Just retornat de les curtes vacances, el flamant secretari general de la UGT de Catalunya, Camil Ros, passa revista a la situació del món del treball. Manté la necessitat d’incidir, coincidint amb la publicitada recuperació, en l’acció pública de denúncia de les injustícies que en la seva opinió ha dut la reforma laboral. Ros fa un avís seriós. Si l’acord entre el PP i Ciutadans porta sota el braç el contracte únic o lesiona les pensions, hi haurà resposta al carrer, i pot ser una vaga general.
L’acord amb la patronal parlava d’aconseguir un increment d’almenys l’1%, uns mesos després, l’objectiu s’ha aconseguit o només s’està aplicant a les grans empreses?
Amb l’acord de negociació col·lectiva en l’àmbit estatal crec que la patronal ha estat una mica deslleial amb el que es va pactar, perquè suposava que hi hauria una pujada sostinguda de salaris. I l’actitud empresarial ha estat el bloqueig de la negociació col·lectiva. Per tant, els resultats són que l’increment salarial estan al voltant de l’1% pelat i no de l’1,5 o el 2% que és on s’haurien de trobar. El pacte en l’aspecte salarial acaba el 2016, per tant, a la tardor s’han de reunir en l’àmbit estatal per fixar la previsió d’increment per al 2017 i és allà on s’ha de situar la pressió i amb força.
No pot ser que la patronal, que és qui signa els acords de negociació col·lectiva, quan l’entrevista un mitjà de comunicació digui que estem en recuperació econòmica o que som el país d’Europa on creix més el PIB els últims anys i després quan s’asseuen a les taules de negociació la seva proposta de creixement salarial sigui zero. És una actitud impresentable i poc seriosa per part de la patronal.
A més d’augments salarials hem de pactar com es retornen les retallades produïdes en els àmbits públic i privat. Hem de veure, com recuperem la pèrdua de poder adquisitiu, que està al voltant del 10% i tot això necessita negociació col·lectiva i acords. Per tant, la posició d’enroc de la patronal no ajuda i tampoc ajuda a la dinamització de l’economia. Com es vol dinamitzar l’economia si la gent no té diners per gastar?
Derogar la reforma laboral és un objectiu estratègic de la UGT o en vista de la conjuntura política, estarien d’acord a desmuntar-la a peces?
Si volem tenir un model de relacions laborals equiparables a les dels països de l’entorn, s’ha de derogar. La reforma laboral ha posat les bases d’una economia precària, de baixos salaris i baixes qualificacions i d’imposicions empresarials per damunt de la negociació col·lectiva. En definitiva, d’unilateralitats. Per tant, s’ha de derogar en el seu conjunt. Ara bé, si algú vol fer canvis d’una cosa o altra, que els faci. Si arreglen una cosa, però no tot el problema, millor això que res. Ara, si volem fer un plantejament seriós, s’ha de derogar la reforma laboral i en aquell mateix moment s’ha de crear una taula de negociació amb patronal i govern per pactar quines han de ser les relacions laborals i el model productiu del futur.
A banda, la reforma laboral ha demostrat, ara ja després de quatre anys de vigència, que és la llei que ha fet perdre a la gent més drets en més poc temps.
Quan denunciem les empreses multiservei, que poden estar pagant un 50% menys que el que marca el conveni col·lectiu del sector, podem dir que això és explotació laboral legal. Això ho permet la reforma, abans no es permetia.
Quan ens trobem en situacions de negociació col·lectiva amb l’ultractivitat, això ho permet la reforma. En l’àmbit genèric, et poden canviar les condicions de treball simplement notificant-ho, abans s’havien de negociar, això també és fruit de la reforma. Per tant, tot té a veure amb una arquitectura pensada per fer possible la devaluació salarial.
La devaluació salarial, la podríeu quantificar?
El més trist és que al respecte hem d’usar un informe d’una Empresa de Treball Temporal (ETT), que diu que, per exemple, una persona de més de 40 anys que hagi perdut la feina, si en torna a trobar, pot cobrar un 50% menys de què cobrava. Perquè no hi ha dades públiques d’això i sí que n’hi ha de com creix el PIB? Hi ha una mala fe dels governs en parlar de certes dades i callar-ne altres. No es vol que hi hagi constància de la pobresa social i salarial que s’està donant i que es cronifica i amplia. Tot això forma part de la filosofia que neix de la reforma laboral.
Fa uns mesos, declaràveu que la UGT seria més bel·ligerant davant les reivindicacions socials. La campanya d’acció directa contra les empreses de serveis integrals va en aquesta via?
Jo crec que aquest és el camí. Com que per la via legal es permet aquesta explotació. Com que les administracions han retallat i això afecta també la inspecció de treball, nosaltres no podem esperar que passi alguna cosa o que algú s’il·lumini i canviï la reforma laboral. Nosaltres mentre vegem una injustícia, la denunciarem. El salt a les accions directes a les portes de les empreses que no respectin els drets laborals s’ha de mantenir, sigui de manera puntal o amb els sectors. Parlo dels falsos autònoms i les falses cooperatives del sector carni. En aquests casos, com a mínim s’ha posat el tema sobre la taula i fins i tot s’han obtingut millores en alguna empresa.
