Durant tot l’any 2021, des de CCOO de Catalunya, amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona, van desenvolupar el projecte “Empoderament, organització i reivindicació: Lluita contra la precarietat en el treball de plataformes”. Es tracta d’un projecte adreçat a treballadores i treballadors d’empreses de plataforma digital de la neteja, de la cura de persones grans i infants i de repartiment a domicili (més coneguts i conegudes com a “riders”), amb l’objectiu d’informar-los dels seus drets laborals i d’acompanyar-los en les seves reivindicacions.
Aquest sector és un on la precarietat laboral més s’acarnissa amb els seus treballadors. Des del sindicat opinen que sota el paradigma de la digitalització s’estan vivint canvis i transformacions estructurals molt importants, tant en l’àmbit econòmic com en el social. Explicaven en acabar l’any per valorar-ho, que un dels fenòmens al que han donat lloc els actuals avenços tecnològics són les empreses de plataforma digital i que aquestes han proliferat en la darrera dècada en tots els àmbits laborals i, en la majoria dels casos, oferint condicions laborals molt precàries, no assumint les seves obligacions laborals i fent competència deslleial a la resta d’empreses.
Com arreu i com sostenen les dades d’ocupació, activitat o bretxa salarial, les dones són de nou les més afectades per aquesta precarietat. Parlem amb Carmen Juares, secretària de Noves Realitats del Treball i Economia Social i Solidària de Comissions Obreres de Catalunya.
Amb el projecte “Empoderament, organització i reivindicació: Lluita contra la precarietat en el treball de plataformes” veu treballar amb riders, condicions aborals que coneixem tots, però també amb plataformes de neteja que potser no tenim tant clar com funcionen. Com està a l’actualitat el fenomen de les plataformes digitals i com travessa a les dones?
Els riders potser és més fàcil que es trobin al carrer, quan estan davant els restaurants i esperen les comandes o també als supermercats on ja tenen el seu centre de treball i és més fàcil compartir els problemes laborals que tinguin i col·lectivitzar-los. En canvi, els treballadors de plataforma que treballen des de casa que ajuden per exemple als sistemes d’intel·ligència del cotxe sense conductor, tenen molt difícil una organització comuna i compartir problemàtiques. És el mateix que els hi passa a les treballadores de plataformes no virtuals que han d’anar a un domicili concret a fer la seva feina que és més localitzada. Clar, aquestes dones van a domicilis, estan aïllades i comparteixen les mateixes problemàtiques que ja pateixen les treballadores de les llars i les cures de tota la vida que fan aquesta feina a través del boca-orella.
La feina és la mateixa, però el que canvia és com la trobes. Qui ho fa pel boca-orella o a través d’una empresa que les contracta o fa d’intermediària tenen molta invisibilitat, molt poc reconeixement, condicions laborals molt dures… El treball de la Plataforma encara potencia més aquest aïllament. S’acaba convertint en una buidor de la capacitat negociadora de la dona treballadora. El que ens diuen les dones és que quan negocien amb la persona que les contracta sense que estigui mitjançant una plataforma parlen d’entre 10 i 12 euros l’hora. Sigui servei de neteja o cura de criatures o persones en dependència. Clar, a través de la plataforma, elles aquesta capacitat de negociar no la tenen perquè quan contractes a través de la plataforma, dius el que vols pagar. Cobren 5 o 6 euros i l’empresa també cobra un extra per contractar a través de la plataforma.
Només poden acceptar-ho o no.
Sí i això buida les treballadores d’aquesta capacitat de la seva feina. També ens diuen que les aïlla encara més perquè si tu et contracten a través d’una empresa que es dedica a contractar les dones o posar-les en contacte amb les famílies tens algú a qui trucar perquè et faci una mica d’acompanyament. Quan troben aquestes feines amb el boca-orella també hi ha algú que les recomana, els hi parla bé tant a la família com a la treballadora de l’altre i la treballadora es troba més segura. A través de la plataforma, això no ho tenen. Aquí van a domicilis on no saps qui hi ha i sovint ens han comentat que es troben situacions de risc. També aquesta família que ni coneixes, ni de la qual ningú t’ha parlat, quan acabes la teva feina et puntua i si ho fan malament estàs a la cua i perds visibilitat dins la plataforma. El que suposa menys demanda i menys ingressos per tu.
Des del sindicat estem treballant per informar i oferir la formació que aquestes plataformes no donen perquè no les contracten. Ens han arribat treballadores que han caigut fent neteja a oficines i venen amb problemes d’esquena, de maluc i ningú es fa responsable. El que fem és informar-les dels seus drets, que les han de contractar i acompanyar-les en temes de demandes. Tenim un judici que l’han passat per l’any vinent amb més de 500 treballadores de la plataforma Clintu, una empresa multiservei que va començar de neteja i on ara ja trobes de tot.
