Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La reivindicació d’una renda mínima universal ha fet coincidir en el camí sectors socials ben diferents. D’una banda, des de posicions d’esquerres es planteja aquesta qüestió com una necessitat immediata ineludible per fer front a la manca de recursos d’àmplies capes de la societat. D’altra banda, des d’àmbits més conservadors s’admet que això haurà de ser una realitat per combatre unes xifres d’atur difícils d’eliminar i que són un problema en un món pensat perquè el consum sigui el seu gran motor. A aquest debat, experts en tecnologies han entrat amb força per assegurar que la creixent robotització dels llocs de treball faran inevitable l’establiment d’una renda bàsica per a tothom.
El darrer en fer-ho ha estat el director d’Enginyeria de Google, Ray Kurzweil, que en la seva conferència TED d’aquest any ha assegurat que «a principis de la dècada de 2030, tindrem ingressos bàsics universals en el món desenvolupat, i en tot el món a finals dels anys 2030. Podreu viure molt bé amb això. La preocupació principal serà el significat i el propòsit», segons la crònica del periodista Michael K, Spencer al portal hackernoon.com. A Espanya un dels que més segueix aquest debat des d’aquesta òptica tecnològica és Enrique Dans, que és qui ha difós aquest article d’Spencer. També explica que Kurzweil no és l’únic. Aporta els exemples del factòtum de Virgin, Richard Branson; el fundador d’e-bay, Pierre Omidyar; el president d’Y Combinator, una de les empreses més importants de Silicon Valley, Sam Altman; el CEO de Tesla, Elon Musk; o el cofundador de Facebook Chris Hugues.
D’on surten els diners?
El debat és com es finança la renda mínima universal. Spencer apunta en el seu article que «Silicon Valley, per descomptat, són campions de la Renda Mínima, ja que volen evitar la màxima culpabilitat possible per l’automatització que saben que ve. Això és tot el món de Richard Branson a Elon Musk, passant pels empresaris Tech més exitosos». De propostes d’on treure els recursos per finançar una renda bàsica n’hi ha diverses, des d’impostos especials, taxes sobre els beneficis generats per l’automatització a la feina, o una lluita efectiva contra el frau fiscal.
Un dels que abona la via del frau fiscal és el president de l’associació sense ànim de lucre Xarxa Renda Bàsica, Daniel Raventós. Acaba de publicar –amb els economistes Lluís Torrens i Jordi Arcarons– el llibre Renta básica incondicional. Una propuesta de financiación racional y justa (Ediciones del Serval, 2018) en el qual intenta demostrar la viabilitat de la renda bàsica «individual, universal i incondicional». En una entrevista al diari digital Público, Raventós –professor d’Economia a la Universitat de Barcelona– afirma que amb «l’evasió fiscal, finançar la renda bàsica seria un joc de nens». Ho argumenta dient que «a Espanya tenim el 12% del Producte Interior Brut en paradisos fiscals; això significa que hi ha 140.000 milions d’espanyols amagats a l’estranger. Aquests diners pertanyen al 0,01 més ric de la població».
El fet que des de sectors clarament situats en el liberalisme econòmic com poden ser, per exemple, Silicon Valley, es defensi la renda bàsica, ha provocat algunes suspicàcies en àmbits d’esquerra, que temen que aquestes fórmules siguin una mena de trampa de la dreta. Raventós ho refuta dient «és cert que alguna esquerra ha criticat la renda bàsica incondicional perquè Silicon Valley n’està a favor i rebutgen vehement la proposta perquè la veuen com un ardit més de la dreta. Dir que la renda bàsica és una mala idea perquè Mark Zuckerberg la defensa té el mateix nivell argumentatiu que dir que els drets humans són dolents perquè Madeleine Albright va assegurar ser-ne una defensora».
Algunes idees equivocades
En el marc d’aquest debat, Dans defensa la idea «d’un món en el qual el treball és completament voluntari, en el qual treballem no perquè ho necessitem com a tal sinó perquè volem, o en el qual puguem replantejar conceptes clarament obsolets, com la setmana de cinc dies per descansar-ne dos, suposa un desafiament mental que xoca amb problemes de tot tipus, des de quasireligiosos (la idea de treball com una espècia de “maledicció bíblica” per la qual cal passar necessàriament per “guanyar-nos el pa amb la suor del nostre front”) fins a purament motivacionals, que incideixen en l’estesa idea d’un ampli segment de la societat que no contribueix absolutament a res i que suposadament es dedica a estar tirat i drogar-se tot el dia». Aquesta imatge, assenyala Dans, «no s’ha donat en cap de les proves i assajos de renda bàsica incondicional que s’han dut a terme en diversos llocs del món, que vénen a demostrar més aviat el contrari: quan una persona té solucionades les seves necessitats més bàsiques gràcies a un pagament incondicional, que no perd encara que treballi o obtingui més ingressos, aquesta situació genera un benestar que permet plantejar-se moltes altres possibilitats, i acaben treballant, en molts casos, més, perquè ho fan en tasques que ells mateixos han escollit i amb les quals mantenen una relació completament diferent».
En qualsevol cas, Kurzweil, s’ha guanyat un prestigi com a futurista. Des dels anys noranta ha fet 147 prediccions de futur i ell mateix assegura que té un percentatge d’encert «del 86%».