Evidentment fan falta més canvis com els referits a la situació dels falsos autònoms a Movistar, o les campanyes d’acció directa que fem a les empreses d’hostaleria. O amb les cambreres de pis. És el nou camí. Com per la via de la inspecció de treball, no hi ha garanties que es produeixi el compliment de la llei, veiem que hi ha una cosa que molesta les empreses: la imatge! Per això ens plantem davant les empreses que incompleixen els principis d’igual treball, igual salari perquè la gent sàpiga que allà no es respecten els drets dels treballadors. En alguns casos el problema es resol automàticament.
Heu reflexionat perquè hi ha empreses que fan això que denuncieu?
Les empreses catalanes i espanyoles, en molts casos tenen sensació d’impunitat. Pensen que poden fer el que els hi doni la gana i que allà, com no passarà l’inspector, no passarà res. Hi ha hores que no es paguen o el que sigui, i no passa res. Hem de trencar aquesta sensació d’impunitat.
En la vostra opinió, la gent entén el suport de la UGT a les cambreres de pis? Fins fa poc era moneda corrent afirmar que els grans sindicats només donaven suport als treballadors de grans empreses i ara us mobilitzeu a sectors amb molta precarietat, on l’afiliació és petita o inexistent, i tanmateix els defenseu?
És veritat que hi ha estereotips. Alguns, fruit de l’intent de desprestigi dels sindicats, en altres la raó es pot buscar en què s’evidencia més, per part dels mitjans de comunicació, el conflicte de la gran empresa que el de la petita. Això pot fer pensar que els sindicats només ens dediquem a les grans empreses, i no és cert. A més, ara tenim molta més precarietat laboral que abans de la crisi. Per tant, ara és prioritari ampliar l’acció sindical no només a les empreses on tenim representació sinó també a les petites i mitjanes, que pateixen situacions de precarietat. Sobre això hem de fer la nostra part d’autocrítica. Hem de dir solemnement que per nosaltres tan important és la cambrera de pis com el treballador de Seat. Això s’ha de veure en la imatge i en la pràctica!
Creieu que, com en el mite de Sísif, quan els sindicats heu aconseguit arranjar alguna situació de precarietat, algunes empreses aconsegueixen amb les seves arts tirar enrere tot el camí que s’ha avançat, com podria passar amb les empreses multiservei.
El cas del multiservei té com a inici les Empreses de Treball Temporal (ETT), que em sembla que es van legalitzar l’any 1994. Des d’aquell moment fins a pràcticament l’any 2000 vam estar treballant per arranjar la situació que implicava que estar en una ETT suposés cobrar entre un 10 i un 20% menys que la persona que estava al costat. Al voltant del 2000 fruit una iniciativa de la UGT de Catalunya es va aconseguir que el Congrés modifiqués la llei i un treballador d’una ETT cobrés el mateix que el de l’empresa usuària. Llavors ens queixàvem d’explotació de fins al 20%. Però, amb la reforma laboral i el canvi de la prioritat d’aplicació del conveni d’empresa, una empresa multiservei pot pagar fins a un 50% menys que el salari de l’empresa usuària i a sobre és legal. Aquest és un cas evident que els drets a banda de conquerir-los, després s’han de mantenir.
Els últims mesos s’ha vist major contundència de la inspecció de treball. També com des del Departament de Treball es fan declaracions en favor de la feina estable i fixa. Es pot dir que el canvi governamental ha arribat a Catalunya pel que fa al treball, com veieu els primers mesos del mandat de la consellera?
Tot això s’ha de consolidar. És a dir: de la feina feta al voltant de la inspecció de treball pel que fa al cas dels falsos autònoms, el que és important és que sigui la norma i no l’excepció que confirmi la regla. És important que es vegi un canvi de polítiques en aquest sentit.
També la feina que s’està fent entorn de les cooperatives del sector carni conjuntament amb patronals, govern i sindicats ha de produir els seus efectes i no només declaracions. Quants ens diuen que aposten per un salari mínim de mil euros, cal que a tots els concursos que convoquin de manera directa o en els quals la Generalitat aporti subvencions s’exigeixi que el salari mínim de les contractacions sigui de mil euros. Falta encara la concreció de moltes de les polítiques, que esperem que es produeixi.
Durant un temps els sindicats eren per a l’opinió pública un cert ase dels cops. Ara a la societat civil els apareixen aliats, com la campanya ‘anem a mil’ que reivindica un salari mínim digne. Creieu que comença a girar-se la truita?