D’on surt la demanda?
El judici és perquè estaven sense cap tipus de contracte que a la pràctica vol dir cap tipus de formació, cap tipus de protecció, cap tipus de pensió futura, cap tipus de baixa… tot el que significa no estar contractades. Hi ha dones que han perdut el seu permís de residència perquè no els hi fan contracte encara que estiguin treballant i es troben de cop amb una irregularitat sobrevinguda.
Aquesta és la situació: dones desprotegides i empreses de plataforma que encara que diguin que estan professionalitzant el sector, el que fan és empitjorar les condicions laborals aprofitant-se de les necessitats que saben que tenen moltes dones, moltes d’origen migrant que agafaran aquesta feina amb aquestes condicions tan dures i de manca de drets.
Les empreses de plataforma són fruit dels avenços en digitalització que el que haurien de fer és facilitar la feina. Podries utilitzar tots els algoritmes per evitar desplaçaments llargs i facilitar les coses i dignificar, però el que estan fent és empitjorar. Treballem per democratitzar aquests avenços de digitalització i el que hem de fer és promoure lleis que obliguin les empreses a contractar aquestes dones treballadores i que tinguin un protocol per prevenir l’assetjament sexual, que es sentin segures perquè van a domicilis que no coneixen.
Entenc que tu com a família contractant no passes cap filtre perquè potser contractes un dia.
Clar. I el problema també és el poder que tenen de puntuar les dones mentre elles no poden dir què ha passat. Només valoren el que diu el client.
Quin és el tipus de contracte més comú? Falsos autònoms, autònoms forçats, altes i baixes…
Hi ha una mica de tot. Per entrar a la plataforma només cal enviar una còpia del permís de residència, abans ni això, s’apuntaven i ja està. Sí que hi ha algunes dones que les obliguen a donar-se d’alta com autònomes per poder entrar a treballar. Moltes dones ho fan perquè no tenen informació i no saben que han de pagar un IVA, un IRPF, fer declaracions que si no fas tens un deute amb l’agència tributària… Moltes deixen de treballar i com no ho saben, no es donen de baixa de la seguretat social i acaben acumulant deutes amb l’Agència tributària. Es donen situacions molt dures en aquest sentit. Has de pagar una quota d’autònoma, però tens uns ingressos molt baixos? Moltes dones s’endeuten perquè han de decidir si pagar el menjar i el lloguer o la quota. Tenim tot de treballadores de cures, neteja o riders que estan en una situació molt precària.
L’estiu passat els riders dels supermercats de Glovo van anar a la vaga i semblava que hi havia acord i els havien de contractar
Finalment, l’empresa es va negar a negociar i va començar a fer les contractacions de manera individual. Ara als supermercats, que és una de les seves línies de negoci, tenim una mica més de la meitat de treballadors contractats. La resta encara continuen amb empreses d’ETT. Vam posar la denúncia poc després de la vaga. Com van fer les contractacions van deixar de treballar amb l’ETT amb la que ho estaven fent i amb l’empresa multiservei perquè tenien tot un entramat fraudulent d’empreses i ara contracten a través d’una ETT només. Nosaltres amb aquesta hem actualitzat la denúncia que vam posar en el seu moment. Estem treballant amb Inspecció de Treball i amb les treballadores per explicar com està la situació i els drets que tenen. És forta la fixació d’aquestes empreses en buscar forats per fugir de la llei i veure quines escletxes poden trobar per explotar els treballadors al màxim.
És forta la fixació d’aquestes empreses en buscar forats per fugir de la llei i veure quines escletxes poden trobar per explotar els treballadors al màxim
Van canviant els noms per trencar els fils perquè els processos acaben sent lents i la Inspecció de Treball tampoc té recursos… Tot s’acaba activant amb denúncies.
Hem d’estar amb els treballadors contínuament sí. Parlem amb ells i elles que molts tenen por, però ham d’estar informats per poder decidir sabent que tenen el sindicat darrere pel que necessitin. És per això pel que es va fer la vaga. Ells ja els sabien els drets que tenien i quan van decidir convocar la vaga sabien que els faríem costat i per això ens van trucar. A diferència del que va passar a Alemanya amb Gorillaz que van aturar l’activitat, no van convocar la vaga perquè clar has de fer tota una paperassa i no ho van fer oficialment pensant que ja convocaven així i el que va fer l’empresa va ser acomiadar-los a tots al cap de pocs dies. Aquí això no va passar perquè els treballadors eren conscients dels seus drets i que no pots parar l’activitat. Si tens un contracte de treball, pots fer vaga, però hi ha uns canals per poder convocar-la i fer-ho bé.
