El 15 de setembre de 2008 va fer fallida el quart banc dels Estats Units: Lehman Brothers. La caiguda del gegant financer suposava el tret de sortida del que s’ha anomenat la gran crisi, que s’arrossega en alguns indrets fins als nostres dies.
Deu anys més tard el món és molt diferent de com era llavors. Hi ha hagut molts perdedors i alguns guanyadors i la majoria dels ciutadans hi han deixat pèls a la gatera.
El 2018 l’economia financera segueix sense estar sota control públic, tot i que la falta de mecanismes que supervisió va provocar la crisi. La banca, s’ha centralitzat i les entitats que han continuat funcionant són ara més poderoses i menys regulades. Ha desaparegut el sistema de caixes, cosa que suposa l’extinció d’una instància financera regional que podia reequilibrar situacions de centralització. Lehman Brothers també s’ha endut, com a la pel·lícula: ‘allò que el vent s’endugué’: una economia del benestar i ha deixat una economia marcada per una visió financera.
En l’àmbit laboral han desaparegut drets. Els salaris han perdut bona part de la seva capacitat de compra, la precarietat ha deixat de ser excepció per a ser norma. El treball amb drets perd pes a mans de la discrecionalitat de l’empresari. Tot això sota una espasa de Dàmocles que no es pot negligir: si s’havien adoptat polítiques d’austeritat, per lluitar contra el dèficit i el deute, els ciutadans, almenys a Espanya, devem uns 17.000 euros més per persona del que devíem fa 10 anys.
El col·lapse financer va tenir el seu origen en la fallida del sector immobiliari dels Estats Units, que es va encomanar al bancari i, des d’allà va traspassar l’Atlàntic fins a arribar a Europa, explica Carles Manera, historiador i economista mallorquí, que va ser conseller d’Economia i Hisenda del Govern de Francesc Antich (2007-2011) i actualment és president del Consell Econòmic i Social de Balears, des de juliol de 2017.
Molt breument, bancs i equivalents a caixes d’estalvis de diversos estats de Nord-amèrica van donar centenars de milers de crèdits hipotecaris a famílies que no tenien capacitat de tornar aquests préstecs. Per diluir el risc van empaquetar aquests crèdits junt amb altres productes financers que es van comercialitzar, vendre, a altres entitats bancàries. Aquesta pràctica en alguns casos estava assegurada per grans bancs com Lehman Brothers, que al seu torn van traspassar els productes a bancs i empreses financeres de la resta del món. Quan les famílies van deixar de pagar els crèdits, la crisi va escalar fins a les grans entitats bancàries i Lehman Brothers va veure com la seva cotització baixava fins a entrar en bancarrota.
La contaminació financera va fer que immediatament els bancs deixessin de prestar-se diners entre ells davant la malfiança que els préstecs no fossin tornats.
«Les conseqüències de la caiguda de Lehman Brothers van tenir un efecte diferent a Europa del que va tenir als Estats Units», afirma l’economista. La bombolla immobiliària va afectar especialment alguns països del Sud d’Europa que, per finançar la seva descomunal inversió en habitatge (Espanya va iniciar aquell any 700.000 llars, més que França Alemanya i Itàlia juntes), els bancs espanyols s’havien hipotecat fortament amb els seus homòlegs de França i Alemanya, cosa que va donar al problema immobiliari una dimensió continental.
La resposta a la crisi, diu Manera, va ser diferent en els Estats Units que a Europa. La Reserva Federal nord-americana, el banc emissor d’aquell país, es va enfrontar a la situació fent una política monetària expansiva. Dit d’una altra manera, va inundar amb dòlars els mercats locals i també europeus, especialment els bancs centrals. Així volia revifar les economies davant la contracció del consum provocada per la reacció davant la incertesa.
Resposta europea
«Europa va reaccionar diferent: la Comissió Europea va seguir la senda marcada per Alemanya , que va instar a fer una política de reducció dràstica del dèficit i del deute». No obstant això, «la política d’austeritat a ultrança no va tenir resultats positius, especialment pel que fa al deute», diu Manera. Efectivament, Espanya tenia un deute a l’inici de la crisi, valorat en el 38% del Producte Interior Brut (PIB), mentre que ara, quan moltes fonts afirmen que s’ha sortit de la crisi, el deute espanyol frega 100% del PIB i ha depassat la xifra mítica del bilió d’euros.
