Entrevista

Camil Ros: “Sempre diem que a Catalunya som diferents i millors, però aquí tenim dues extremes dretes”

En un context marcat per l’augment de la desigualtat, la crisi de l’habitatge, les tensions geopolítiques i l’ascens de l’extrema dreta, el sindicalisme intenta reivindicar el seu paper com a espai d’organització col·lectiva i contrapoder social. Pocs dies després de la mobilització del Primer de Maig, la Fundació Periodisme Plural conversa amb Camil Ros, secretari general de la UGT de Catalunya, sobre l’estat del moviment sindical i els principals reptes polítics, econòmics i socials del present.

Ros defensa que el sindicalisme continua sent un actor vigent en un moment de “desmemòria” col·lectiva i insisteix que l’1 de Maig i el 8 de Març mantenen una dimensió global única. “Són les dues úniques reivindicacions que al mateix dia gent de tot el món i a tot el món ens mobilitzem per viure millor”, afirma.

Durant la conversa, Ros adverteix també dels riscos de normalitzar els discursos de l’extrema dreta — la catalana i l’espanyola —, i de lògiques polítiques basades en la confrontació social i la “prioritat nacional”. Segons el dirigent sindical, l’auge de formacions com Vox o Aliança Catalana no es pot entendre únicament des de l’eix identitari, sinó també a partir del malestar social derivat de la precarització i la pèrdua de poder adquisitiu. “L’ultradreta utilitza aquest malestar per arribar al poder”, sosté.

Fem aquesta entrevista pocs dies després del Primer de Maig. Com estan els ànims dins del món sindical?

Jo et diria que molt bé, perquè tothom deia que la manifestació no aniria bé. Sempre hi ha allò que el Primer de Maig acaba coincidint amb ponts i festes. Jo feia la ironia que la gent que estava fent cua a l’AP-7 també ho feia perquè el Dia del Treball és festa, i això també és fruit de reivindicacions del sindicalisme.

Evidentment, sempre és millorable, però m’agrada explicar l’1 de Maig perquè siguem conscients que, en el món en què vivim, en què tot es crema molt ràpid, hi ha simbolismes i tradicions importants de reivindicar i explicar. El 8 de Març i l’1 de Maig són les dues úniques reivindicacions globals que, el mateix dia, mobilitzen gent de tot el món per viure millor, per treballar millor i per la igualtat.

També tenen una funció de memòria en aquests moments de desmemòria. I, al mateix temps, la vigència de l’1 de Maig és saber situar cada any quines són les reivindicacions del moment. Malgrat els qui es volen carregar el sindicalisme o qualsevol forma d’organització social i política de la gent, continuem sent vigents.

El manifest d’aquest any portava per títol “Contra les guerres i el feixisme, més drets i més sindicalisme”. En aquest context, com valores les mesures econòmiques impulsades pel govern davant la tensió internacional derivada del conflicte amb l’Iran i el tancament de l’estret d’Ormuz?

El primer que hem de situar és que ja tenim una experiència prèvia, que és la crisi d’inflació provocada per la guerra d’Ucraïna, quan vam arribar a nivells del 10%. Ara ja sabem què passa en aquests escenaris. Per tant, cal actuar de manera preventiva i amb un escut social per evitar arribar a aquests nivells.

Les guerres actuals tenen una derivada econòmica global molt forta. Abans les guerres podien tenir impactes més localitzats, però ara la globalització fa que qualsevol conflicte afecti l’economia de tot el món. La major part de mercaderies es transporten per mar i el petroli continua sent un element central, no només per la gasolina, sinó perquè d’ell en deriven milers de productes químics.

Per això hi ha el risc de tornar a tenir una sobreinflació i una nova pèrdua de poder adquisitiu. I l’experiència anterior ens ha ensenyat una cosa important: els preus de les matèries primeres van baixar, però els preus finals no. Això vol dir que hi ha hagut sectors que han aprofitat la situació.

Per tant, crec que hi ha d’haver control de preus i també control dels intermediaris, especialment en sectors com l’alimentació. La gent que treballa al camp o la gent que pesca cada vegada tenen més dificultats per quadrar números, mentre els preus continuen pujant. Hi ha intermediaris que s’estan quedant aquests marges.

Les mesures del govern estan bé, però en falten més. El gran problema en aquests moments és el poder adquisitiu.

En paral·lel, també augmenta la despesa militar a Europa i a l’Estat espanyol. Com es pot compatibilitzar aquesta dinàmica amb la necessitat de reforçar la despesa social?

Jo aquí he de començar dient que soc insubmís a la prestació social substitutòria, perquè em vaig objectar a la mili als anys noranta. Per tant, segurament ja tinc una tara d’origen.

Sempre penso que el món estaria millor si aquests recursos es destinessin a sanitat i no a guerres.

Jo crec que els conceptes actuals de defensa s’haurien de replantejar. No sé si cal tanta inversió militar o si caldrien altres tipus d’inversions vinculades a la seguretat i la prevenció.

L’obsessió pel rearmament no sembla portar enlloc. La guerra d’Ucraïna s’està cronificant i això és el que passa sovint amb les guerres.

També crec que a vegades no valorem prou el paper internacional que està jugant l’Estat espanyol. Vaig participar en una trobada global de progressistes i allà hi havia representants polítics i sindicals de tot el món. Es valorava molt que Espanya hagués plantat cara en qüestions com el reconeixement de Palestina o determinades polítiques migratòries.

Per exemple, una sindicalista dels Estats Units explicava que allà Trump està detenint i expulsant migrants, mentre aquí s’està plantejant un procés de regularització. Això demostra que hi ha models diferents possibles.

