Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ja sigui en l’àmbit global, als EUA, ja sigui en l’àmbit local, aquí a Espanya, les universitats són colpejades amb una duresa inatendida pels governs de dretes i a penes troben la resistència que se’ls suposaria. La comunitat universitària està dividida i en xoc, intentant donar respostes puntuals (cas d’Harvard o de la Complutense), però incapaç d’una resposta general a l’altura. Està la universitat en condicions de lluitar pel seu futur enfront de l’agressivitat de les polítiques trumpistas? Necessita ajuda, de dins i de fora, enfront del trumpisme? En quina mesura les transformacions de la universitat l’han desarmat enfront del mercat?
Història d’una lluita
La universitat espanyola ha evolucionat des del franquisme com a poques institucions. En els anys seixanta i setanta les universitats eren encara elitistes, minoritàries i amb un fort component de classe, amb prou feines esmenat per les incipients polítiques de beques. N’hi ha prou amb evocar aquí el que van poder ser les primeres mobilitzacions en favor de la democràcia de 1956. Com assenyalarà Paul Preston: “Les agitacions de mitjan 1955 eren una cosa completament diferent i molt més insolubles per a Franco. Els estudiants espanyols d’aquest període, fins i tot els d’esquerra i liberals, pertanyien gairebé exclusivament a famílies acomodades de classe mitjana”.
El franquisme s’havia trobat la forma de la seva sabata. Un actor social que no venia del moviment obrer, però que demanava democràcia. Allí on el primer estava vigilat i bastant tenia amb lluitar per la seva supervivència, el segon es veia com a protagonista i dirigent de la futura Espanya democràtica. Pensi’s que entre els noms del 56 es trobaven Javier Pradera, Enrique Múgica, Ramón Tamames, José María Ruiz Gallardón, etc.
Per a quan es complís la primera dècada d’aquest primer esdeveniment, el moviment estudiantil ja estava en condicions de plantar cara al franquisme. S’havia constituït en les principals ciutats espanyoles i havia protagonitzat sonats esdeveniments com l’obertura d’expedients a Aranguren, García Calvo, Aguilar Navarro, Montero Díaz, García Vercher i Tendre Galván. Un altre punt succeiria amb l’expulsió de Manuel Sacristán a Barcelona, a penes uns mesos després.
Amb aquestes expulsions s’activa un moviment estudiantil que, fins a 1969 amb l’assassinat d’Enrique Ruano i l’estat d’excepció consegüent, aconsegueix una notorietat important per al franquisme, però continuava afectant en exclusiva la universitat. Serà a partir de llavors quan es torni ja un clam social, l’afectació al conjunt de la societat d’un moviment antifranquista estructurat.
Podria dir-se que la transició va començar quan les forces democràtiques van començar a organitzar-se de manera coordinada. La universitat va acompanyar i va protagonitzar els debats de l’època. Va ser essencial al protagonisme democràtic i va aconseguir al llarg dels anys setanta una nova condició social. Ja no eren només els fills de les classes riques i mitjanes els qui protagonitzaven la vida política des de les universitats.
Les dècades dels setanta i vuitanta són dècades d’augment extraordinari de la població universitària. En 1975 s’aconseguiran els 340.000 (hi havia 76.000 en 1960), però a mitjan vuitanta arriben a un milió. S’amplia l’oferta educativa, es garanteix l’autonomia universitària i es descentralitza la competència sobre universitats en les comunitats autònomes.
La universitat de la democràcia
Amb aquest panorama donarà principi la universitat democràtica i les seves transformacions. Aquesta història ha estat contada sempre de forma molt positiva. Democràcia i universitat sempre s’han portat bé i no és aquí on està el problema, clar. Però, i el mercat? Potser no s’han vist les universitats lliurades al capitalisme de manera cada vegada més intensa? Podria el capital generar una demanda universitària sense afectar la seva gestió, composició social, antagonisme, etc.? Tal com s’està veient en aquests moments, va haver-hi extenses i profuses ombres que van encobrir què estava passant.
Durant el trànsit al postfordisme, la universitat espanyola gaudia d’una salut aparent que portava a alguns a apostar sense contemplacions per models de gestió basats a servir al capital: reconfigurar la seva estructura de classe, permetre el seu creixement, etc. I així la universitat va canviar la seva composició social respecte al franquisme i es va desenvolupar de manera que servia a un capitalisme molt més modern. Alguna cosa, per altre, afavorit per les universitats sense el menor tipus de precaució. Encara és més: bona part del professorat traçava una nova genealogia i es trobava lliurat a la dinàmica institucional que, a una creixent majoria, li havia deslliurat de la fàbrica i li havia conferit una posició de privilegi.
Així van discórrer els vuitanta i noranta. Un període durant el qual l’antagonisme altera la seva composició de classe per a donar cabuda a nous segments socials. Són els anys de la LRU, un període en què avança en les universitats una repressió subtil, que va substituint la vella esquerra per una nova, molt majoritàriament complaent amb el capital; que celebra discretament l’ascens de Thatcher i Reagan, però que festeja la caiguda del Muro de Berlín en gran. Durant aquest temps, l’antagonisme universitari es queda completament descol·locat i conceptualitza de manera equívoca el seu paper; centrat en les reivindicacions polítiques exteriors abans que en la comprensió del seu paper de classe i l’actuació contra el mercantilisme.
