’any passat, és que és una vergonya, sincerament.
Què o com creieu que ha canviat en el futbol espanyol i la societat espanyola, arran d’aquell episodi?
D: Doncs jo crec que ja es pot dir que ha estat un episodi important que Espanya guanyés un Mundial, que els diaris ho publiquessin en portada i que fins i tot arreu del món se sabés que Espanya havia guanyat el Mundial i quines jugadores havien guanyat aquell títol tan important, així que jo crec que va ser també un acte reivindicatiu en molts sentits i, com deia, d’abast mundial.
Y: Sí, per descomptat. Jo crec que a Espanya, fins fa tres o quatre anys no es parlava gens de futbol femení. I ha estat la fornada d’Alexia Putellas i Aitana Bonmatí, que, a més, han guanyat la Pilota d’Or, que han fet de catapulta i des de l’estiu de la victòria al Mundial molt més encara.
I en termes de lluita feminista creieu que l’altaveu que suposa un esport com el futbol ha estat decisiu per poder fer arribar el missatge a més gent i, fins i tot, per canviar conductes socials?
Y: Jo sempre dic que el futbol és la cosa més important de les coses no importants perquè les grans figures son conegudes arreu del món i fas una declaració o fas alguna acció que cridi l’atenció tothom se n’assabenta i probablement també ho reivindiqui, així que sí és un gran altaveu.
D: És que és un esport que es practica a tot el món i que tot això hagi passat al futbol femení potser fa que sigui més fàcil que t’hi puguis identificar i això potser explica fins a on ha arribat tot això.
Sou dones adultes que jugueu al primer equip del Centre d’Esports l’Hospitalet, però sovint la gent es refereix a vosaltres, a les jugadores, en general com les NOIES, oi? Creieu que se us infatilitza?
D: La societat encara ens tracta com si fóssim nenes petites, no pas primer com a dones i després com a futbolistes. La societat crec que encara ha de canviar el xip per tractar-nos com el que som.
Y: Tot i que tothom pensi que hem avançat molt, hi ha molta gent que, malauradament, encara té una manera de pensar molt antiga. I encara hi ha l’estereotip que als 25 anys una dona ja ha de ser o haver estat mare, amb el seu marit i ha d’estar fent una vida determinada… i si jugues a futbol és que estàs perdent el temps. I fins que no canviem aquest xip no podrem avançar.
A banda de les jugadors ja icòniques, creieu que també calen referents intermèdies per continuar fent cantera o perquè la base de la cantera de futures jugadores sigui més ample? Vosaltres us considereu referents de les noies que juguen a futbol als equips de base de l’Hospi?
D: Doncs jo diria que aquest any ha estat el primer que hem viscut que hi ha futbol fase femení aquí, al Centre d’Esports l’Hospitalet, així que encara tot això és una mica nou per a nosaltres perquè abans no n’hi havia tants equips de categories femenines. I està bé aquest pas que ha fet el club d’apostar pel futbol base també femení, però jo encara no em sento així, en aquest rol de referent d’altres nenes del club.
Y: En el meu cas és una mica diferent perquè crec que com soc àrab, del Marroc, hi ha moltes noies que em veuen i em diuen que si jugo a futbol al primer equip de l’Hospi i així… Però, sincerament, com diu la Damaris, fa dos anys i mig que soc al club i quan vaig arribar no hi havia filial, no hi havia equips base i llavors és molt difícil que encara podem ser figura de ningú perquè és que ningú no ens coneix. Si és que els nois no ens coneixen, com ens han de conèixer les noies, que no hi son o que fins fa ben poc no hi eren…
Quin valor li doneu al fet de jugar a l’estadi municipal, com el primer equip masculí? Mateixes instal·lacions, autocar, gimnàs, fisioterapeutes, personal tècnic de preparació física…
Y: Doncs, per exemple, quan vaig començar a jugar aquí encara no teníem vestidor propi i no teníem moltes coses que avui sí que les tenim. I està clar que quan de local jugues en un estadi i de visitant de vegades es toca jugar en camps i instal·lacions que son nefastes i quan aquests equips venen aquí i es queden sobtades, és una sensació agradable, sincerament, et sents més professional.
D: Sí, sí, jo per exemple quan dic que jugo a l’Hospi, em pregunten que a quin camp juguem i responc que a l’Estadi municipal la gent s’acostuma a quedar molt sorpresa, tot dient “Ah, però vosaltres jugueu allà TAMBÉ?, perquè, ja dic, encara sobta que l’equip femení jugui al mateix estadi. I com deia la Yasmina, aquest any per fi tenim un vestidor propi i son petites passes que anem fent. És cert que l’equip masculí encara és molt lluny, però poc a poc anem avançant.
