Avui en dia, tenir una feina no és garantia d’accés a l’habitatge, ja sigui a causa de l’alt cost de l’habitatge o perquè els preus han crescut molt més que els salaris. Les dades demostren que actualment les persones han de destinar, com a mínim, el 40% dels seus ingressos a pagar el seu habitatge, sigui de lloguer o de propietat.
Les causes d’aquesta situació són molt complexes i no obeeixen a una única causa. Per poder posar en context a tot plegat, ens hem de remuntar als anys 50, on la majoria d’habitatges eren en règim de lloguer i el franquisme va fomentar l’accés de les classes treballadores a la propietat dels habitatges. Això va provocar l’obtenció d’un bé que donava la falsa creença de riquesa, però que no era més que una il·lusió que no es podia vendre, perquè era necessari tenir un habitatge per a viure.
Aquesta política basada a no fomentar un parc públic de lloguer (i que si existeix en altres països) va anar creant al llarg dels anys un fenomen especulatiu que va provocar l’esclat de la bombolla immobiliària i financera en el 2007-2012, on es va produir un rescat dels bancs amb 81.000 milions d’euros sense que aquest habitatge en mans dels bancs es posés al servei d’un parc públic de lloguer.
Ja més en l’actualitat, el creixement demogràfic a Catalunya en els últims 10 anys, de més d’un milió de persones, no ha vingut secundat amb una planificació de nou habitatge, la qual cosa ha provocat un increment de la demanda sense que hi hagués oferta d’habitatge accessible, tensant així el mercat amb una alça descontrolada dels preus.
Si fem una ràpida mirada dins la nostra societat, podem veure com han aparegut amb força els pisos turístics. Aquesta tendència ha suposat l’eliminació de l’habitatge residencial per a destinar-ho tot a una activitat turística que genera molts beneficis però dispara els preus del lloguer als barris residencials. Avui en dia, aquest fenomen s’ha desbordat per complet, amb més de 28.000 pisos turístics legalitzats a Catalunya. A més a més, també podem afegir altres habitatges amb un ús il·legal, i que són molt difícil de quantificar.
La llei d’habitatge ha suposat començar a corregir situacions, com establir un control de preus de lloguer en zones tensades amb preus descontrolats, però hi ha llacunes, com per exemple el lloguer de temporada, que s’escapen d’aquesta regulació i que són necessàries revisar. Que les administracions hagin començat a prendre decisions per a revertir aquesta situació és positiva, però són conscients que costarà uns anys corregir aquest fenomen?
Per a la USOC l’habitatge no hauria de ser una mercaderia per a especular, sinó un dret bàsic fonamental per a tenir una vida digna i un projecte de vida.
Canviar aquesta política és fonamental per a fer un gir diferent de l’habitatge al nostre país, per a això és necessari invertir en un parc públic d’habitatges de lloguer per a permetre l’accés dels joves a l’habitatge per tal de poder posar les seves bases als projectes de vida i emancipació personal.
Recentment, el Govern de la Generalitat va anunciar la construcció d’uns 50.000 habitatges en quatre anys, però, si són de propietat, malauradament reproduiran les dificultats de sempre. Si no es disposa de capital és impossible obtenir una hipoteca i això condemna a les famílies modestes a no poder accedir a la propietat de l’habitatge, abocant-les a un lloguer, els preus dels quals estan disparats i reproduint-se les dificultats d’accés.
En aquest sentit, la USOC defensa com a alternativa una aposta decidida a fomentar un parc públic d’habitatge de lloguer distribuït per tota Catalunya, que espongi la centralitat barcelonina amb un creixement descentralitzat, fet que hauria d’anar vinculat de forma directa a un transport públic que funcioni de manera eficaç.
No podem obviar que també s’ha de tenir ben present la necessitat que els salaris han de continuar creixent, però de cap manera amb la finalitat de què cada vegada es destini un percentatge major dels ingressos en l’habitatge, ja que llavors estaríem parlant d’una caiguda lliure cap a una pobresa real per a les famílies, impedint el dret una vida digna, convertint-lo en una simple declaració virtual.
En conclusió, els poders públics tenen ara l’oportunitat i la responsabilitat de prendre decisions valentes per trencar amb la dinàmica actual i construir un futur on l’habitatge sigui un dret garantible. Sense accions immediates i efectives, estem condemnats a perpetuar una situació que, lluny de dignificar, erosiona la qualitat de vida i la justícia social per a les generacions actuals i futures.
