Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La toponímia urbana i el nomenclàtor actuen com un recordatori permanent d’un passat que ja no existeix a causa de la constant transformació física de les ciutats. Quan els edificis s’enderroquen, les fàbriques es traslladen o els barris canvien per complet la seva fesomia, el nom d’un carrer pot ser l’únic vestigi que manté viva la memòria del que aquell lloc va significar per als seus habitants. En el seu article Toponimia y marginalidad geográfica. Los nombres de lugar como reflejo de una interpretación del espacio (2003), l’investigador i catedràtic de la Universitat de Barcelona (UB) Joan Tort explora a fons com la toponímia mai és accidental, sinó una «construcció de la pedagogia del món». Tort demostra així que els noms dels nostres carrers subministren «informació fonamental per a avaluar els processos de transformació, canvi i fossilització de la memòria d’un territori al llarg del temps».
A la Zona Franca i els seus voltants, en un dels extrems de la ciutat de Barcelona, perduren noms associats a l’activitat del motor que la SEAT va atreure durant els anys seixanta i setanta: Carrer dels Motors, Carrer de la Mecànica o Carrer del Plom, entre molts d’altres, que, tot i no portar l’acrònim explícit de la marca, són una herència toponímica directa de l’ecosistema de tallers, proveïdors de recanvis i metal·lúrgia que orbitaven entorn del gegant automobilístic. Les petjades d’aquest passat industrial es recullen al capítol Les pedres ens parlen: espais de l’obrerisme a Barcelona (2020), de la professora del Departament d’Història i Arqueologia de la UB, Queralt Solé, un text en el qual reflexiona sobre com la memòria del moviment obrer i industrial de Barcelona ha quedat inscrita (i de vegades invisibilitzada) en el propi teixit urbà de la ciutat.
«Tot i que l’obrerisme no sembla que hagi estat un dels eixos de les polítiques de memòria dels diferents governs municipals democràtics, la memòria de l’obrerisme a Barcelona existeix», afirma Solé, i afegeix: «podem anar trobant diversos elements escampats per la ciutat, fins i tot també referents a una memòria obrera més recent, com és la Plaça del Moviment Obrer, fixada l’octubre de 2018», gràcies a la iniciativa impulsada pels veïns de La Marina, els quals van exigir l’espai per al seu ús diari i li van donar un nom que reivindica la memòria històrica de la classe treballadora de Barcelona. De tot aquest moviment social, la fàbrica de SEAT va ser sens dubte l’epicentre del teixit industrial espanyol i de la lluita pels drets laborals durant el tardofranquisme i la Transició.
I ara és possible conèixer aquesta memòria social a través de la novel·la gràfica La SEAT: Motor de Llibertat. Una lluita obrera a la Barcelona antifranquista (2025), mb guió de Jordi de Miguel i dibuix de Cristina Bueno, editada per l’Ajuntament de Barcelona en col·laboració amb El Crític, a la col·lecció «Barcelona, memòria en vinyetes», dirigida per Montserrat Terrones. De Miguel és un periodista especialitzat en literatura i memòria històrica, i destaca per la seva faceta com a guionista de novel·les gràfiques de no-ficció com George Orwell. Homenaje a Cataluña (2019), amb dibuix d’Andrea Lucio, i Històries de la Model (2025), formant tàndem amb Susanna Martín.
Cristina Bueno assumeix el repte del dibuix i el color. El seu traç resol molt bé les diferents dimensions narratives del text: tant el salt temporal entre els anys setanta i el present, com el contrast entre les escenes més costumistes i la brutal repressió per part de la policia durant les protestes. A més, la il·lustradora ha d’integrar passatges purament documentals per situar el context sociopolític. Ho fa sense que l’obra perdi ritme, aconseguint que el rigor periodístic del guió no freni la lectura.
Les èpoques queden ben separades pel color que evoca, en la seva elecció, els diferents moments narrats: blanc i negre esquitxat de grisos per a les imatges de la inauguració i els inicis de la fàbrica; tons més apagats, ocres i plomissos per a les pàgines del passat; i colors vius per al present. En el tractament cromàtic de les vinyetes en què la tensió esclata i els grisos irrompen a la fàbrica, els contrastos s’accentuen, les ombres es tornen agressives i la llum es torna dura, exagerant les expressions de pànic i ira dels represaliats.
A La SEAT: Motor de Llibertat destaca especialment la vaga ocorreguda l’octubre de 1971, que va acabar convertint-se en un dels grans polsos del moviment obrer contra la dictadura franquista. El conflicte va esclatar en protesta per l’acomiadament de diversos representants i enllaços sindicals (molts d’ells operant en la clandestinitat per a Comissions Obreres). A la matinada del dilluns 18 d’octubre de 1971, diversos dels treballadors acomiadats van aconseguir infiltrar-se a les instal·lacions de la Zona Franca de Barcelona, camuflats entre el gran nombre de companys que entraven en aquell moment al torn corresponent. Després de dirigir unes paraules a la resta de treballadors en una improvisada assemblea, es va declarar la vaga. Es calcula que entre 6.000 i 7.000 obrers van aturar les cadenes de muntatge i van ocupar la immensa factoria.