Què necessitaríeu per poder apujar el vostre nivell futbolístic i, per tant, millorar també el rendiment?
Y: Per començar, pujar de categoria perquè tenim un equip prou bo, jugadora per jugadora, com per jugar en una categoria superior a la Primera Catalana. I nosaltres mateixes ens ho hem de creure i a partir d’aquí parlar amb el club per saber també què volen ells i agafar un punt mig.
D: El repte és mirar de formar un equip que pugui competir en una altra categoria, perquè la Primera Catalana vindria a ser com una tercera divisió, i hauríem de poder jugar en una categoria més coneguda, amb més repercussió, i que es vegi que l’equip femení de l’Hospi va endavant.
Només convenciment o també més suport tècnic, preparació física i tàctica?
D: Aquest any ha estat una mica complicat perquè hi ha hagut força canvisen el staff a mitjans d’aquesta temporada, però cal dir que estem en el camí de formar un equip molt més bo que el que va començar.
Y: Per resumir-ho, la primera etapa de la temporada va ser dolenta, sincerament, però al gener l’equip va fer un canvi, també pel que fa als entrenaments, de tàctiques, de tot… i s’ha notat molt el canvi. Però el que passa és que mentalment moltes, m’incloc, quan, per exemple, fallem una passada en el partit, ja ens costa donar el nostre millor nivell i això ja és una qüestió nostra. I fins que no fem aquest canvi d’autoconfiança, per molt que ens posin aquí a Guardiola tampoc no farem gaire cosa.
En termes d’igualtat de gènere i com a futbolistes, creieu que us afecta més el topall invisible del ‘sostre de vidre’ o el terra enganxós, el conjunt de circumstàncies que impedeixen progressar?
Y: Jo crec que hi ha una mica de tots dos conceptes. Per exemple, vam anar a jugar a un lloc on les instal·lacions eren més aviat per fer pasturar les vaques i no pas per jugar a futbol, llavors si no tens uns mitjans mínims per molt que vulguis fer és molt difícil progressar, s’ha de professionalitzar tot. I també fer-li més cas als equips femenins que realment volem fer això, jugar i millorar.
D: Sí, una mica les dues coses, perquè en alguns casos costa arrencar un equip femení, ja sigui perquè el club no s’ho creu o per manca de suport de l’Administració, i després et trobes que quan s’obre la mà per començar a fer futbol femení sovint passa que et diuen “Fins aquí”, com si fos un límit.
Tenint en compte que la gran majoria de les jugadores de la lliga suposadament professional tenen retribucions pírriques, creieu que es pot dir que les dones podeu parlar del futbol com a professió?
Y: Però si estem parlant que el sou d’una futbolista de la lliga professional son 20.000 euros anuals bruts! Amb aquesta quantitat és impossible ser futbolista professional avui en dia. Jo sé que mai no guanyarem el que guanya Messi perquè el que mou Messi és impossible d’igualar. Però del que estem parlant és que el sou de referència d’una futbolista sigui el mateix que el d’un home de la mateixa categoria.
D: I sempre surt el comentari aquell de “Però és que les dones no genereu el mateix que els homes…”. Ja, possiblement ara no generem el mateix però és que el futbol femení fa molt poc temps que s’està promocionant una mica a nivell mediàtic i, tot i així, mira els títols que s’estan guanyant…
La vostre categoria és amateur, però, cas de ser professionals, hauríeu fet vaga, n’hi havia motius? Fins llavors ni tan sols hi havia conveni col·lectiu, ara el salari mínim supera per ben poc els 20.000 euros i encara no està reconegut un aspecte tan bàsic com el permís per maternitat…
D: És el que estem dient, que al futbol femení encara no se li dona el valor d’una professió. Perquè si a la resta de feines aquest permís està reconegut i s’aplica, sorprèn que com a futbolista no hi tinguis dret. I això, ja dic, és la constatació que socialment el futbol encara no es considera una professió per a la dona.
Y: És que encara sembla que a partir de determinada edat haguem de ser mares, esposes, dedicar-t’hi a la llar, als fills…, llavors ara com ara ni pel que fa a la retribució ni a un dret bàsic com la maternitat, encara no ens veuen com a professionals, si més no, sota el meu punt de vista. Jo tinc amigues que quan es plantegin ser mares hauran de deixar el futbol, és que no és possible…, per desgràcia no tenim la sort que tenen els homes i hem de decidir entre el nostre somni o la nostra vida.
I cal recordar que estem parlant de la lliga, suposadament, professional…
D:Encara queda molt, econòmicament, perquè una dona pugui dir que es dedica al futbol com la seva feina, com la seva activitat professional.
