D’un temps ençà, el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) ha decidit apel·lar a la “classe mitjana treballadora”. Així, tant en la presentació del nou curs polític com en la sessió de control al Govern del 14 de setembre, Pedro Sánchez va fer ús d’aquest concepte per referir-se al sector social per al qual diu governar. Si el terme classe mitjana, utilitzat amb intencionalitat política, ja era un calaix de sastre inclusiu en què la dreta ficava tant mileuristes com els que superen els 100.000 euros d’ingressos anuals, l’entelèquia de la “classe mitjana treballadora” usada per un partit que es diu d’esquerres sembla, directament, una presa de pèl.
Sorprèn -o potser no- que sigui el PSOE qui hagi pres el relleu del moribund Ciutadans en aquesta recerca de la transversalitat política, sobretot quan parlem d’un partit que, malgrat tot, encara manté la paraula “obrer” a les seves sigles. Convé recordar que el PSOE va ser creat al segle XIX per “dues dotzenes de treballadors” i el seu principal suport electoral es troba, fins i tot avui, en aquesta classe treballadora més tradicional que sembla força distant de la cultura mesocràtica que és hegemònica en els discursos polítics i mediàtics. Es tracta d’una classe que està molt lluny també de les rendes que Pedro Sánchez diu que vol protegir quan substitueix, en el seu imaginari, “classe mitjana treballadora” per classe obrera.
Podríem sorprendre’ns per aquest reiterat exercici de negació i invisibilització de la classe treballadora per les organitzacions creades per aquesta. No obstant això, només els que desconeguin un procés que fa dècades que es desenvolupen, podran creure que estem davant d’alguna cosa nova. Des que els gurus neoliberals van decretar la fi de les classes socials per amagar la seva ofensiva contra la classe treballadora, les coordenades polítiques han canviat. L’esquerra europea va passar de la socialdemocràcia al social liberalisme, assumint el vocabulari i els marcs d’anàlisi de la dreta, en una lògica electoral “atrapa-ho tot” dirigida a ampliar la seva base electoral al centre, cosa que no sempre ha funcionat, per cert . Ens trobem davant la política-màrqueting al servei de la gestió tecnocràtica dels interessos de les elits, paradoxalment avalada a les urnes per les mateixes víctimes del sistema. Una política de classe, sens dubte, on el funambulisme retòric amaga les divisions classistes que s’aprofundeixen per l’impacte d’un capitalisme desaforat. Qualsevol diria, per les seves paraules, que ja no hi ha cap classe obrera per defensar.
Hi haurà qui argumenti que estem davant de discursos molt ben calculats, precisos en la seva intenció de dirigir-se a aquest percentatge d’espanyols, aparentment majoritari segons les enquestes del CIS, que s’autoidentifica subjectivament amb la classe mitjana. En aquest sentit, es tractaria d’una mera adaptació del PSOE en sentir popular, no pas una negació de la realitat de les classes socials al segle XXI. Perquè, convé destacar-ho, encara que a molts els sembli incòmode o anacrònic: les classes socials segueixen existint. La classe mitjana és un eufemisme de la burgesia i la classe treballadora encara té vida per si mateixa, sense necessitat de ser subsumida en cap altra categoria com a “classe mitjana treballadora” per ofegar dècades d’orgull i consciència de classe o per difuminar la por que, en aquests mateixos que neguen la seva existència, genera la seva simple menció.
Tenir una feina, les necessitats bàsiques més o menys cobertes i un relatiu, encara que minvant, poder adquisitiu, no converteix ningú que visqui de la seva feina en una classe social que no sigui la treballadora. Creure, a més, que un assalariat amb bones condicions laborals deixa de ser diferent a la classe obrera, només perquè tingui un bon salari i amb ell pugui consumir productes o experiències abans vetades a la nostra classe social, és estar molt equivocat. Si m’estàs llegint i penses el contrari, desperta’t, t’han estat enganyant. I el pitjor és que ho han fet amb un parany gran: associar la precarietat a la classe treballadora, com si la pauperització creixent de la nostra classe fos una fatalitat producte de factors sobrenaturals i no resultat de la cobdícia que mou el capitalisme. Això és un propòsit que discorre en paral·lel a la negació de possibilitat d’una classe treballadora amb bones condicions de vida, ocultant així la conclusió lògica que se’n desprendria: que aquells sectors dels treballadors que han aconseguit millors condicions de treball o salarials són els qui s’han organitzat més i millor per defensar els seus drets.
El capitalisme no s’ha acabat ni l’explotació de la classe treballadora. Per això és absurd referenciar a la classe treballadora d’una altra manera. Però aquesta confusió té una intencionalitat política. Si tots som classe mitjana, quin sentit té la lluita de classes? Pretenen fer-nos creure que som afortunats per estar al mig, lluny de la categoria de pàries dels qui integren la “classe baixa” i gairebé a un pas de l’Olimp dels déus que es troba a dalt, entre la “classe alta”.
. Tot i això, l’addició de “treballadora” al concepte “classe mitjana” que fa el PSOE demostra que encara s’ha de comptar amb aquesta classe que tantes vegades s’ha volgut ignorar però que encara és indispensable per guanyar eleccions.
