Ja fa uns quants anys que es va iniciar la crisi econòmica. Les retallades van arribar a tots els treballadors i les treballadores que, funcionaris o no, van anar perdent drets amb l’excusa que l’economia no anava bé.
Les escoles catalanes no han estat una excepció. Han hagut de batallar una ja molt llarga temporada amb l’escassetat de recursos materials i humans. S’ha perdut la sisena hora, seguim amb moltíssims barracons, no hi ha diners per a la formació permanent dels docents, ni per a innovació pedagògica. Quan es produeixen baixes laborals ja no es cobra la totalitat del sou i, a més, les baixes no són substituïdes en un temps raonable. Han augmentat les hores lectives i s’han reduït els sous i s’han perdut pagues.
Vist tot aquest escenari hom podria pensar que els docents d’aquest país podien haver–se relaxat, preocupats per la seva pròpia pèrdua de poder adquisitiu o davant la impotència de no poder formar-se adequadament, o inclús per no tenir mitjans per fer cap mena de innovació a les aules.
El panorama està sent veritablement desolador. Cada dia hi ha més nens i nenes a les aules amb menys professors, pitjor pagats, amb menys formació, menys recursos i més hores de docència en detriment de les hores que s’haurien de destinar a preparar les classes i coordinar el seguiment de l’alumnat.
Però la realitat és que això encara funciona. Sí, funciona gràcies a un exèrcit de docents que cada dia al matí es lleven no pensant en ells, sinó pensant en els altres; uns altres que encara són menuts i que no saben pas res de retallades, però que són el futur del nostre país. Aquells nens i nenes que van cada dia a l’escola ignorant que la situació que es viu dins dels centres hauria de ser una altra.
Gràcies a l’esforç que tants professionals de l’educació fan tots els dies, els nostres fills i filles reben una educació de qualitat, perquè són els docents qui vetllen per donar-se-la.
A canvi, les nostres professores i els nostres professors no reben ni tant sols el merescut prestigi que els correspon. Les seves decisions són permanentment qüestionades. No intervenen en els debats polítics sobre què els convé per desenvolupar la seva feina amb garanties. Ni tan sols econòmicament hi ha hagut la intenció de retornar-los (ara que se suposa que hi ha recuperació econòmica) els drets perduts.
Potser és que políticament no és convenient fer una aposta de futur per als nostres docents, i de retruc per als nostres fills i filles. És probable que no se n’adonin que el futur del nostre país s’està avui dins les aules, aquestes per a les que no hi ha diners. I són aquests nens i nenes els que hauran de fer-se càrrec del país que nosaltres els deixem.
Els docents surten de la seva facultat amb una gran motivació, il·lusionats i amb moltes ganes d’ensenyar. No malbaratem aquests grans professionals, no fem que perdin aquesta vocació meravellosa, i donem-los eines per seguir endavant cada dia tenint cura de fer que els nens i les nenes aprenguin, però sobretot que creixin com a persones.
El proper dia 9 de febrer, la UGT de Catalunya, juntament amb altres sindicats presents en educació, i coincidint amb el que serà probablement la fi del debat parlamentari de pressupostos, havíem convocat una vaga a l’ensenyament públic. Una vaga per reclamar els drets perduts, per protestar per l’augment d’hores de docència, la pèrdua de poder adquisitiu, reclamar les substitucions des del primer dia i des de l’1 de setembre, i totes aquelles necessitats desateses per manca de recursos. Ara, fruit de les pressions i negociacions, sembla que el govern comença a atendre alguna de les més que legítimes peticions del món educatiu. Alguns dels drets sembla que podran recuperar-se, al menys en part i sempre que hi hagi aprovació dels pressupostos.
Desitgem que l’oferta (tot i que insuficient) no sigui un miratge, una estratègia política per aconseguir l’ aprovació dels comptes. Esperem també, que algun dia no haguem de dependre de la voluntat política de qui se sent pressionat per una vaga i per una situació política compromesa. Volem pensar que l’aposta per l’educació és de debò i és el principi del canvi necessari. Nosaltres seguirem lluitant perquè així sigui.