El governador civil de Barcelona en aquell moment, Tomás Pelayo Ros (1928-2007), va ordenar l’assalt de la fàbrica per expulsar els treballadors. La Policia Armada (coneguda com els «grisos», pel color del seu característic uniforme) va entrar a les instal·lacions, alguns agents fins i tot a cavall. Els obrers van resistir atrinxerant-se taller per taller, defensant-se amb femelles, cargols, barres de ferro i mànegues, a la qual cosa la policia va respondre usant gasos lacrimògens i, finalment, desembeinant les seves armes reglamentàries per disparar foc real. Aquests grisos formaven part del cos de seguretat creat per la dictadura de Franco el 1941, poc després d’acabar la Guerra Civil, per substituir l’antiga Guàrdia d’Assalt de la Segona República. La seva funció principal era el manteniment de l’ordre públic, la qual cosa durant la dictadura equivalia a la dura repressió de manifestacions, vagues obreres i assemblees estudiantils, per la qual cosa l’expressió «córrer davant dels grisos» es va convertir en una frase habitual per a tota una generació d’opositors al règim. El color gris va passar a ser un símbol visual de la por i la repressió franquista.
Aquell dia a la SEAT, asfixiats pels gasos lacrimògens i els obstacles propis de les instal·lacions industrials dels tallers on es parapetaven els vaguistes, només quedava córrer per salvar-se dels trets indiscriminats, tot i que un dels treballadors no va aconseguir eludir les bales. Quan intentava creuar des del taller 1 al taller 5, Antonio Ruiz Villalba (1938-1971), de trenta-tres anys, va caure abatut per una ràfega a boca de canó. Va rebre entre cinc i vuit impactes de bala de la policia, la majoria a l’abdomen. Va quedar estès a l’asfalt de la fàbrica i, després de setmanes debatent-se entre la vida i la mort, va morir l’1 de novembre de 1971.
Nascut a la localitat de Jérez del Marquesado, a Granada, havia emigrat a Barcelona a la recerca d’un futur millor. Treballava com a oficial soldador a la secció 33 del taller 4. Els seus propis companys sempre han relatat que no era un sindicalista radical ni estava a primera línia de xoc, sinó un treballador més, embolicat en el caos del desallotjament. Com era norma durant la dictadura, les autoritats van encobrir l’actuació policial. Els fets mai van tenir una investigació judicial transparent i cap agent va ser jutjat ni condemnat per disparar munició real contra obrers desarmats. El cas va quedar en la impunitat oficial. La vaga va ser desarticulada amb extrema duresa. La SEAT va acomiadar centenars de treballadors sota sospita d’haver participat en els aldarulls. Hi va haver desenes de detinguts i diversos vaguistes van acabar a la presó.
De Miguel i Bueno comencen la novel·la gràfica amb una vinyeta que situa l’acció en l’actualitat en un lloc ple de simbolisme: la Biblioteca Francesc Candel, situada al Carrer d’Amnistia Internacional número 10, al barri de La Marina de Port, dins del districte de Sants-Montjuïc de la ciutat de Barcelona, a l’àrea coneguda com a Zona Franca, i al cor d’un entorn amb un profund passat obrer i d’immigració, elements molt lligats a la figura que li dona nom. La biblioteca, inaugurada oficialment el 26 de novembre de 2006, porta el nom d’un dels escriptors i periodistes més importants per entendre la història social de la Barcelona del segle XX.
Paco Candel (1925-2007) és l’autor, entre d’altres, de la novel·la Donde la ciudad cambia su nombre (1957), en què va retratar al detall l’entorn de la Zona Franca i Montjuïc. El seu assaig més famós, Els altres catalans (1964), va ser fonamental per entendre el fenomen migratori i promoure la integració i la cohesió social a Catalunya. Posar el seu nom a la biblioteca del “seu” barri va ser un acte de justícia i memòria històrica. En aquest sentit, fidel a la memòria de Candel, la biblioteca compta amb un fons especial i recursos dedicats a temes d’immigració, moviments migratoris i cohesió social, així com una secció dedicada a la història d’aquesta zona. Aquest veïnat no oblida Antonio Ruiz Villalba: existeix un passatge amb el seu nom al barri de les Vivendes de la SEAT a Barcelona i un altre carrer a Sabadell. A més, cada 18 d’octubre, veterans del moviment obrer i sindicats acudeixen a la Zona Franca per fer una ofrena floral davant d’una placa instal·lada just al lloc del recinte on va caure tirotejat, emfasitzant la importància de la memòria històrica. Per evitar que aquests noms a la llista de carrers i aquestes plaques commemoratives acabin convertits en un eco buit, obres com La SEAT: Motor de Llibertat resulten avui més necessàries que mai; un pont de paper i memòria per entendre el passat dels nostres propis carrers.