«A l’inici, fins a l’any 2010, el govern espanyol va intentar fer una certa política keynesiana, consistent a fer obra pública, de vegades de tipus local. Però tot es va aturar el maig de 2010 quan a partir de les pressions internacionals, el govern va decidir aplicar també directament les retallades», assegura Manera.
Més tard, la resposta de les administracions espanyoles a la caiguda d’ingressos tributaris fruit de la rebaixa de salaris i del consum va ser aplicar una dura política de retallades, que va liderar per la seva precocitat, el govern de Catalunya encapçalat per Artur Mas.
Europa va seguir els pròxims anys amb la seva política d’austeritat, cosa que va frustrar els intents de revifada dels anys 2011 i 2012, mentre que els Estats Units havia superat la situació amb només 8 0 9 mesos de política expansionista decidida amb rapidesa.
I la banca?
El comportament respecte a la banca és diferencial també en el món anglosaxó i a Espanya. La difícil situació de la banca a Estats Units i a diverses parts d’Europa com Gran Bretanya i Holanda, es va solucionar «amb una ‘sovietització’», diu Manera, és a dir, els estats van entrar en el capital de les entitats a les quals salvaven econòmicament. Un cop fet aquest pas i n’han sortit recuperant els diners que havien destinat. En canvi, a Espanya el mecanisme usat ha estat la injecció econòmica sense prendre’n el control de la gestió.
«Un dels efectes de la crisi de Lehman Brothers ha estat la pràctica desaparició del sistema de caixes», explica Carles Manera. Aquí es va fer primer un mecanisme que se’n deia de fusions fredes. Consistia a unir diverses entitats, tot reduint dràsticament la plantilla. «Però aquestes operacions que gairebé totes van acabar amb el tancament de l’entitat resultat o la seva absorció per algun banc, el que van fer també és disminuir la capacitat d’autonomia en el finançament dels territoris. A partir de llavors hi ha una major concentració bancària: els bancs són més grans, sense que s’apliqui cap normativa que permeti controlar-los, tampoc en els riscos que assumeixen», indica l’economista. A més, la disminució d’agent limita la competència i encareix el crèdit als petits consumidors.
Tot no és negatiu: deu anys després de la caiguda de Lehman Brothers i amb les dades oficials a la mà, els directius de les empreses que cotitzen a l’Índex Ibex 35 de la borsa espanyola, «tenen uns salaris molt més alts que abans de la crisi, mentre que la resta de la societat ha patit les retallades i la devaluació salarial», afirma Manera. En una frase molt gràfica assegura: «els bancs se n’han sortit de rositas».
Condonació del deute
Un dels problemes latents que Manera veu i que anys després no s’ha solucionat és el que afecta l’elevadíssim deute que han contret alguns països, entre ells Espanya. En aquest sentit l’economista advoca per una solució radical: la condonació. «No és una cosa que no s’hagi fet mai. Només cal recordar el darrer cas en què es va condonar el deute va afectar precisament a Alemanya, a la qual se li va perdonar tot el que devia a causa de la primera guerra mundial i les compensacions amb les quals va ser castigada».
Una herència clara de la desfeta de Lehman Brothers va ser també l’adopció per part de les elits del model conservador de relacions laborals. Es van rebaixar els salaris, es van empitjorar les
condicions de feina, es va disparar l’atur i el mercat laboral es va instal·lar, com a finals del segle XIX, en la precarietat. «Tot això quan les dades econòmiques macro diuen que s’han recuperat els beneficis, però el cert és que aquesta millora no arriba al conjunt de la població, que gaudeix d’un menor benestar respecte al qual tenia fa deu anys»: afirma Manera.
Desconfiança, desigualtat, precarietat
Ricard Bellera, és secretari de Treball i Economia de CCOO de Catalunya. El sindicat va fer un estudi dels efectes de la crisi iniciada amb el tancament de Lehman Brothers. L’anàlisi s’ha fet des del punt de vista de l’economia que afecta directament les persones, més que des d’una visió més macro.
