Reportatge

Desigualtat planetària, fons d’extracció i fiscalitat redistributiva

“És just que qui té molt pagui molt en impostos,

i el que en té poc, pagui poc”.

Aristòtil

Un món desigualitari

L’any 2019, l’historiador Rutger Bregman expressava la seva sorpresa al fòrum de Davos. Per a l’historiador, resultava inaudit debatre sobre salvar el plantejament i construir un món més igualitari sense abordar la qüestió de fons per fer-ho possible: impostos. Les seves paraules van ser un bàlsam en un món polític on fins i tot algunes forces autodenominades com laboristes o socialistes són renuents a defensar la fiscalitat com una eina de distribució de la riquesa i inversió ecosocial. Val a dir que l’economista Piketty va protagonitzar una situació similar quan li van preguntar si hi havia un sol país que pogués operar amb un impost marginal del 70% sobre el tram més gran de guanys. Això és, l‟impost que s‟aplica als guanys a partir del tram més alt; que a Espanya se situa als 300.000€ anuals, xifra a partir de la qual s’aplicaria un tipus del 47% a l’IRPF. És a dir, que a partir d’aquesta quantitat (i no abans), cada euro de més es repartiria de la manera següent: 47 cèntims per a l’Estat i 53 cèntims per al ric.

Podríem caure en la temptació de pensar que històricament no hi hauria tipus més alts que aquests, però com Piketty va respondre, sí que hi ha casos que fins i tot superen aquests tipus fiscals. De fet, un dels casos és ben significatiu: els Estats Units. Durant la dècada dels 40, l’impost marginal va arribar ni més ni menys que el 90% de tipus impositiu. Més encara, a l’obra Capital i ideologia, Piketty mostra que durant el període 1932 i 1980, es van mantenir als països del nord global tipus mitjans aproximats en l’impost marginal —81% als Estats Units, 89% al Regne Unit, 68% al Japó i 60% a Alemanya—.

I encara que una mica més baixos, es troben també tipus aproximats al tram més alt de l’impost de successions, que té lloc quan els més rics hereten —75% als Estats Units, 72% al Regne Unit i 64% al Japó—. Val a dir que aquestes mesures fiscals van permetre sufragar la reconstrucció de l’Europa de postguerra, utilitzant l’Estat com a palanca d’inversió per recuperar l’economia, donant lloc a partir dels anys 50 al conegut Estat del Benestar: un conglomerat de serveis, prestacions i inversions socioeconòmiques, impulsades des de l’àmbit públic, que asseguraven una mà d’obra altament qualificada, protegida i amb capacitat de consum.

Així és que en el període entre els anys 50 i 80 assistim als anomenats 30 anys daurats, que ha resultat ser el període històric de més augment del poder adquisitiu i protecció social de les classes treballadores en tota la història de la humanitat. Per què aleshores resulta tan complex parlar avui dia d’impostos? Com en tot fenomen sociològic, hi ha un ventall de factors plurals. Tot i això, hi ha un factor fonamental, i és el patró dels més rics del planeta de continuar concentrant riquesa. Des de la crisi del petroli del 1973, les capes més acabalades del planeta han pressionat per al desmuntatge de l’Estat del Benestar amb un doble objectiu: primer, traspassar la pressió fiscal de les capes altes a les mitges i baixes. Segon, adquirir estructures anteriorment públiques per augmentar-ne els preus.

Tots dos objectius estan interrelacionats, ja que si l’Estat deixa de recaptar entre els més rics troba dificultats per mantenir les estructures públiques, que serien, irònicament, comprades per les capes més acabalades. Un cercle viciós de buidament d’actius de la societat en què inversions anteriorment públiques passen a ser privatitzades per uns quants. Assistim així al sorgiment d’un capitalisme financer, no basat en la innovació, sinó en l’extracció de riquesa per part dels més rics cap a la resta de la societat.

