Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Finalment, podem dir que la Volta a Espanya és, ara sí, l’esdeveniment esportiu més interessant del moment. I ho és gràcies a les desenes de milers de persones carregades amb banderes palestines que van trencar la bombolla de normalitat i vergonya que permet a Israel Tech —un equip israelià gestionat pel multimilionari sionista íntim de Netanyahu, Sylvan Adams— utilitzar l’esport com a eina per blanquejar l’horror que el govern d’Israel imposa al poble palestí. La causa de Gaza, lluny de diluir-se, sembla haver tocat una fibra moral profunda dins la societat espanyola. Una fibra que, malgrat la menor mobilització dels últims anys, encara hi és. Potser adormida, però no extingida.
En els darrers mesos, Espanya ha estat escenari de múltiples mobilitzacions en suport a Gaza: des de la flotilla internacional que va salpar des de Barcelona fins a concentracions davant d’ambaixades, universitats i centres logístics d’empreses vinculades amb el subministrament militar a Israel. Però la protesta a Madrid té alguna cosa diferent. Marca un punt d’inflexió. No per la seva magnitud o radicalitat, com pel que revela: que, en un moment d’aparent apatia política, la consciència ciutadana continua trobant escletxes per les quals obrir-se pas. Potser, com diria el filòsof Herbert Marcuse, en certs moments la indiferència es trenca quan la cosa política irromp en el quotidià, recordant-nos que l’acte de protestar és, en si mateix, una afirmació de consciència.
Des de l’inici del setge a Gaza, Espanya s’ha situat com un dels països més crítics dins de la Unió Europea davant l’ofensiva israeliana. Aquest posicionament, que sens dubte té un cert valor en el context europeu, no ha estat ni gratuït ni espontani: ha estat fruit d’una pressió social sostinguda que, durant mesos, ha empès el govern de Pedro Sánchez a adoptar mesures que difícilment hauria pres per iniciativa pròpia. Durant aquest temps, l’executiu ha exigit un alto el foc immediat i durador, ha impulsat el reconeixement oficial de l’Estat palestí juntament amb altres països europeus i ha promogut propostes diplomàtiques a les Nacions Unides.
La decisió més contundent, però, ha arribat molt recentment: l’anunci d’un reial decret llei per legalitzar l’embargament d’armes a Israel i tancar l’espai aeri i portuari espanyol al trànsit de material militar destinat a les seves forces armades. Una mesura de gran importància que arriba tard, després de mesos de declaracions ambigües, exportacions encobertes sota llicències anteriors i promeses incomplertes. I que només ha estat possible —o políticament inevitable— gràcies a la persistència de qui, com en la protesta de la Volta, ha mantingut viva la denúncia del genocidi a Gaza i ha obligat el poder institucional a no girar el cap.
I potser el més bonic és que també hi ha alguna cosa intergeneracional en joc. Les cares que es van veure entre les manifestants no eren només les de les activistes de sempre. Hi havia joves, famílies, ciclistes que baixaven de la bici per afegir-s’hi. Gent que probablement no es defineix com a militant, però que ha decidit que hi ha moments en què no n’hi ha prou amb mirar. I que, si l’Estat espanyol no actua amb la contundència que exigeix la situació a Gaza, almenys la seva ciutadania pot deixar clar que no tot s’hi val. Que no es pot continuar pedalant com si res mentre milers de persones moren sota les bombes.