No es tractava de la revenja per la vella política, sinó d’avançar-se a la nova; de llegir millor que la dreta el canvi d’època. Ja no hi havia dictadura, però la democràcia era del tot punt un experiment inacabat. L’error de diagnòstic llavors va ser situar a bona part del que no era esquerra com a tal, en cas de confiar que, arribat el moment, es mantindria del costat correcte. I així va discórrer el temps, alterant la composició de classe i creant una bombolla que tots sabien fal·laç. Fora de l’ambient minvant de les lluites polítiques, no hi havia una subjectivitat antagonista universitària. Aquesta s’havia convertit en uns llimbs de despolitització anterior a ser lliurats al mercat en tota la seva crueltat.
No a la LOU, però sí a què?
Quan la tensió va esclatar a la fi, en la tardor de 2001 al crit de «No a la LOU!», la universitat pública va llançar la seva ofensiva definitiva. La universitat del PP anava a aprofitar el camp creat pels anys de governança liberal democràtica. Ciutats perifèriques que havien viscut dels seus universitaris s’havien vist sorpreses per la seva lluita i no entenien fins a quin punt el PP la hi havia jugat. No hi hauria un post-LOU per a Santiago de Compostel·la, Salamanca, Granada, Oviedo, etc. El PSOE de Zapatero, que aquell 1 de desembre es va posar al capdavant de la manifestació, va reivindicar que faria marxa enrere als despropòsits del PP. Però una vegada duta a terme la manifestació, a penes van quedar algunes esmenes puntuals.
Amb la LOU va donar principi una altra universitat, més “tecnocràtica”. Els currículums docents serien avaluats per agències que els qualificarien d’acord amb la mètrica neoliberal. La nostra ciència pública se subordinaria als interessos milionaris d’agències globals, moltes de les quals no estaven ni en mans dels Estats nacionals. Va començar llavors la febre del paper-making. Tothom havia de publicar sobre temàtiques que tinguessin impacte en l’esfera acadèmica; bàsicament nord-americana. De res servien les publicacions nacionals davant currículums estrangers que van començar a cobrir les places locals, sovint com a excedents d’altres països amb polítiques semblants. En aquest esdevenir global també alguns científics van començar a sortir d’Espanya per a buscar-se la vida a l’estranger. A vegades, van retornar.
És de notar que en l’àmbit de les ciències socials això va ser molt més qüestionat. El salt ideològic era molt major per a elles; molt especialment on no hi havia hagut una evolució confluent amb els països estrangers (la història, el dret, la filologia, etc.). Mentrestant van anar apareixent fora de la universitat tota una sèrie de projectes formatius, bàsicament centrats en aquelles disciplines que més patien la política neoliberal… o que més se li resistien. Aquests ja no aspiraven a realitzar els objectius en una mètrica acadèmica que consideraven falsa. Al contrari eren una subjectivitat que denunciava la deriva universitària, a la qual sostreien estudiants que no trobaven a les aules el pensament crític.
D’entrada van proliferar en espais liminals de la societat i propis dels moviments. De les seves aules, entre altres llocs, va sortir l’ona del 15M i amb ella va avançar després la política dels nous municipalismes, Podemos i confluències. Una política que va marcar les seves ruptures i continuïtats amb major o menor èxit, però que depenia en gran manera de la interacció amb aquest espai creat en ruptura amb la universitat. És en aquest context on la universitat, abandonada a la seva sort, es va desplaçant cap a la ultradreta.
Universitat com attrezzo
Durant molt de temps les universitats van tenir una funció clara en la societat. Ja no és el cas d’algun temps ençà. En les facultats estem verificant a una velocitat vertiginosa, que l’estudiant està deixant d’estudiar. L’estudiant tira cada vegada més d’intel·ligència artificial i espera aconseguir el títol com recompensa. Estudiar és alguna cosa accessòria per a qui no pot esperar de la universitat l’ascens social. Ens referim a estudiar com capacitar-se a fons. La IA s’ha acoblat a l’estudiant en una simbiosi de cap manera beneficiària per a aquest. El Pla Bolonya va reduir les hores de docència teòrica… i a continuació les ha cobert amb IA. La filosofia del “que els teus diners treballi per tu” té una simptomàtica declinació universitària: “que la IA estudiï per tu”.
La conseqüència comença a notar-se: per primera vegada en la història no hi ha una generació que registri que és més intel·ligent que l’anterior. Des de fa alguns anys ja, les universitats públiques estan paralitzades i només s’observa créixer les universitats privades, a Espanya molt menys capaces amb alguna excepció. Aquestes han augmentat la barbaritat del 68% dels seus estudiants i els seus ingressos fins a 2.745 milions anuals. Des de 2016 han augmentat un 61% la seva oferta de màsters, mentre que per al mateix període la pública ha descendit el 4%. Noti’s, en tot cas, que una major qualitat no és simptomàtica de l’abundància més gran de màsters. Però és indubtable que la universitat com attrezzo és un gran negoci.
L’alumnat actual no és tant que pateixi de la qualitat que se suposa al de generacions precedents, quan que no té un interès equiparable. En la seva formació la universitat no és garantia d’ocupació, ni de cap futur laboral; alguna cosa que contrasta absolutament amb un professorat que ha hagut d’estudiar molt més que les generacions precedents per a aconseguir els seus llocs. A més, en les universitats privades prolifera un alumnat molt més tecnològic i dotat d’eines “suficients” per al mercat. Arribats a aquest punt, què cal esperar?, cap a on espera evolucionar l’alumnat?, d’on traurà les forces per a lluitar pel seu projecte històric de classe?
