Opinió publicada originalment a Diari de l’Educació
Ha saltat la notícia: Catalunya inverteix un 2’8% del PIB en el sistema educatiu. Molt per sota de la mitjana de la Unió Europea-27 que se situa al 5,25%, molt lluny del sistema d’èxit Finlandès que hi dedica un 6,76%, molt per sota de Grècia (4,10%) i Itàlia (4,15%) i només al mateix nivell de països com Perú o Libèria, quedant per sota d’Eslovàquia (3,85%), Bulgària (3,52%) o Romania (3,01%).[1]
Des de fa temps, bona part de la comunitat educativa no s’ha cansat de repetir que Catalunya era, de tota la UE-27, qui invertia menys en el seu sistema educatiu. De fet, la mitjana d’inversió de la UE-15 se situa al 6% del PIB, més del doble de la inversió catalana. I cal recordar, també, que la LEC (Llei d’Educació de Catalunya) preveu una inversió sistemàticament incompleta d’un 6% del PIB i que la ILP per un nou sistema educatiu, que va arribar al Parlament avalada per 95.000 signatures i 170 entitats, reclamava aquesta xifra com un dels seus punts de partida principals per garantir una educació pública de qualitat. No ha d’estranyar-nos, doncs, que l’aliança entre Junts pel Sí i el PP bloquegés la ILP i evités un debat en profunditat del sistema educatiu català on de ben segur aquests percentatges i la doble xarxa serien eixos polèmics i centrals.
No podem perdre de vista tampoc que aquest 30 de juny el Parlament de Catalunya va aprovar una resolució, amb l’única oposició de Junts pel Sí, on instava al Govern de la Generalitat a situar l’educació al nivell que li pertoca, és a dir, revertint totes les retallades des de l’inici de la crisi i invertint els percentatges necessaris per garantir un sistema educatiu de qualitat a Catalunya.
Amb totes aquestes dades al damunt de la taula i amb uns pressupostos que tot just ara s’estan començant a elaborar sembla que seria de sentit comú que el Govern esmenés la seva política educativa i d’inversions. Segons el mateix informe de la Fundació Jaume Bofill, Catalunya es troba en la sisena posició dels països de la UE-27 que més han retallat en educació (-17,5%) molt per sobre de la mitjana UE-27 que es troba al -3,4% i lluny de França (-0,9%), Grècia (-3,9%), Itàlia (-11,8%) o la mateixa Espanya (-12,9%). L’informe també reconeix que el volum més gros de retallades a Catalunya han recaigut sobre el professorat i les seves condicions de treball.
Fins i tot, les poques mesures que va anunciar la consellera Meritxell Ruiz el 23 de juny (pocs dies abans de les eleccions generals espanyoles) s’han incomplert. De les 540 dotacions destinades a l’escola inclusiva i a centres d’especial dificultat i les 800 dotacions destinades a l’educació secundària que va prometre, només n’ha acomplert 798 vinculades a l’augment de matrícula de secundària prescindint de les mesures d’atenció a la diversitat que tan orgullosament va anunciar. I això, sense oblidar, que una part de les partides d’aquestes mesures s’aconseguien gràcies a noves retallades al professorat: No deixar reduir dues hores lectives al professorat major de 55 anys i no pagar la paga de juliol al professorat interí que li corresponia segons el temps treballat durant el curs. És a dir, per una banda prometia noves dotacions i per l’altra retallava.
La comunitat educativa es planta
Tota aquesta política de retallades lligada al desplegament de la LEC, com el decret de plantilles o el pla pilot dels nomenaments de substitucions (PDI), sumat a la pèrdua de democràcia interna als centres, ha fet que la comunitat educativa s’hagi plantat i digui prou.
Les noves retallades de l’estiu s’han unit a d’altres tan importants com les de no substituir el professorat des del primer dia, l’augment de les ràtios sumat amb l’increment de l’horari lectiu del professorat que ha suposat la pèrdua de centenars d’hores d’atenció a la diversitat i milers de llocs de treball desapareguts. Segons el portaveu nacional d’USTEC·STEs (IAC) Ramon Font calen 11.850 docents per disposar de les mateixes dotacions que abans de l’inici de la crisi.
No podem oblidar tampoc la reclamació que han fet diverses associacions de pares i mares, sindicats i organitzacions coordinats dins la Plataforma Cap Plat Buit i que van denunciar la necessitat de 300.000[i] beques menjador per combatre la malnutrició infantil molt per sobre de les 80.000 concedides pel Departament d’Ensenyament.
