President de l’Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme i del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT
Carles Vallejo (Barcelona, 1950) és president de l’Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme i del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT. Aquest dijous se li lliurarà el Memorial Lluís Companys, que atorga la Fundació Josep Irla per la seva trajectòria en la defensa dels drets humans i les llibertats civils i polítiques. El jurat ha valorat la seva tasca per la recuperació de la memòria de les lluites sindicals i obreres durant el franquisme fins a l’actualitat. Vallejo compartirà premi amb Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans. La fundació entregarà també reconeixements a Teresa Juvé, Josep Gifreu i l’Associació Catalana pels Drets Civils.
El 1969 Vallejo va ingressar a la SEAT, on va organitzar el sindicat clandestí Comissions Obreres. Un any més tard va ser detingut i torturat, acusat de propaganda il·legal i associació il·lícita. Va estar sis mesos tancat a la Model, on va organitzar una vaga de fam per reclamar l’estatut de pres polític. Quan va sortir en llibertat provisional, després de tornar a ser detingut novament, va decidir exiliar-se a París i després a Itàlia, on va organitzar el comitè Spagna Libera i va col·laborar amb el sindicat italià CGIL. Finalment, el 1976 l’amnistia permet que torni, implicant-se amb diverses lluites sindicals de CCOO.
Vostè és president de l’Associació d’Ex-presos Polítics del Franquisme i del Memorial Democràtic dels Treballadors de SEAT. Què recorda d’aquella època? Es buscava anul·lar qualsevol tipus de rebel·lió?
Cal situar-nos en un context de desfeta terrible. L’any que ve serà el 80è aniversari de la retirada de Catalunya de més de mig milió de persones que van anar a França. A les zones on van guanyar els franquistes l’any 36 ja va començar una terrible repressió. És de les més bèsties que hi va haver a Europa, més que a la Itàlia feixista i a l’Alemanya nazi. La repressió a Espanya va ser espectacular, sobretot a Andalusia, Extremadura, Castella, Galícia… Va ser un veritable genocidi polític. A Catalunya també, però al ser una societat més industrial i com que va ser de les últimes zones que van conquerir els franquistes, es va atenuar una mica en comparació a altres regions.
A partir del 39 hi ha un buit de la por i del terror. La gent més activa i conscienciada va desaparèixer físicament: o es van exiliar o els van exterminar. Els meus records d’infància són tots negres o grisos. Tot estava prohibit, fins i tot per fer una reunió d’escala s’havia de demanar autorització. Per qualsevol reunió que impliqués més de quatre persones calia demanar permís. Els únics que tenien possibilitat de fer vida associativa era l’Església, la Falange o els organismes polítics del franquisme. La resta estàvem totalment fora.
Qualsevol intent de sortir-se d’aquest terreny marcat pel franquisme significava entrar a la presó. Això vol dir que la propaganda no oficial era propaganda censurada; les reunions no autoritzades eren reunions il·legals, les dones no tenien dret a tenir passaport ni compte corrent. Era una societat absolutament masclista, que és la raó de ser del feixisme.
En aquest context hi havia una societat en silenci i els pocs que s’atrevien a ser contestataris la pagaven molt cara. Va haver-hi moltíssims afusellaments, com encara es pot veure al camp de la Bota, molts dels quals per raons que avui són legals. A la meva generació és quan va haver-hi un canvi sociològic, perquè no érem de la generació de la guerra, sinó fills de la dictadura. Això va comportar respostes diferents
A vostè el detenen el desembre de 1970, en ple estat d’excepció, a la porta de casa quan anava a treballar a la SEAT.
Jo era delegat sindical, negociava convenis… activitats que avui en dia són legals. En aquell moment, però, em van demanar una petició fiscal de 22 anys per delicte d’associació, reunió, i propaganda il·legal. Jo era treballador de la SEAT, una empresa molt conflictiva i lluitadora, per això els interessava molt desmantellar tota l’organització clandestina. Ens van torturar per poder treure informació per acabar amb la fàbrica més gran d’Espanya, perquè els preocupava que cada vegada que començàvem una vaga hi havia un efecte contagi.