De fet, segons estudis de Torgovnick, es detalla que aquesta superelit utilitza una arquitectura global de 737 entitats financeres que controlen el 80% del valor de les multinacionals a tot el planeta, cosa que indica que la superelit ha constituït xarxes d’interessos per a continuar aprofundint en un capitalisme financer basat a evitar pagar impostos, comprar estructures socials i extreure valor de les classes treballadores. Com a conseqüència, podem contemplar els resultats de l’informe del 2022 de la companyia Credit Suïsse. L’informe detalla que el sector demogràfic de l’11,2% més ric controla aproximadament el 84% de la riquesa. I a la cúspide la piràmide, l’1,2% més ric controla el 45% de la riquesa. Això ens col·loca davant d’una situació d’extrema liquiditat per a una capa minoritària i ultraprivilegiada de la societat; davant de la resta de la humanitat que tracta de sobreviure cada dia amb més dificultats i incerteses.

Els fons d’extracció

En un altre article publicat anteriorment, assenyalava que els mal anomenats fons d’inversió són en realitat fons d’extracció. Empreses com Blackrock, Blackstone, Lone Star o Cerberus no són companyies en què els seus directius inverteixin diners propis. En realitat, són companyies que majoritàriament inverteixen diners aliens que capten de plans de pensions públics i privats, asseguradors, bancs, agències governamentals i fons de deute sobirà. I utilitzen aquest líquid per invertir en la compra i la gestió d’empreses i infraestructures, augmentant els beneficis mitjançant una reiterativa estratègia extractivista: reduir salaris, reduir costos, reduir qualitat… Però augmentar preus.

Aquests fons representen una peça clau en l’entramat econòmic de la superelit, que els permet fer inversions pròpies mínimes, carregant la majoria dels riscos sobre diners aliens, i que possibilita no només la compra i el domini de la majoria de les multinacionals, sinó també l’adquisició d’estructures socials que durant l’Estat de Benestar eren objecte -en proporció significativa- de titularitat, gestió o intervenció pública: propietat immobiliària, xarxes de transport, distribució d’aigua, producció d’aliments, gestió de residus, telecomunicacions, producció d’energia i institucions socials (com residències de gent gran, hospitals i centres educatius).

Christophers indica als seus estudis que el líquid gestionat per aquests fons representa aproximadament el 40% dels diners en circulació del món —uns 103 de 250 bilions de dòlars—. És a dir, que de cada 10 dòlars en circulació, 4 dòlars s’estan utilitzant per enriquir els més rics a través de negocis d’extracció financera. Això ha conduït a una economia de la desigualtat, en què les administracions i la ciutadania esdevenen ostatges dels interessos de la superelit. Aquesta arquitectura financera permet als més rics continuar concentrant riquesa, majorment posant en joc els diners dels de baix. I a més, es compta amb mecanismes financers per tornar a evitar impostos en aquesta dinàmica extractivista. Pensem en l‟impost de societats. Aquest impost es recapta sobre els beneficis anuals d‟una societat empresarial: és a dir, no sobre els ingressos bruts, sinó sobre la diferència entre els ingressos i els costos de l‟activitat econòmica en qüestió. Des dels anys 80, aquest impost ha seguit una tendència a la baixa, tal com testifica el gràfic següent de l’organització Tax Foundation .

Però, a més, tal com indiquen les anàlisis d’Antonio Fuertes i ATTAC , els entramats financers eviten pagar impostos utilitzant comptes en refugis fiscals que apliquen molt pocs impostos –o cap impost– i amaguen informació a les autoritats públiques sobre els seus clients. És el que s’anomena “banca a l’ombra”, de la qual exemples paradigmàtics són els sistemes bancaris de les Illes Caiman o de Suïssa. Això dificulta estimar les riqueses reals i recaptar els impostos conseqüents. Segons estudis de Thomas Rixen, entre el 2002 i el 2009, el cicle econòmic que va finalitzar amb la crisi financera mundial, les estimacions de líquid a l’ombra van augmentar d’11,7 bilions a 26,8 bilions de dòlars . Però encara més, quan es tracta de fons d’extracció del sector immobiliari, la superelit compta amb vehicles financers que permeten legalment pagar menys impostos. Possiblement la figura més coneguda són els Real Estate Investment Trusts (REITs), que són vehicles financers que compten amb sengles privilegis fiscals.