Si no hi ha gent amb informació, la vulnerabilitat…
També el que hem treballat molt des del sindicat és trencar aquestes pors, aquest desconeixement que hi havia cap al sindicat. Sí que és cert que treballa en el sector molta gent que no és d’origen immigrant, però en els inicis no era així i venien de llocs on sindicar-te era sinònim d’un tret al cap en dos dies o es veu que els sindicats estan al costat del govern i el món empresarial. Aquí el que expliquem és que negociem millores i exigim que facin canvis en les lleis perquè les noves realitats del treball tinguin un marc legal on poder emmarcar-se i poder reclamar els seus drets. Per això vam negociar la llei rider, vam fer propostes a la directiva europea… És aquesta l’altra pota que tenim des dels sindicats.
Les Kellys denunciaven que la llei Kelly s’havia tombat i que el segell de qualitat aprovat al parlament s’estava ignorant… No tot arriba o si arriba troba igualment un topall. Quines fórmules queden per avançar?
Seguir treballant amb els treballadors, conèixer molt bé la seva realitat i veure què pots fer. Ara amb els riders estem provant a veure què pot funcionar perquè millori la vida d’aquesta gent treballadora. Hem de conèixer molt, que els treballadors tinguin confiança en el sindicat i mirar quines vies tenim. Si no coneixem, no podrem trobar les escletxes de la llei o el conveni.
Hi ha normes com la pujada del Salari Mínim Interprofessional que es celebren entre els sectors, però també generen dubtes sobre com afecten gent que no té ni un contracte ferm, als precaris dins els precaris.
El que fa una pujada de l’SMI és que la gent que té pitjors condicions són les que cobraran una miqueta més. Si tens mitja jornada, la part proporcional la cobraràs. Vam presentar un estudi on es demostra que la pujada el que fa és millorar sobretot el salari de la gent amb més precarietat: el col·lectiu de dones, joves i migrants. És curiós que la pujada del salari reduïa la bretxa entre homes i dones d’origen immigrant més que entre homes i dones de no origen immigrant. Clar, tenim les pitjors feines i, per tant, siguin rider o treballadores de neteja i cura veuen augmentat el seu salari i això és una millora tinguis el contracte que tinguis.
Després hi ha la reforma laboral.
Amb la reforma laboral hi ha el fet que el contracte per obra i servei s’acabarà eliminant. Moltes persones han vist com el seu contracte ha canviat a indefinit. Això ens està passant amb els riders que estaven com assalariats. Tots estan signant! Fins ara van a un banc a demanar pagar alguna cosa a terminis i no els hi donen res. Parlava amb un company que ara deia que amb el contracte ja li donarien la moto. Com deies, són millores per la gent més precària dins la precarietat. Des del sindicat participem dins d’aquests processos de negociació on nosaltres fem propostes. Hi ha una entesa per millorar les condicions. És una reforma que el més important és que hagi estat negociada entre patronal, govern i sindicat, ja que si no tens la patronal, perd força.
L’altre dia trèieu un comunicat on denunciàveu el veto de les patronals a les mesures que garanteixen el desplegament de la reforma laboral.
Tenim un problema. D’alguna manera estan intentant afeblir la negociació col·lectiva. Està demostrat que els països amb sindicats que acompanyen els treballadors i negocien millores per la classe treballadora són societats més igualitàries i més democràtiques que en aquelles que no els tens. És per això que és preocupant que aquí a Catalunya s’estigui fent el que deia la nota: que no es posi en valor aquesta capacitat que té la negociació col·lectiva i això és un perill que no podem permetre.
En aquest sentit, les dones sempre acaben sent les que tenen els pitjors contractes . Pot preocupar que barrejat amb la temporalitat, tot i que ara poden passen a indefinits, com també pesa més la parcialitat, les empreses aprofitin per passar a indefinit però reduint jornada. Més tenint en compte la doble esfera amb les cures.
És una situació molt complexa parlar de cures. Hi ha la que fan les infermeres o les metgesses que té una valoració social i la que es fa a casa que no la té per desgràcia, és com si fos un estigma. Ens estem trobant que hi ha dones que no els hi estan pujant l’SMI. A la seva nòmina sí que ho posa, però elles paguen la seva seguretat social, la que ha de pagar la part ocupadora i la seva part.
Això és un problema també perquè no tenim suport per les famílies que tenen aquesta càrrega de cura. En altres països existeixen el checkservice i si tens una situació de dependència tu o a la família pots acollir-te a això i dependent el grau de discapacitat et donen una ajuda per pagar el servei de cura que necessitis. Això garanteix que tu reps unes cures en bones condicions i qui t’ho fa, té una feina digna, cobra un salari i està cotitzant. Tot això es veu com una problemàtica individual de la família, no com una problemàtica que s’ha de socialitzar i demanar recursos a través d’un xec, de més places d’atenció a residències o centres de dia…
La situació de la dependència és difícil d’abordar sense diners.