Aquell dia la policia social m’esperava amagada a la porta de casa. Quan els vaig veure vaig sortint corrent però em van atrapar. Un policia va caure i em van acusar d’haver-lo ferit. A la mateixa furgoneta ja van començar les tortures, les puntades de peu, els cops i les vexacions. Aleshores em van portar fins a la Prefectura Superior de Policía de Via Laietana, on vaig ser interrogat i torturat per policies com el comissari Genuino Navales, responsable de la repressió a la SEAT, que de forma premonitòria va dir-me: “Yo soy un profesional, soy policía con Franco, lo seré con la democracia y seguiré siéndolo cuando manden los tuyos”; el temps li va donar la raó, ja que durant la transició el van ascendir a director general de Protecció Civil. El més dur era que la tortura era una cosa normal en els feixismes i les dictadures, és el que Hannah Arendt defineix com a la banalitat del mal, persones que assumeixen que la seva feina és torturar. Això no treu que potser després era un excel·lent pare i veí. Aquesta dualitat de l’ésser humà m’espanta i m’impacta.
Com que en aquell moment hi havia un estat d’excepció, em van tenir 20 dies allà tancat, quan normalment el màxim que podien eren 72 hores. Van ser 20 dies de tortures a mi i a altres companys. El no saber quant temps estaríem allà va ser la pitjor tortura. D’allà ens van portar a la Model. Va ser certa “alliberació”. Allà hi havia privació de llibertat, però no tortura. Em fa posar malalt quan avui en dia veig com Donald Trump o la seva directora de la CIA justifiquen la tortura i l’exerceixen.
Sortir de la Prefectura Superior de la Via Laietana per anar a la Model va suposar acabar amb les tortures?
Sortir de Via Laietana era acabar amb la tortura. A la presó era un altre tipus de tortura, de privació de llibertat i d’entendre l’ordre jeràrquic dels funcionaris de presó. Podies fer una vida “normalitzada”. Com que hi havia molts presos polítics vam fer força junts, érem un col·lectiu que ens defensàvem davant de qualsevol arbitrarietat. Això no passava amb els presos comuns, perquè tenien delictes individuals i per tant no tenien la mateixa solidaritat entre ells. Ells ho van passar pitjor. Mantenir-nos junts ens va ajudar a apaivagar les conseqüències de la vida a la presó: menjar de ranxo, cel·les superpoblades, zero intimitat, manca d’higiene bàsica, xinxes, insectes, poques hores de pati…
Davant de tot això, en una lluita per la dignitat i la llibertat vam organitzar una vaga de fam perquè se’ns reconegués l’estatut de pres polític. El segon dia que ens vam negar a menjar ens van portar a les cel·les de càstig, on estàvem aïllats totalment. A la cel·la no hi havia res, ni un matalàs. Només a la nit ens portaven una màrfega, però ens la treien al matí.
Jorge del Cura, en una entrevista recent a Catalunya Plural, ens recordava que no només hi ha la tortura física, sinó també la psicològica.
Aquesta doble variant de la tortura, la física i la psicològica, també hi ha durant el franquisme, fent-te xantatge amb els teus familiars però també colpejant-te de manera que no et matessin. El control social que hi ha avui en dia de denúncia de situacions d’injustícia o prevaricació té efectes en el conjunt dels aparells de l’estat i de la policia. Abans no teníem cap mitja de comunicació i no podíem donar a conèixer el que passava. El control que es fa actualment, a través d’entitats com Irídia, ha fet que canviï la manera d’actuar de la policia. Això no vol dir que avui en dia no hi hagi casos de tortura física, però ara saben que es presenten denuncies, que arriben als tribunals i que es fan públics mediàticament. Tot això saben que pot comportar unes repercussions penals pels torturadors. Per això també s’ha evolucionat cap a la tortura psicològica.
Per tant, podem dir que la societat s’està apoderant, tot i les restriccions actuals en matèria de drets humans, com podria ser amb l’aplicació de la Llei Mordassa?
