Gràcies al diàleg social entre el Govern i els agents socials, s’han pogut desenvolupar els reglaments dels reials decrets de plans d’igualtat i d’igualtat retributiva que, sumats a l’augment del salari mínim interprofessional i a l’Acord de la reforma laboral, han fet que comencés a canviar la realitat de les condicions de les dones en el mercat de treball. Diguem que hi ha hagut un lleu descens percentual els indicadors registrats.
D’una banda, s’ha escurçat la bretxa salarial de gènere: aquest any és del 19,69%; i, de l’altra, s’ha donat més estabilitat a la feina de les dones, amb els contractes indefinits. Per tant, hem començat a doblegar la bretxa salarial.
És cert que han canviat alguns aspectes de les condicions laborals de les dones, però encara estem lluny d’arribar a la igualtat efectiva i real entre les dones i els homes que tant proclamen les lleis al nostre país. I encara queda camí per recórrer.
Els plans d’igualtat a les empreses de més de cinquanta persones treballadores, negociats amb representació sindical, ens porten feina, molta feina; i no de qualsevol: estem parlant d’una labor molt especialitzada i sostinguda en el temps. Poder arribar a tot només amb les nostres delegades i delegats és un treball del tot inassumible si no disposem de representació sindical. Aquí és on fem una crida perquè les empreses tinguin aquesta representació sindical.
L’assetjament sexual i per raó de sexe a les empreses és encara avui una pràctica molt estesa als centres de treball, de la mateixa manera que està molt amagada i, com a conseqüència, mal resolta.
Els protocols de prevenció enfront de l’assetjament sexual i per raó de sexe són una bona eina, el problema que tenim és que no s’estan implementant com caldria perquè siguin efectius.
La negociació col·lectiva, que és l’eina que tenim en l’àmbit laboral per repartir la igualtat, ha de ser un altre dels elements transformadors de les condicions de treball. Aquestes feines majoritàriament feminitzades necessiten aquesta mirada, tal com estableix l’Estatut dels treballadors.
La normativa que tenim al respecte és molt avançada, però la societat no evoluciona al mateix ritme que la normativa. Les lleis hi ajuden, però no sempre són l’element transformador que es necessita perquè les coses canviïn. Necessitem que la societat en el seu conjunt evolucioni.
La nostra societat encara avui està, majoritàriament basada en el cisheteropatriarcat, es resisteix als canvis de les lleis feministes i de les lleis amb perspectiva de gènere i, sobretot, oposa resistència als canvis que comporta el fet de trencar amb els privilegis dels homes davant de les desigualtats de les dones.
La violència masclista està fortament arrelada a la nostra societat, diguem que està tan ben instal·lada que de vegades es reverteix en una falsa modernitat, que dona la sensació que ho canvia tot per no canviar res.
L’any 2022 hi va haver dotze feminicidis a Catalunya, dels quals només quatre de les víctimes havien presentat denúncia i cap d’elles tenia mesures de protecció. Aquestes dades ens han de fer reflexionar sobre l’actuació dels governs i sobre la seva responsabilitat davant de l’actuació, la protecció i la reparació a les dones víctimes de violència masclista.
Encara convivim amb la violència masclista i amb la desigualtat i amb les discriminacions tant directes com indirectes. I davant d’això, no ens queda res més que dir que “igualtat o conflicte” als centres de treball i, per extensió, a la resta de la nostra societat.