Nosaltres a vegades situem discursos i a l’inici estem sols. I pot semblar que siguem els arcaics, els vells, els negatius. En el nostre cas vam començar a parlar del salari mínim a mil euros a principi del 2000, vinculat amb la Carta Social Europea. I estàvem sols. Ara el temps fa que la batalla aquesta la puguem donar per guanyada pel que fa a l’opinió. Ara falta que la política ho acabi d’aplicar. Que ara surtin organitzacions o polítics sumant-se al carro dels mil euros és positiu. És part de la nostra feina. Hi ha un altre aspecte que també vam situar públicament fa tres anys: el concepte dels treballadors pobres. Llavors només ho dèiem nosaltres, i ara tothom en parla. Nosaltres som presents com a organització en el mercat de treball, on detectem abans que ningú els casos que es donen perquè estem entre la gent que els pateix. Una altra part de la societat que deu viure en un món feliç. La nostra feina és mostrar aquestes desigualtats i fer-les arribar a la majoria de la societat. Aquesta és una de les funcions del sindicat: fer de portaveu de la gent que no té organitzacions, de la gent que no té accions a l’Íbex 35, etcètera.
Conflictes com el de les càrnies, ens retrotrauen a situacions de principis del segle XX pel que fa a relacions laborals. N’hi ha prou amb el que s’ha fet, la comissió d’estudi amb patronals, generalitat i sindicats? En aquest cas la patronal és representativa del sector?
Ens trobem, ja ha passat en altres sectors, què es pot arribar a acords amb les patronals i això no arriba a les empreses concretes. Nosaltres no renunciem mai a l’acord, perquè pensem que en els conflictes al final hi ha d’haver un acord. Ara, és evident que en aquest cas no serveix només la taula de negociació. Fa falta un acord sectorial estatal, fan falta canvis en la legislació laboral, que permet aquestes situacions. Per a nosaltres l’acord estricte en l’àmbit de la Generalitat no és suficient. Cal que les empreses canviïn d’actitud i si hi ha cooperatives d’aquestes, se situïn en un marc legal i no possibilitin l’explotació laboral. Encara que hi hagi un acord sobre el paper nosaltres seguirem actuant i denunciant els casos que es donin. El que ens ha ensenyat la crisi és que moltes empreses, patronals i governs, signen una cosa i l’endemà no ho compleixen.
Penseu, doncs, que a banda dels acords en la mesa de negociació haureu de fer accions directes contra empreses del sector carni?
El sindicat té tot un ventall de respostes davant d’un conflicte. Hem de mesurar en cada cas quina és la millor per aconseguir l’objectiu, no per tenir més presència o més rendibilitat d’imatge. En el nostre cas, si creiem que és millor la denuncia a inspecció de treball la farem, si s’ha de mobilitzar davant d’algun escorxador, ho farem. El camí que creiem que s’ha de seguir, en aquest cas, és aïllar les empreses que tenen una actitud d’explotació laboral. Per això el que seria clau és que allò que en privat ens diuen moltes empreses, com: “empenyeu i empenyeu fort. Aquesta gent no només lesiona els drets dels treballadors sinó que fan competència deslleial”, ho diguessin en públic. La gent hauria de saber quines empreses estan fent les coses bé i quines ho estan fent malament.
A Catalunya la UGT està fent com sembla que realitza el vostre antecessor, Josep Maria Àlvarez a Madrid, un canvi tranquil?
La direcció que hem entrat en bona part ja hi érem. Jo amb el Pepe hi vaig estar treballant 18 anys. El que hem après és que el sindicat, si vol estar viu i no vol ser un elefant amb reuma, el que ha de fer permanent-ment és canviar i adaptar-se a les noves realitats.
La gent quan s’acosta al sindicat el que fa és demanar més, tret d’alguns que el volen tancar, clar. Demanen més resposta i que sigui més clara. Sobre això hem fet l’autocrítica. Per tant, fem més acció directa i que es visualitzi més. La gent internament també demana un discurs ideològic més potent, perquè s’ha de recuperar tot el que s’ha perdut. El canvi i la revolta han de ser constants, tot i que els estils són diferents.
Es pot dir que hi ha plena sintonia amb la UGT confederal del Pepe. No es pot oblidar que Catalunya sempre ha tingut una posició capdavantera, a banda de recordar que el sindicat es va fundar aquí. La realitat és que, per l’estructura econòmica i sindical, aquí sempre hem anat per davant en les reivindicacions. Ara pressionem clarament contra les empreses multiservei i diem també clarament que fan explotació laboral. Estem davant d’un nou model de mobilització molt transcendent.
Està insinuant vostè una acció de tipus general?
Si el PP governa de nou, qui diu que no estiguem davant d’una nova mobilització del tipus vaga general que sigui proactiva, i no com abans, defensiva. Si els governs no deroguen la reforma laboral, l’haurem de derogar al carrer. Evidentment si el pacte entre PP i Ciutadans inclou el contracte únic i ens destrossen les pensions hi haurà una resposta. Potser cal que el sindicalisme tingui una part proactiva, i si el Congrés dels diputats no modifica les lleis, nosaltres mobilitzarem per canviar-les. Per tant, no descartem cap tipus de mobilització.
Els sindicats no hem parat de mobilitzar-nos durant la crisi, però ho hem fet sectorialment, empresa a empresa, i ens ha falta una resposta més general. Per tant, en aquests temps de recuperació econòmica crec que és el que ha d’aportar la nova direcció.