A l’estat espanyol els REITs són coneguts com les Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Immobiliària (SOCIMIs). Segons la legislació actual, les SOCIMIs han de canalitzar el 80% de les inversions al sector immobiliari, i obtenir el 80% de les rendes de l’arrendament immobiliari. Les SOCIMIs gaudeixen d’un tipus fiscal del 0% a l’impost de societats; encara que amb gravàmens especials del 15% sobre beneficis no distribuïts i del 19% sobre beneficis distribuïts –encara que aquest pot arribar al 0% quan els beneficis es distribueixen entre residents externs a la UE–. I en determinats casos, són privilegiades amb exempcions del 95% a l’Impost de Transmissió Patrimonial (ITP) i al d’Actes Jurídics Documents (AJD), ambdós impostos aplicables a la compravenda d’immobles.

També hi trobem altres vehicles privilegiats. D’una banda, els Fons d’Inversió Immobiliària (FII), que gaudeixen de l’exempció fiscal sobre plusvàlues no distribuïdes. És a dir, el benefici que aconsegueixen mitjançant la venda d’immobles i no reparteixen entre els seus inversors. I, per altra banda, les societats d’arrendament, constituïdes per gestionar un nombre igual o superior a 8 immobles adreçats a l’arrendament. I que tributen a un tipus del 15% a l’impost de societats —en comptes del 25% general— i en determinats casos l’adquisició d’habitatges comporta un tipus superreduït de l’IVA del 4%.

El resultat és una arquitectura financera global que ha portat a una situació de rendisme planetari. És a dir, una superelit ha construït una xarxa financera per moure els nostres diners —els que cotitzem a la pensió, els que dipositem al banc, els que lliurem a asseguradores i paguem amb els nostres impostos— per comprar totes les estructures que necessitem per produir i viure. I llavors apujar preus, acumulant així beneficis amb tipus fiscals privilegiats, inexistents o inaplicats quan el líquid es mou en refugis fiscals. No produeixen res. No ens donen cap servei real. Només utilitzen els nostres diners per esprémer-nos encara més.

Fiscalitat redistributiva

No puc evitar sentir cert neguit quan en els debats sobre impostos, algunes forces polítiques plantegen la seva existència com a dedicada exclusivament a sostenir les capes més desafavorides de la societat. Òbviament, aquesta funció de protecció solidària és un aspecte clau de la fiscalitat, però els impostos són molt més. Accionar una recaptació progressiva sobre els més rics, i invertir-la de manera òptima en serveis i prestacions socials és el que garanteix que tinguem una societat funcional per a la gran majoria. Quan vam aplicar una mirada històrica, veurem que els 30 anys daurats van ser possibles per l’Estat de Benestar. I l’Estat de Benestar va ser possible gràcies a una progressivitat fiscal que exigia més els de dalt per assegurar més els de baix. La fiscalitat és una eina fonamental per construir una societat funcional, que asseguri un futur sòlid de progrés en comptes de les incerteses per la supervivència econòmica que la majoria de nosaltres patim diàriament.

I no hi falten propostes. Pel que fa a la riquesa individual, cal recuperar la progressivitat fiscal en l’impost sobre els guanys i el de successions. Això no vol dir que tots paguem més, sinó que el 10% més ric de cada país pagui més. Recordem que entre el 1932 i el 1980 als Estats Units, el país més liberal del món, es va aplicar de mitjana un tipus del 81% sobre els guanys i del 75% sobre les successions sobre el tram més ric. Encara més, Piketty ha proposat la creació d’un impost sobre el patrimoni del 90%, que s’apliqui a qui tingui més de 1.000 milions d’euros. Això vol dir que a partir d’aquests 1.000 milions, qualsevol euro de més es repartiria de la manera següent: 10 cèntims per al ric, 90 cèntims per a l’Estat.

Això té sentit si apliquem una visió de conjunt. Si un posseeix 100.000 milions d’euros, encara que aplicant aquest impost li quedarien 10.000 milions, no és més que suficient per viure bé? I a nivell de les corporacions, és inacceptable que els fons d’extracció tinguin avantatges fiscals davant les pimes tradicionals, que paguen la majoria del tipus general del 25% d’impost de societats. Fins i tot cal iniciar un diàleg social per plantejar una progressivitat en l’impost de societats: no és just que una botiga de barri que ofereix un servei positiu per als seus veïns pagui més que un fons d’extracció que arrisca diners aliens.

