Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Congrés dels Diputats s’ha convertit avui en l’escenari on l’espectre d’una jornada laboral més curta s’ha esvaït abans de néixer. La reforma que pretenia portar la setmana laboral a 37,5 hores no veurà la llum, i una part del naufragi té nom: la negativa de Junts per Catalunya, sumada a la de la dreta clàssica i de la patronal de Foment del Treball.
Mentre el Govern intentava impulsar una mesura que buscava modernitzar i humanitzar les jornades, els aliats potencials s’han desmarcat. Junts ha decidit alinear-se, potser per càlculs polítics més immediats o per mera pressió patronal, amb l’agenda d’aquells que han convertit la idea de la reducció de jornada en una amenaça fantasma. I amb això, han deixat clar que el seu discurs de defensa de certs drets socials té límits força flexibles quan l’empresariat pressiona.
La proposta no era revolucionària. No plantejava una setmana de quatre dies, com ja experimenten països com Islàndia o empreses a Bèlgica, sinó una reducció moderada i progressiva de la jornada: primer a 38,5 hores i, l’any següent, a 37,5. El moviment sindical la veia amb bons ulls com una primera passa per adaptar el mercat laboral a noves realitats econòmiques, socials i tecnològiques. Però ni així.
Foment del Treball, per la seva banda, ha estat l’eco previsible de la resistència empresarial a qualsevol canvi que toqui les hores de treball. Parlen de “rigidesa”, de “perills per a la competitivitat”, però el que no diuen és que Espanya té una productivitat estancada des de fa anys i una cultura del presentisme que no es tradueix en millor rendiment, sinó sovint en jornades llargues i ineficients. Reduir les hores no significa treballar menys, sinó treballar millor.
Amb el seu vot contrari, Junts no només ha impedit l’aprovació d’aquesta reforma laboral, sinó que ho ha fet alineant-se explícitament amb el Partit Popular i amb l’extrema dreta de Vox. La imatge no pot ser més eloqüent: el partit que sovint es reivindica com a defensor dels drets nacionals i socials dels catalans, altra vegada braç a braç amb la dreta més rància i reaccionària del Congrés.
En un moment en què altres països europeus assagen models més flexibles i humans, aquí el fantasma del “no es pot” continua manant. L’irònic és que es tracta d’un partit, Junts, que en teoria es presenta com a defensor d’una Catalunya moderna i avançada, però que a l’hora de la veritat actua com a fre a un avenç laboral mínim. Darrere la retòrica de l’eficiència i el pragmatisme, s’imposa una vella lleialtat: la que va del partit a les patronals.
La votació d’avui tenia també un valor simbòlic. Malgrat que el Govern sabia que no tenia garantits els suports, ha decidit mantenir-la per obligar els partits a retratar-se. És una maniobra arriscada, però clara: qui està del costat de les condicions laborals dignes, i qui no. No és només una qüestió de suma parlamentària, sinó de pedagogia política.
Així, la crònica d’avui no és només la d’una reforma que no ha tirat endavant, sinó la d’un mapa polític que mostra qui està disposat a modernitzar les condicions laborals i qui continua ancorat en vells dogmes. En aquest mapa, Junts i la dreta han preferit quedar del costat de l’immobilisme, deixant clar que la seva idea de progrés té més de retòrica que de realitat.
Però la qüestió no es tanca aquí. La jornada laboral tornarà al debat, perquè l’esgotament social, les noves demandes sobre el temps i la salut mental, i les transformacions tecnològiques obligaran a posar-la al centre. La política pot ajornar-ho, però la realitat laboral acabarà imposant el debat. I llavors, molts hauran d’explicar per què van votar contra el futur.