Així doncs, ens trobem en un escenari d’infrainversió (2,8% del PIB), múltiples retallades que sembla que vulguin convertir-se en estructurals i que estan afectant moltíssim la qualitat del nostre sistema educatiu, noves retallades assumides aquest curs 2016-17 mentre l’economia creix, incompliment de promeses realitzades durant l’estiu per calmar els ànims i una manca de voluntat manifesta per revertir aquesta situació i esmenar les polítiques educatives i d’inversió que fins ara ha desenvolupat aquest Govern.
El curs va acabar caldejat amb una concentració convocada pels directors per tal de manifestar el seu malestar quan la consellera quan va anunciar que mantindria les noves retallades però no aplicaria cap millora a causa de la pròrroga pressupostària. A més, la manifestació convocada per l’Assemblea Groga va ser la més massiva del darrer curs. Això, sumat a les converses entre sindicats i grups parlamentaris van forçar a la Consellera Meritxell Ruiz a variar el seu posicionament diverses vegades i, finalment, assumir públicament que mantindria les 1.340 dotacions que havia promès, desmentint així el seu propi argument on deia que amb uns pressupostos prorrogats no tenia cap marge de maniobra.
Enguany el curs ha començat amb un calendari unitari de mobilitzacions que forma part d’un pla per exigir al Govern i al Departament d’Ensenyament que escoltin i assumeixin la urgència de la reversió d’algunes retallades per garantir la qualitat del sistema educatiu.
De moment la resposta ha sigut silenci i evasives. Una clara irresponsabilitat sobretot si tenim en compte que la comunitat educativa és coneixedora que aquest Govern disposarà de 1.900 milions d’euros més a l’hora d’elaborar els nous pressupostos i que no disposava en els anteriors. Un augment que ningú no ha aclarit a què es destinarà i perquè no pot donar resposta a les mesures d’urgència que s’han proposat de forma unitària i que no sumen més de 142 milions d’euros.
Així doncs, aquests nous pressupostos seran determinants per l’educació d’aquest país, no només pel fet que evidenciaran les prioritats del Govern sinó perquè condicionaran tot el curs escolar. El conjunt de la comunitat educativa ha pres la determinació de dir prou i plantar-se.
I això vol dir que, coneixedors que el sistema d’educació de Catalunya no pot resistir més aquesta situació d’espoli que està patint, els sindicats de l’ensenyament públic han plantejat de forma unitària una consulta a tots els centres de Catalunya sobre si creuen convenient una convocatòria de vaga general que forci al Govern a replantejar-se la seva política educativa i d’inversions, concretada en cinc punts urgents i assequibles. Una consulta que planteja una vaga guanyadora feta des de la base, construïda entre tots i totes. I es vol fer ara, justament en el moment que s’estan discutint els nous pressupostos, quan el grau d’incidència pot ser major, ja que és quan es projectaran les partides econòmiques pel pròxim any.
Una vaga convertida en una reivindicació social, per la defensa de l’ensenyament públic, perquè és urgent situar-nos a la mitjana d’inversió de la Unió Europea, perquè els nostres alumnes i fills mereixen una educació de qualitat, amb l’atenció necessària, amb les substitucions precises i amb les beques menjador indispensables. Perquè no pot ser que ens situem a la cua de la UE-27 en inversió i en els primers llocs dels països retalladors. Perquè el que determina la salut d’un país és la importància que se li dóna al seu sistema educatiu. I sabedors com som que això predetermina el nostre futur, nosaltres no volem ser els darrers d’Europa, la mà d’obra barata, el fracàs d’uns governants que prioritzant el seu negoci i els seus privilegis ens arrosseguen a la precarietat, al desconeixement i a la frustració d’un sistema educatiu classista, desigual i segregador.
Per això, des d’avui, el desafiament ja està llançat i ara és la comunitat educativa que ha de respondre. Cal que ens hi sentim cridats, tenim un repte: Podem seguir acatant amb ràbia i resignació les seves retallades i desinversions o podem omplir els carrers de dignitat i indignació. De ben segur que la convocatòria del 12 de novembre serà una prova de foc.
Aquest trimestre ha començat amb accions i acampades, ha continuat amb concentracions i amb una convocatòria de manifestació massiva pel dia 12 de novembre i possiblement acabarà amb una vaga general si el Govern i el Departament d’Ensenyament segueixen sense escoltar-nos i desobeint la resolució del 30 de juny aprovada al ple del Parlament de Catalunya.
Cal que la nostra mobilització obligui als governants a estar a l’altura dels reptes que el país els exigeix. Nosaltres tenim l’obligació d’omplir els carrers d’una reclamació legítima, totalment viable econòmicament i pedagògicament urgent. Ells han d’escoltar al poble, als sectors educatius i donar una resposta eficient i clara. Són 142 milions d’euros, engrunes en relació a les xifres del pressupost general. Només d’ells dependrà una tardor calenta amb vaga inclosa, un escenari de tensió que de ben segur condicionarà les bases sobre les quals es vol construir aquest país nou.