Caldria aplicar impostos superiors als beneficis dels fons de manera progressiva i anàloga a l’impost personal sobre els guanys; a més d’aplicar impostos especials sobre les comissions milionàries que cobren els gestors dels fons esmentats. També és imperatiu eliminar els privilegis fiscals de SOCIMI, Fons d’Inversió Immobiliària (FII) i Societats d’Arrendament. Val a dir que un actiu fonamental en aquest entramat és el terra, que ha estat objecte d’històrica especulació immobiliària. Com proposa l’economista Inurrieta a la seva obra Habitatge, la revolució més urgent, aplicar un gravamen de l’1% al 3% sobre la compravenda de sòl generaria un ingrés de 50.000 a 150.000 milions d’euros a les arques públiques de l’estat espanyol.

Per tenir un sistema operatiu, també calen mesures a nivell internacional i territorial. A nivell internacional, és pertinent que els països de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD) arribin a un consens per aplicar un impost de societats global que impedeixi que les grans multinacionals evitin pagar impostos. I impulsar mesures per acabar amb el líquid ocult de paradisos fiscals, aplicant gravàmens propers o fins i tot del 100% en aquells casos que es determini que l’ocultació de líquid ha afectat l’interès general.

A nivell territorial, si els ajuntaments comptessin amb legislacions que donessin suport a la seva actuació, podrien exigir als fons d’extracció que ofereixin obligatòriament determinades prestacions. Aquest és l’esperit de la mesura del 30%, impulsada per moviments socials de Barcelona i aprovada per l’Ajuntament de la ciutat comtal: que establia que en noves construccions, gairebé un terç de l’habitatge nou tingués el règim d’Habitatge de Protecció Oficial (HPO), establint preus assequibles per a les classes treballadores. Amb els marcs adequats, els ajuntaments podrien exigir quotes socials i obligacions extra als fons: que inverteixin més en manteniment d’estructures, que augmentin salaris als treballadors, que rebaixin preus a consumidors, que dediquin part de la seva activitat a sectors desafavorits, etc.

Segurament podrien plantejar-se més mesures, però el camí és clar: coresponsabilitzar els més rics, i les estructures financeres que utilitzen, del manteniment de la societat. I poder recuperar un Estat de Benestar que ens ofereixi un futur sòlid i esperançador: hospitals que ens puguin atendre, educació de qualitat a l’abast dels nostres fills, programes ambiciosos d’habitatge públic per a tots, salaris dignes en la funció pública i l’empresa privada, augment conseqüent de les pensions, etc. Més encara, aquesta captació cap amunt podria facilitar una relaxació cap avall. Per exemple, aplicar tipus superreduïts o exempcions fiscals en activitats econòmiques d’interès social que siguin realitzades per empreses participades pels treballadors: com les associacions i les cooperatives sense ànim de lucre.

També aplicar exempcions de l’IVA a projectes de cooperació veïnal i d’economia social que permetin cooperativitzar estructures immobiliàries, aigua, aliments, telecomunicacions, energia, residus, transport i institucions socials. Un bon exemple en serien les cooperatives d’habitatge: en què es podria aplicar tipus del 0% a l’IVA i impost de societats, ajudant a treure l’estructura habitacional del mercat financer. És el que s’anomenaria un procés de desfinançarització. I a nivell individual, fins i tot plantejar-nos relaxar en la mesura que sigui possible l’IRPF per a trams mitjans i baixos: recuperant així l’equilibri progressiu dels 30 anys daurats.

Segurament hi haurà defensors de la classe més acabalada que afirmarien que aquestes mesures atempten contra el dret de propietat. Però recordem un aspecte fonamental. La superelit no fa negoci al buit: fa negoci sobre societats que estem mantenint els de baix amb la nostra feina i impostos. No demanar-los una coresponsabilitat progressiva és donar-los palès de cors perquè segueixin robant-nos. Quan parlem de noves mesures fiscals i socials que garanteixin una redistribució de riquesa no parlem de caritat, parlem de recuperar el valor que ens extreuen diàriament. Aquests diners són legítimament de la nostra propietat; és un actiu que hem de recuperar, socialitzar i democratitzar.