S’acostuma a pensar que la línia editorial d’un mitjà de comunicació se circumscriu a l’àmbit ideològic expressat en termes gairebé de partit. Un mitjà és de dretes o d’esquerres. Conservador o progressista. Catalanista o espanyolista. I aquí ens quedem. Conformats en aquesta perspectiva clàssica, oblidem sovint el pes de la visió econòmica que cada mitjà també incorpora i que és la que veritablement preocupa els accionariats que suporten econòmicament i financera els projectes editorials. I quan observem des d’aquest angle la configuració del sistema de mitjans a l’Estat espanyol és quan ens adonem que la pluralitat és més aviat minsa. Per no dir que gairebé no existeix.
L’economia sempre ha tingut un gran pes específic encara que siguin les pàgines menys llegides dels diaris –tot i que la crisi ha canviat això- i perquè ara més que mai els interessos financers condicionen la viabilitat econòmica dels mitjans de comunicació, el cas és que les diferències editorials s’han arribat a difuminar tant que s’han fet invisibles entre mitjans, siguin progressistes, conservadors, catalanistes o centralistes. Com diu aquell, amb l’economia no s’hi juga, i per tant els grups financers i empresarials que sostenen els diversos grups mediàtics s’encarreguen prou d’assegurar la construcció del discurs econòmic. De manera meticulosa s’encarreguen de produir un marc de referència que en la mesura que és compartit i reiterat fins al vòmit per mitjans oficialment antagònics, ens acaben convencent que aquest model econòmic és l’únic possible, l’únic raonable i l’únic viable, excloent qualsevol altra alternativa. Així estan les coses i ja fa massa anys que dura.
Però aquesta terrible crisi que encara patim, per molt que el govern del Partido Popular s’entesti agitar en sentit contrari, ja ha començat a derivar alguns efectes positius. Ja ha començat a despertar alguna consciència i a generar alternatives. Alternatives ideològiques foragitades pel sistema però també alternatives en el terreny de la gestió dels projectes de comunicació, com és el cas de CatalunyaPlural, que avui posa en marxa El Diari del Treball. Alternatives tan voluntaristes com professionals, tan precàries com esperançadores, tan humils com arrelades a la realitat que volen explicar. I que recuperen la informació laboral i del món del treball com un àmbit molt important dins de l’economia, i que ens afecta de manera vital a tots i totes.
A força de fer fora massa crítica, com ha estat el cas del sector dels mitjans de comunicació, que han patit en major proporció la destrucció d’ocupació que qualsevol altre sector econòmic d’aquest país, han aconseguit que aquesta massa crítica comenci a reinventar-se per continuar fent periodisme, i a més des de la llibertat que dóna saber que ja no tens res més a perdre. Ha estat des d’aquesta llibertat que molts periodistes han començat a convertir la xarxa en el camp adobat de nous espai d’informació i crítica que a poc a poc estan esdevenint un punt de referència pels que es neguen a acceptar el pensament únic que destil·len els arguments informatius de la majoria dels mitjans.
Això és el que avui representa El Diari del Treball i des de la UGT de Catalunya el saludem amb el desig d’una llarga vida perquè esdevingui una veritable alternativa al pensament únic, incorporant la perspectiva dels que no formem part d’aquest monòleg de poderosos, convertint en subjectes a aquells que a altres indrets només poden aspirar a ser complement circumstancial de lloc i il·luminant l’altra cara de la lluna. Que ja és hora que sapiguem que és el que hi ha i potser ens agradarà més.
Josep M. Àlvarez, secretari general de la UGT de Catalunya