Si les enquestes actuals es consoliden, l’any 2027 podria haver-hi un govern de coalició entre PP i Vox. Què pot fer el sindicalisme davant l’auge de l’extrema dreta?

El problema és que ells et guanyen amb un titular o amb un TikTok. Et col·loquen una mentida molt ràpid i després tu necessites molt més temps per desmuntar-la.

Jo crec que a gairebé tothom li ha passat que alguna persona propera li ha dit últimament que votarà Aliança Catalana o Vox. I moltes d’aquestes persones no són gent tradicionalment d’extrema dreta. Hi arriben perquè troben missatges simples que connecten amb malestars reals.

Això ho hem de desmuntar. Ens falta pedagogia i ens falta parlar molt més amb la gent. Les organitzacions sindicals no ens podem quedar tancades als nostres espais interns.

Nosaltres, com a UGT de Catalunya, estem preparant una campanya en aquest sentit. Cal contraposar informació i explicar què representa realment aquesta extrema dreta.

Què pensen Trump, Abascal o Sílvia Orriols sobre Palestina? El mateix. Tots han donat suport al govern de Netanyahu. Quan la guerra d’Ucraïna va provocar la crisi de preus, l’extrema dreta intentava capitalitzar el malestar. Ara, amb el conflicte amb l’Iran i el petroli, què diuen?

Als Estats Units ja es veu clarament què passa. Trump va començar amb el discurs d’“America First” i ara han acabat en una mena d’“America Alone”. Les classes treballadores nord-americanes estan pagant més cars els productes per culpa dels aranzels i de la guerra.

Hem de donar un missatge molt clar: “Si no volem que passi el mateix que als Estats Units, aquí no s’ha de votar el mateix”.

A Catalunya, a més de Vox, també creix Aliança Catalana. Com expliques aquesta doble presència de l’extrema dreta?

Sempre diem que a Catalunya som diferents i millors, però la realitat és que aquí tenim dues extremes dretes, la catalana i l’espanyola.

Al Parlament, Aliança Catalana i Vox pràcticament mai voten diferent en qüestions socials i econòmiques. Com a molt, un dels dos s’absté. En temes identitaris poden marcar distàncies, però en la resta coincideixen.

A mi el que em preocupa especialment és que el catalanisme polític històricament sempre havia tingut la cohesió i la integració com a elements centrals. Des de Paco Candel fins al “Som un sol poble” de Josep Benet, passant per sectors molt diferents del catalanisme.

Ara això s’està trencant. I és especialment greu perquè els primers models d’immersió lingüística els impulsen les esquerres a Santa Coloma de Gramenet, no pas a Girona.

Els catalans no som diferents de la resta del món. També estem vivint aquesta deriva reaccionària. Però encara som a temps de revertir-la.

Ara bé, també és evident que hi ha un malestar social molt profund. Encara que pugin els salaris, cada vegada costa més arribar a final de mes. Tot és més car. El dentista és car. El lloguer és caríssim.

L’extrema dreta aprofita aquest malestar per arribar al poder. Però la pregunta és: qui hi guanya realment?

Quin país governat per l’extrema dreta viu millor després?

L’habitatge és avui un dels principals problemes socials. Quines mesures creus que caldria impulsar?

És un problema global. Quan va venir a Barcelona una comissió del Parlament Europeu sobre habitatge, parlaves amb representants de diferents països i tothom tenia problemes semblants.

Les mesures que s’han fet fins ara han servit per frenar certes dinàmiques, però no n’hi ha prou. Els topalls als lloguers han frenat la pujada, encara que no han aconseguit baixar els preus.

Ara bé, crec que també hem comprat massa el discurs dels sectors immobiliaris. La idea que tot se solucionarà construint més habitatge públic és parcialment certa, però el problema principal no és la manca d’habitatge públic, sinó l’especulació immobiliària.

Aquesta crisi és diferent de les anteriors perquè el lloguer, que abans era un refugi, ara també s’ha convertit en un problema. Jo sempre he viscut de lloguer per decisió personal, però avui molta gent no pot independitzar-se.

Al març, la companyia Anthropic va publicar un informe explicitant com l’IA està destruint — i destruirà — més llocs de treball dels que genera. Què hem de fer, amb l’IA? El problema és de l’eina tecnològica en si mateixa, o del marc econòmic i la manera en què s’aplica?

Hem de decidir si fem servir la IA per avançar o per retrocedir. Recordem les revolucions industrials: les màquines havien de destruir totes les feines, i per això els sindicats ens vam crear (el nostre, el 1888). Al final, els sectors industrials, fins a les darreres crisis, tenien les millors condicions de treball. A qui vam guanyar? A les màquines o a la tecnologia del moment? Doncs ara el repte és: com guanyem a la intel·ligència artificial?

A l’UGT, per exemple, a l’anomenada àrea externa —la gent que prepara documents, busca estadístiques, redacta informes— no hem destruït llocs de treball, sinó que utilitzem la IA. Si la vas entrenant i la vas fent teva, et pot servir com a motor de cerca intern. Hi ha eines que li passes un document i li vas preguntant, i et busca. Per tant, té elements positius. L’objectiu és que no destrueixi llocs de treball.

I aquí hem de fer el mateix que amb el canvi climàtic: tenim dues transicions per gestionar, la transició justa climàtica i la transició tecnològica amb la IA. Cal fer una auditoria per saber quins llocs de treball es poden crear, quins es poden destruir i quins es poden reconvertir —perquè molts són reconvertibles. I després decidir què fem en conjunt.

Això s’ha de treballar com a societat. Si no, no estaria on estic; estaria en una organització que es digués “Unió General de Pessimistes”, pensant que el món s’ha acabat. Però estic militant per construir un món millor. Per tant, l’eina l’hem de posar al servei de la societat i sota control democràtic.