S’acosta el Primer de Maig i, com sempre, trobem qui ens interroga pel sentit de mantenir els manifestos, declaracions i les manifestacions. Consideren que la situació dels treballadors i treballadores i els drets laborals i les formes de treball no tenen res a veure amb les de l’any 1889, quan el Congrés Obrer Socialista celebrat a París decidí que aquesta data seria el dia de les protestes i reclamacions obreres en record als Màrtirs dels fets de Chicago de 1886. Però els sindicats, arreu al món, criden a sortir al carrer a explicitar els conflictes laborals, denunciar el funcionament del mercat de treball, reivindicar major qualitat de treball i de vida i exigir igualtat i cohesió social. Segur que la situació no és la de fa 125 anys quan per primera vegada a Barcelona es va fer la manifestació del Primer de Maig, però hi ha realitats que no han mutat gaire: el treball segueix trenat de fortes injustícies i desigualtats i les relacions laborals segueixen estant sota el domini del poder unilateral de l’empresari (que a més s’ha reforçat aquests anys).
Els mateixos que es qüestionen la vigència d’aquest Primer de Maig, ens volen fer creure que la crisi econòmica i financera ja és cosa del passat, i ens inunden amb xifres macroeconòmiques i expectatives de creixement econòmic; ens venen les bondats del Tractat de Comerç i Inversió Transatlàntic (TTIP); resten impassibles davant els milers de migrants i asilants morts a la Mediterrània; i consideren obsolets i prescindibles els sindicats. Però la realitat és colpidora: atur preocupant i esgotament de prestacions; precarietat i baixos salaris; bretxa salarial entre homes i dones i manca d’oportunitats i exclusió dels joves; pobresa laboral i social. Amb aquest panorama, l’1 de Maig és plenament vigent per denunciar i exigir canvis a les organitzacions empresarials i als governs.
El seu caràcter internacionalista segueix ben viu en un món global on la defensa dels drets dels treballadors no pot aïllar-se dins les fronteres nacionals. Qui ens vol ensarronar amb el TTIP, qui obvia exigir respecte al treball digne, clàusules socials i de llibertat sindical en les transaccions internacionals, qui resta passiu davant els milers de migrants morts a la Mediterrània o en els conflictes armats al món, és el mateix que vol desregular els drets laborals i sindicals ací i vol impedir la seva extensió a on no n’hi ha. En aquest món global la solidaritat requereix, tant de suports i cooperació sindical per conquerir drets, com de la defensa dels existents ací, els dos processos s’alimenten i complementen.
La gestió antisocial de la crisi ha imposat forts retrocessos en drets i en condicions de treball i de vida a la majoria dels treballadors. Milions de persones han perdut la feina o no s’hi han pogut incorporar, perquè s’ha prioritzat el rescat dels bancs i no l’impuls a l’activitat econòmica i la provisió dels drets socials. Milions de treballadors han empitjorat les condicions de treball i se’ls ha precaritzat i empobrit, perquè s’ha preferit actuar baixant costos laborals que no pas potenciant la innovació i la qualificació. S’ha augmentat el poder dels empresaris per acomiadar o modificar condicions de treball, mentre s’ha obert una forta ofensiva contra el sindicalisme, limitant la capacitat de reivindicació i negociació, criminalitzant la participació activa en les convocatòries de vaga. S’ha desmantellat, amb retallades i privatitzacions, el model d’estat de benestar i la sanitat, l’educació i els serveis socials se’n ressenteixen. S’han retallat llibertats personals i col·lectives amb la llei mordassa i la reforma del codi penal, intentant silenciar la protesta social. Tot això és el resultat d’unes mesures regressives que s’han imposat aquests anys i hem d’exigir la seva derogació.
Aquest Primer de Maig hi ha tres clares reivindicacions i hem d’exigir a empresaris i governs que hi donin resposta, en la negociació col·lectiva i en la concertació social: Salari Digne, Ocupació de Qualitat i Protecció Social. Recuperar el salari perdut aquests anys i guanyar poder adquisitiu és, a més de just, un estímul per a la reactivació econòmica i crear ocupació. Crear i fer créixer l’ocupació de qualitat i acabar amb la precarietat i la pobresa laboral, és una urgència per les persones i una necessitat per modernitzar el teixit empresarial. Garantir la protecció social amb una Renda de Ciutadania que eviti, tant la cosificació de la situació d’atur de llarga durada, com el perill d’exclusió social.
Es podrà dir que la reivindicació nova recorda la lluita vella, però és la resposta a la forta regressió produïda en drets i llibertats. Aquest 1er de Maig, dia internacional dels treballadors, després de 125 anys celebrant-se, hem de seguir reivindicant treball digne i feina amb drets, solidaritat internacional i llibertat sindical. Quan, qui creu que la lluita dels treballadors i les organitzacions sindicals són antiquades i prescindibles, imposa lleis mordasses, encausa sindicalistes i limita la llibertat sindical i la negociació col·lectiva, cal que li seguim recordant i reivindicat que quan els treballadors i treballadores ens organitzem lliurement en sindicats, exercim i protagonitzem el conflicte social i les negociacions, el resultat és societats més justes i més iguals.