Y: A la Lliga F, la lliga professional, o jugues al Barça o has de marxar fora, als Estats Units o a Anglaterra, perquè aquí, a Espanya, és impossible, has de fer dues feines per poder tenir un sou digne. I és que hi ha moltes futbolistes que tenen el nivell professional, però no s’hi poden dedicar íntegrament al futbol perquè han de compaginar-ho amb una altra feina perquè cobren molt poc o bé abandonar el seu somni.
I vosaltres, us veieu a curt o mig termini dedicant-vos només a jugar a futbol, en format professional?
D: Jo crec que aquet boom del futbol femení ja m’ha arribat una mica tard. Si això hagués passat quan tenia 15 anys, potser hagués pensat que seria possible arribar-hi, però ara, a la meva edat, no sento que m’hi pugui arribar-hi, que em pugui dedicar al futbol de manera 100% professional.
Y: Sí, hi coincideixo. Crec que podria arribar a categories superiors a la que juguem ara, però ja sigui per manca de temps per dedicar-t’hi, per edat o el que sigui, ja no em dona per arribar a la Lliga F.
És un tema delicat, però copseu que hi ha un prejudici social que lliga futbol femení i una opció sexoafectiva concreta? I si ho percebeu així, per què creieu que passa i quina opinió us mereix?
Y: Jo m’ho trobo, sí. I en el meu cas, com que soc musulmana, fins i tot, n s’ho plantegen. Però sovint em diuen “Al teu equip, segur que totes son lesbianes”. I em pregunto per què aquesta frase lapidària, per què aquesta pregunta no es planteja en els cas dels homes, per què no es dona per fet que tots els jugadors del Barça son homosexuals i sí és presuposa que les dones que juguen a futbol son lesbianes? I a mi, personalment, em molesta molt i m’ho trobo molt sovint.
D: Jo també he sentit allò de “Si jugues a futbol és perquè t’agraden les noies”, això encara s’escolta.
I si m’agraden les noies, què? Potser la pregunta seria com és que hi tan pocs futbolistes professionals homes que no siguin heteros, no?
D: Doncs suposo que això encara no es diu en el futbol masculí per por.
Y: Passa igual amb els toreros, que si cap d’ells digués que és homosexual seria lapidat. Però el que em fa ràbia i trec foc pels queixals és que a ells mai els hi fan aquesta pregunta. En el cas dels nois és un tema que mai es tocaria i, en canvi, en qualsevol entrevista a una dona futbolista sempre ha de sortir. A una noia que conec que juga a la selecció del Marroc li van fer una pregunta que es va fer viral: Com és ser àrab i que t’agradi les dones? En una entrevista, en un Mundial, si us plau! Per què no li pregunten mai això a Messi o a Cristiano, posem per cas…
També n’estareu fartes, fins i tot fastiguejades, de sentir allò que el futbol femení ni és futbol ni és femení…, passeu, us hi discutiu?
Y: Jo tinc força caràcter i quan estic jugat miro d’evadir-me, però so m’agafa un dia que m’he llevat amb el peu esquerra sí que contesto.
D: Sí que és veritat que molesta, és clar que no et quedes com si allò fos un comentari qualsevol. I de vegades sí que demanes que et tractin amb una mica de respecte, perquè estem jugant a futbol i no hem de suportar aquesta discriminació i aquesta manca de respecte, que el futbol és per a tothom.
A banda de la vostra samarreta del Centre d’Esports L’Hospitalet amb el vostre número, quina o quines altres samarretes d’altres jugadores teniu penjades a l’armari? Quines son les vostres ídols?
D: Aviam, jo sempre he tingut referents masculins perquè és allò que podíem veure a la tele, però això també és una cosa que ha canviat molt, que ara ja es televisen partits femenins, fins i tot de la Champions, i en obert… Però parlant d’una jugadora a mi sempre he sigut fan de l’Alexia Putellas perquè m’agrada molt com a migcampista, que és una posició ben complicada i sempre m’ha agradat. I ara per sort van sortir més, com l’Ona Batlle i la LucyBronce, que m’agraden molt com a laterals, que és la meva posició. I t’hi fixes en elles perquè ara les pots veure a la tele.
Y: Jo també he crescut amb ídols masculins, el meu ídol era Ronaldinho, que quan va arribar aquí va posar tot potes enlaire, i després, és clar, Messi. I de dones sempre m’han agradat l’Alexia i l’Aitana i potser una miqueta més l’Aitana perquè té una peculiaritat que m’encanta perquè em recorda a la manera de jugar Iniesta. Però, vaja, ara com ara, totes dues son les meves ‘idoles’.
Fotos: Diana C. Frappola S.
Article original de Districte 7.
