El pròxim 12 de setembre, la CGT de França ha convocat vaga general en aquest país contra les intencions del Govern de Macron d’impulsar una reforma laboral que vol restringir els drets dels treballadors i les treballadores. CCOO de Catalunya dona ple suport a aquesta convocatòria i estarà al costat dels treballadors i les treballadores francesos.
Serà casualitat que totes les reformes laborals dels últims anys, a diferents països, s’assemblin tant?
Serà una coincidència que totes les reformes proposin augmentar el poder unilateral de l’empresari per determinar l’entrada i sortida al treball i facilitar reduir els drets dels treballadors i treballadores?
Perquè, en un moment de baixades salarials (però d’augment de la productivitat), de manca de repartiment de la riquesa per les rebaixes i regals fiscals a grans fortunes i grans empreses, de sofisticació de la precarietat (transversal ja a generacions, gèneres i sectors), d’obstaculització a l’exercici de la Negociació Col·lectiva, facilitar els acomiadaments i afeblir els sindicats sembla la panacea a la demanda, sens dubte, necessària i urgent de crear llocs de treball?
El mercat a més de “menys estat” (que ja em regulo sol) va cap a “menys treballadors i treballadores”?
En aquest context, a països molt propers, com Itàlia i França estan passant o passaran aviat situacions en plena concordança amb aquesta tònica general.
Per un costat, la CGIL, sindicat majoritari a Itàlia, està lliurant una batalla molt intensa i important no només pels drets al treball amb drets sinó en contra del desvergonyiment del govern italià que legalitza la precarietat en contra de la voluntat de la ciutadania. Aquesta, mitjançant la recollida de signatures per realitzar un referèndum, s’havia decantat en contra de noves modalitats contractuals precaritzants que el govern ha reintroduït a la força depreciant la confiança ciutadana.
La resposta sindical és la proposta d’una “Carta dels Drets Universals del Treball”, una mena de nou Estatut dels treballadors i les treballadores, proposta de llei de rang constitucional que vol fer front al gran canvi que s’ha produït al món laboral per tal d’incloure-hi tothom i combatre la precarietat.
Per l’altre costat, a França el president Macron vol aplicar una nova reforma laboral que de “nova” té molt poc, tant en el mateix context francès com a l’europeu i que li valdrà la seva primera vaga general el proper 12 de setembre, convocada per la CGT (i amb el suport del sindicat SUD)
Els trets principals de la reforma seran afeblir el paper dels sindicats, facilitar i abaratir l’acomiadament, empobrir la cobertura general del conveni sectorial donant preeminència i importància a la negociació per empresa.
Totes aquestes són les receptes que de forma estàndard, amb explicacions justificades sota pretext de ser la resposta més adient a les exigències de la “competitivitat econòmica” i a les necessitats del “país” (el que sigui), s’imposen de forma irresponsable, sense tenir en compte les conseqüències directes sobre la cohesió social.
Ja hem vist com l’aplicació de determinades mesures no crea més ocupació, no augmenta el repartiment dels beneficis, no garanteix el poder adquisitius de les famílies.
Creix la desigualtat, l’atur no es redueix (de debò) i augmenta l’ocupació que res té a veure amb un treball que ha de garantir drets i condicions de vida dignes.
No és obsolet defensar el dret al treball o tornar a parlar de redistribuir tant la riquesa com el poder.
Allò que comença a ser obsolet és la repetició acrítica i cega de la imposició de mesures neoliberals.
Com teoritzava Gramsci, l’hegemonia s’ha de conquerir en la societat civil. I és qüestió d’hegemonia. S’ha de trencar el pensament que proposa la fàcil equació: a més precarietat, més atomització i divisió de la classe treballadora i per tant més desigualtat social.
El resultat d’aquesta equació porta a més control exercit pel capital mitjançant l’articulació irresponsable i precaritzadora del treball. I com ho fa? Imposant les seves regles tot aprofitant-se de la necessitat de sobreviure de la majoria de la població mundial.
Deia Victor Hugo que “el futur té molts noms. Per als dèbils, allò que no es pot aconseguir. Per als temeraris, allò desconegut. Per als valents, l’oportunitat.”
Podríem afegir-hi: per al sindicalisme el futur és la construcció, passant a l’ofensiva, d’una nova hegemonia.