Sempre tindrem un sector de la població passiu davant de qualsevol situació o que tindrà actuacions egoistes. Però hi ha un sector important de la població que veu que no es pot acceptar tot i que es mobilitza. Espero que amb el canvi polític a escala estatal, el suport de forces polítiques d’esquerra puguem demostrar que les coses poden anar en una altra direcció. Hi ha casos que s’han jutjat als piquets de les vagues generals quasi com a terroristes, però precisament per això hem de continuar lluitant i pressionant per seguir apostant pels drets humans.
Comparar, com s’ha dit en algunes ocasions, la situació actual amb el franquisme és banalitzar?
Hi ha moments de lluita o d’exaltació en què és normal fer aquestes comparacions. Tot i això, hem de fer pedagogia per tal d’evitar fer comparacions fàcils. Els contextos són totalment diferents. El feixisme o el nazisme que es van viure a Espanya, Itàlia o Alemanya no és com el que es viu actualment a Egipte o Turquia. Si fem aquestes comparacions gratuïtes, podem donar la sensació que vivim en el feixisme actualment i que això comporti que les noves generacions pensin que “no era per tant” el que vam viure durant el franquisme. Hem de contextualitzar per no banalitzar. Ara, això no vol dir que no hem de lluitar contra qualsevol involució autoritària.
De la mateixa manera, tampoc podem dir a algú que és un feixista de manera banal. Podem dir reaccionaris. Primer ens hem d’intentar posar al lloc de l’altre per analitzar què fa i per què ho fa, saber què pensa. Sempre que estigui dins del joc democràtic, si té opinions diferents no per això serà feixista. S’ha d’establir la frontera entre feixista i pensament reaccionari de dretes. Evidentment, però, els comportaments feixistes o neofeixistes s’han de condemnar i s’han de donar situacions legals per denunciar. Rigoberta Menchu deia que el neofeixisme s’encobreix de xenofòbia i de racisme.
Quan vostè parla de no banalitzar els conceptes, parlem també del concepte de pres polític?
És una tasca complicada i complexa. Els Jordis, els ex-consellers són molt bona gent, en conec uns quants personalment, no comparteixo que estiguin empresonats i vull la llibertat de tots ells. No es tracta de si són presos polítics o polítics presos, no és això. Es tracta de fer cultura democràtica i no banalitzar els conceptes. Cal lluitar per la seva llibertat des de la realitat present i des de la lluita democràtica.
Aquesta lluita, malauradament, no és permanent i no hi ha cap conquesta definitiva. Socialment hem vist una involució. L’error de la meva generació ha estat pensar que la societat anava en una línia de progrés i que no aniria mai enrere, donant per descomptat certes conquestes com a consolidades. I això no ho hem sabut transmetre a les noves generacions: la lluita és permanent, res és definitiu.
Ha sigut guardonat amb el Memorial Lluís Companys de la Fundació Josep Irla pel reconeixement de la tasca feta, juntament amb Irídia – Centre per la Defensa els Drets Humans.
Em va venir de sorpresa. Ho assumeixo com un premi per la meva trajectòria però de manera col·lectiva, no personalment. És per tota una generació que se la va jugar, que va lluitar contra el feixisme i el franquisme. Ho assumeixo com un reconeixement col·lectiu, i això és un honor.
Lluís Companys és un referent encara avui en dia. Va ser molt proper a les classes populars i als obrers i va ser amic de grans sindicalistes, com el noi del sucre. Companys va ser advocat dels treballadors, un vessant molt proper a la meva biografia. Els advocats laboralistes defensors dels presos durant el franquisme van fer una tasca enorme.
Avui en dia ens falta apropar-nos de manera col·lectiva a aquests sectors populars, sobretot els de les zones perifèriques i industrials, molt tocat pel lerrouxisme. És inconcebible que el que eren cinturons rojos ara siguin taronges. És paradoxal que els que haurien d’estar més interessats en el progrés social com a treballadors tinguin aquesta reacció política. Ens hem de fer aquesta reflexió des de les forces polítiques per veure què hem fet malament. Aquests sectors en la lluita contra el franquisme van estar recolzant la defensa de la cultura, la llengua, la llibertat i els drets socials i avui en dia els tenim en posicions adverses. Això ens ha de fer reflexionar.