Qui pot pagar 3000 euros que val una plaça d’una residència o 1000 en un centre de dia? Qui pot si les pensions de la nostra gent són una misèria? Les famílies cobren 1200 euros. El lloguer són 800, el menjar, targeta de metro… No arribem! Però clar com tampoc pensem quan votem qui porta les problemàtiques que ens afecten en el nostre dia a dia en el seu programa electoral sinó que votem per colors… Hem de votar el que ens interessa no per emocions, sinó pel nostre dia a dia. Hem de ser una societat més crítica sobretot les dones que ens portem sempre la pitjor part.
Quan parlem de cures sempre veus que es compra l’eslògan buit de ‘Posem les cures al centre’. Ja, però que s’està fent quan dius això? Ho diuen des de l’administració, d’acord, però aterrem què vol dir, com i de quina manera. Jo crec que fa falta una sacsejada a nivell social també i en el cas de les dones que no sigui només el 8M o el 25N que diguem no hi som totes falten les internes o les temporeres. Cada dia ens hem de mirar als ulls com a dones independentment del color del cabell, de pell o l’accent perquè compartim la mateixa societat, espais i problemes. Ens afecten a totes, però moltes vegades no parlem entre nosaltres i no ens trobem. No és suficient sentir aquesta empatia només el 8M o el 25N.
A vegades es fa perquè toca la diada i cal fer la performance. La immediatesa i la urgència fa que no puguin haver-hi aquests espais de repòs perquè la gent necessita cobrar, portar diners a casa i sobreviure. També hi ha debats sobre intentar reduir la jornada i conciliar amb la vida i això està encallat i qui es veu perjudicat són les dones.
Sempre per desgràcia.
Parlant de diners a casa, l’informe que has dit que havíeu tret parlava sobre que 1 de cada 5 dones té un contracte parcial i que d’aquestes, el 43% no voldria. També deien que moltes vegades es donen permisos i facilitats que no afecten el sou, però si afecten com desenvolupes la feina.
Només una petita part de les dones que treballen en aquests llocs podran fer-ho, però no la gran majoria perquè treballen en empreses que no són l’administració que aquesta si et dona més flexibilitat per conciliar, però altres no ho faran. S’hauria de fer una cosa per totes, no per unes quantes. La major part de parcialitat no volguda la tenim les dones, però no és una corresponsabilitat real. Ens hem inserit al mercat laboral, però no hi ha hagut un repartiment de les tasques de cura i de la llar equitatives. En no donar-se aquesta corresponsabilitat és la dona la que sí que treballa fora de casa, però també dins.
Tenim un problema. La patronal està intentant afeblir la negociació col·lectiva
Ja existint això com a base també és la dona que potser té una jornada completa, però accedeix a feines menys valorades o a l’hora de reduir-se la jornada ho fa ella perquè té el sou més inferior.
Jo abans anava a domicilis a treballar amb famílies. Les criatures que visitava tenien diversitat funcional i eren les mares les que s’havien reduït la jornada i no els pares i ho feien per això. Qui aportava menys ingressos ara a la família era la dona i s’ho acabava reduint perquè no repercutís en els ingressos de la família.
Seguint parlant en base a dades, l’informe de la bretxa deia que les dones haurien de cobrar un 26% més perquè no existís. Part de la bretxa salarial es deu a la parcialitat, però no tota, ja que si treballessin homes i dones les mateixes hores igualment existiria una bretxa del 12%.
Les dades no menteixen i tenim un problema molt greu en aquest sentit.
Cal sumar-li a la feina la càrrega a la llar.
A l’associació on participo fora el sindicat som 800 dones i notem que a les entrevistes de feina les fan les dones. Si aquestes treballen fora casa i tenen un càrrec que no li permet donar resposta a casa seva és ella també la que acaba contractant una altra dona per fer una altra feina perquè sí que es poden permetre contractar algú per atendre aquestes necessitats. Això passa quan hi ha una dona que pot fer-ho siguin les condicions que siguin. Aquesta pot deslligar-se del que se suposa que és la seva responsabilitat contractant una altra dona. Però no aquelles dones que no tenim els ingressos suficients, que som la majoria i no podem contractar algú per poder deslligar. Acabem fent la jornada fora de casa cobrant uns salaris que no arriben per cobrir despeses i a sobre hem de fer tota la feina de casa perquè no pots deslligar-te contractant algú.
En aquest cas igualment no totes seran dones ben situades. Potser ajuntant els diners de tres germanes dones de classe treballadora amb un poder adquisitiu una mica més elevat…
Sí, perquè amb 700 euros que paguis ja trobes una persona que treballarà d’interna amb la promesa que els hi faràs els papers d’aquí a tres anys. Moltes vegades al cap de dos anys i mig van al carrer les dones perquè no les volen contractar.
