“La vida és com un d’aquests laberints”, diu en Toni, mentre estira un rotlle de cel·lo i va entrelligant les potes de les cadires i les taules, l’enganxa als prestatges i finestres, el fa cabriolar per l’aire i totes les superfícies. Està creant un laberint que ocupa tota l’estança, només servint-se de la cinta aïllant i la seva imaginació. En un moment de la creació, en Toni es queda atrapat i quan li pregunto si en sap sortir, respon que no. “Però faré trampes. De vegades, cal fer trampes i, encara que no sàpigues la resposta, si te la inventes, sovint te’n surts”. I si no? “Doncs tornes a començar. Ja t’ho he dit, la vida és com aquest laberint. Si no et surt bé, el desfàs i el crees de nou”. Aquesta reflexió d’en Toni sorgeix en mig d’una de les sessions d’artteràpia que rep, des de fa tres anys, a la Plataforma d’Educació Social (PES) de La Mina dels Salesians Sant Jordi.
Des de fa sis anys, l’Associació Professional d’Artterapeutes Grefart col·labora amb la PES d’aquest barri per oferir sessions de teràpia grupal i individual a més de 80 infants, adolescents i dones del barri. Es tracta d’un projecte d’integració social per a famílies en situació de vulnerabilitat que, tot sovint, són derivades pels Equips d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (EAIA) que treballen al barri. L’abandonament escolar, el risc de pobresa i la manca d’accés a cert tipus d’activitats artístiques marquen el dia a dia de molts infants de la zona i, per això, la PES ha apostat per l’artteràpia.
“Estem convençuts que l’art i la bellesa toquen directament al cor de les persones i ens guareix. Si veure una cosa bonica, com una posta de sol, alleugereix dels pesars, quan te n’adones que tu mateix pots crear bellesa, se t’aixeca l’ànim”, explica Rosa Férez, una de les artterapeutes que treballen a La Mina. “En aquest barri els infants pateixen situacions complicades, però com tots els nens i nenes. El que fem aquí es treballar per trobar allò que ens fa sentir bé”.
L’artteràpia amb infants es desenvolupa en sessions de 90 minuts, en què els nens i nenes experimenten i treballen des de tots els llenguatges artístics. Hi ha qui fa laberints amb cel·lo, hi ha qui pinta, fa ceràmica, balla o fa teatre, mentre algú altre es dedica, per exemple, a arreglar objectes. “Tot allò que es trenca ho portem aquí i aprenem que no hi ha res que no es pugui arreglar”, apunta Férez, qui destaca que les sessions d’artteràpia treballen molt des de la metàfora. Els aprenentatges, doncs, d’aquestes sessions van molt més enllà de l’art; i és que els llenguatges treballats actuen com a “mediadors d’un procés personal. Les capacitats artístiques són capacitats personals per resoldre problemes. Què passa si no ens agrada allò que hem dibuixat? Ho podem llençar, transformar, regalar o crear una altra cosa. Aprenem resiliència”, explica Alícia Expósito, coordinadora de Grefart.
Aquesta associació, que finança el seu projecte a La Mina gràcies a diverses subvencions, com la provinent de la Fundació Naccari-Rava, fa anys que també es dedica a la formació de professionals que, com la Rosa Férez, cursen el màster en Artteràpia, que imparteixen des de fa 15 anys de la mà de la Universitat de Girona. “A l’artteràpia no cal parlar; el professional només acompanya i és la persona qui pren les regnes del seu aprenentatge. L’art ens ser conscients de les nostres emocions, mentre aprenem a relacionar-nos-hi i a acceptar que totes elles són vàlides”, apunta Expósito.
És per això que una de les activitats que més es donen a aquestes sessions es basa a pintar les emocions. La Marie Amma, que té 11 anys, fa dos mesos que va a aquestes sessions i acostuma a pintar la ràbia, la tristesa o l’alegria que sent. “Cada dia són diferents. També m’agrada pintar la música. M’ajuda a entendre’m millor”, explica.
Pintar o dibuixar els sentiments és una manera de reconèixer-los i acceptar-los. I aquest és el primer pas per treballar els malestars. “Es troben espais d’un mateix que no coneixem, però que hi són. Sabent quina forma i quins colors té la tristesa podem treballar-hi, sempre acompanyats i protegits pel terapeuta”, explica Expósito. La guia i l’ajuda dels professionals és essencial perquè la producció artística no retroalimenti els malestars. Per això, tal com afirma Rosa Férez, “no treballem mai amb la malaltia ni amb els símptomes, sinó amb la persona. Sabem que hi ha una part de cadascú que no emmalalteix mai, que és la capacitat de crear, tot i que sovint està amagada per moltes circumstàncies”.
Eines per la vida diària
Avui la Neus, que té 14 anys, es retroba amb la Rosa, qui va ser la seva artterapeuta durant dos anys a la PES La Mina, ara fa tres anys. Recorden, plegades, un incident durant una de les sessions, en que la Neus es va barallar amb una de les seves millors amigues i va acabar estripant-li una pintura. “La Neus va trencar una de les poques normes de l’artteràpia: no es toca mai les obres dels altres”, recorda Férez. D’això ja ha passat molt de temps, i la Neus riu quan ho recorda, emparada pel fet que les dues continuen sent grans amigues. “M’enfadava molt, en aquella època. Ara tinc més caràcter, però vaig aprendre a relacionar-me amb els altres i ja no m’enfado per bajanades”, explica la jove. Aquests aprenentatges, que semblen menuts i poc relacionats amb l’art, sorgeixen entre pinzells i aquarel·les.
“Som conscients que plantem una llavor que trigarà a créixer i, en alguns casos, mai no florirà”, reconeix Rosa Férez qui, tanmateix, mira orgullosa com la Neus s’expressa. Aquesta jove és molt veterana de l’artteràpia i, a l’altra cara de la moneda hi ha el René, el més novell de tots els infants. De gran vol ser professor de ball, perquè li encanta el reggaeton. I, tot i que no li agrada especialment pintar, li agrada molt fer-ho a les sessions d’artteràpia. “Em serveix per desfogar-me, perquè m’entretinc i ja no penso. Em quedo tranquil i se’m passa. El cap vola”, reconeix el menut, mentre agafa un pinzell i esprem els tubs de pintura.
En aquestes sessions no cal parlar, no cal explicar què ens passa. Només cal expressar-se amb l’art. “Cadascú sap què necessita per curar-se i les decisions són seves. Només nosaltres podem fer-nos càrrec de la nostra vida. El millor aprenentatge que els donem és que la seva vida és una obra d’art: poden triar, perquè en són responsables i els protagonistes”, explica la Rosa, mentre al seu darrere en Toni rodeja els seus companys, amb tot de cinta adhesiva, i pensa on posarà la sortida del seu laberint.