«Crec que cal analitzar el fenomen, des de tres conceptes: desconfiança, desigualtat i precarietat». En el primer cas perquè després del tancament de Lehman Brother s’ha instal·lat la desconfiança de la gent respecte a les institucions, cosa que ha donat pas al populisme i al proteccionisme, «com a resposta a les polítiques d’austeritat, cosa que ha facilitat la reaparició de l’extrema dreta», afirma.
La desigualtat ha crescut fruit de les transferències que s’han donat des de les rendes del treball cap a les rendes del capital, diu Bellera, insinuant una mena de bandolerisme que afavoreix els més poderosos perjudicant els que viuen del seu treball. Perquè, especialment a Espanya, el deute que havien contret empreses privades, com bancs o caixes, ha estat assumit per l’administració, cosa que fa que ara siguem tots els ciutadans els que devem milers de milions i no els propietaris dels bancs, que van ser els que, amb les seves decisions, van ocasionar els forats econòmics en les seves inversions.
La precarietat és una altra de les herències fruit de la crisi de Lehman Brothers. Per recuperar la rendibilitat de les empreses, es van posar en marxa polítiques per abaratir els costos laborals. Això va fer que s’apliquessin dues reformes laborals per facilitar una devaluació interna que rebaixés costos i fes més competitiva la producció. La disminució de salaris, es va sumar a la rebaixa dels serveis públics ocasionada per les retallades de despesa pública decidida a partir d’una visió neoliberal, explica Bellera.
El dirigent de CCOO recorda que a Espanya de totes les retallades de despesa pública que es van aplicar per a donar resposta a la crisi econòmica, un terç va ser la que va afectar Catalunya.
«L’opció que van liderar neoliberals a Europa, com Barroso o Trichet va fer que, com no es podia devaluar la moneda, es fes una reducció dràstica de salaris i condicions de treball», afirma el sindicalista. Això es va fer especialment a partir de la reforma laboral de 2012, que va limitar dràsticament la possibilitat de la negociació col·lectiva. «També va disparar la rotació en els llocs de treball. S’ha de pensar que 28 de cada 100 contractes firmats tenen menys d’una setmana de durada», diu Bellera. Com a taló de fons, en aquesta nova situació marcada per la crisi, hi ha la idea de facilitar la discrecionalitat de l’empresari, tant a l’hora de contractar, com de distribuir la jornada o fixar les condicions de treball.
«Ara hi ha qui diu que hem aconseguit recuperar les condicions laborals que teníem fa 10 anys, però el cert és que ni en salaris, ni en taxa d’activitat, ni respecte de l’atur, estem en situacions similars a les de 2008», afirma Bellera.
Des de Comissions posen en relleu un fet un xic esgarrifós. Fa deu anys el deute públic, els diners que a la fi haurien de pagar els ciutadans, era de prop del PIB. Ara es frega el 100% de deute públic, concretament el 98,8%. La factura a pagar pels ciutadans en matèria de deute públic en deu anys s’ha incrementat en més de 17.000 euros per persona. En cas d’una unitat familiar de quatre persones, s’haurien de pagar 70.000 euros, que han anat a sufragar rescats de bancs privats, diu el sindicat.
Lliçons no apreses
Tot i el fort sotrac causat per la crisi, Bellera i Manera coincideixen a afirmar que no s’ha après de les errades que van causar la gran ensulsiada. Així, no s’ha millorat ni incrementat el control sobre les inversions de les grans empreses financeres. «S’ha admès gairebé per tothom que els grans bancs, que podrien posar en perill el sistema econòmic, no es poden tocar, mentre que si es pot fer amb les petites entitats», diu Bellera. Per això el dirigent sindical considera que cal posar l’economia financera al servei de l’economia productiva, de manera que es possibiliti un creixement econòmic estable amb sostenibilitat social i ambiental.
En segon lloc, per evitar un rebrot d’una crisi financera caldria «recuperar la centralitat del treball i assegurar l’exercici dels seus drets», diu Bellera. Per aquest sindicalista, el treball ha de continuar essent el principal instrument de redistribució de la riquesa i la principal garantia per lluitar contra la desigualtat.
I per recuperar la despesa social, en sanitat, ensenyament o serveis a les persones, CCOO reclama la necessitat de posar en marxa la dita taxa Tobin, que gravés les transaccions financeres. Amb aquests diners es finançarien serveis socials.
