Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els partits han abandonat la política de classe. L’apel·lació a la classe mitjana és una estratègia típica dels partits catch-all. “Busquen atraure a una majoria social i és el cas de la classe mitjana”, afirma Toni Aira, professor de comunicació política a la UPF-BSM.
L’estandardització de la classe mitjana és ja una realitat. El discurs d’estatus s’ha buidat de contingut i cada cop se situa menys en el debat polític i públic. Segons Aira, “és una tendència natural”, ja que “no té sentit continuar parlant amb un llenguatge que no és un reflex de la realitat”. En la indefinició terminològica de la classe mitjana és habitual apel·lar a ella per justificar les polítiques que es porten a terme. Ho fa la presidenta de la Comunitat de Madrid, Díaz Ayuso, quan defensa les beques per a les rendes superiors a 100.000 euros com a “rendes mitjanes” o el president del Govern, Pedro Sánchez quan repeteix “mai del costat d’una minoria privilegiada; sempre, amb la classe mitjana treballadora”.
Enric Casas i Gironella, professor de comunicació política i secretari d’Imatge i Comunicació del PSC, assegura que l’esquerra ha incorporat la idea liberal que no hi ha classes socials. Ser obrer cada cop té una pitjor imatge i allunya als partits tradicionals a fer-ne referència. Tanmateix, és comú veure a Unidas Podemos referir-se a la classe treballadora en lloc de la classe mitjana. Yolanda Díaz afirmava que “les classes majoritàries del país, que són les treballadores, ho estan passant molt malament”, a causa de la inflació. Aira afirma que “és habitual en partits nínxol” que tenen un públic molt clar, però que “han renunciat a ser partits guanyadors”.
Són conegudes les crítiques a l’esquerra de no entendre els problemes de la classe treballadora. Una de les més famoses va ser l’acusació a Pablo Iglesias, exlíder de Podemos, de comprar-se el xalet de Galapagar, fet que l’allunya d’empatitzar amb els ciutadans que tenen dificultats per arribar a finals de mes. Casas i Gironella recorda que tot i que hi ha moltes batalles, “la principal ha de ser la lluita per la igualtat social” i defensa que “és l’única manera que l’esquerra aguanti a Espanya”. Els partits tradicionals busquen ocupar el màxim espai electoral, però el secretari d’Imatge i Comunicació del PSC manté que “cal saber a quina població representes” i “sembla que l’esquerra de vegades no ho té clar”.
En moments de crisi és habitual que s’utilitzi l’enuig social com a forma de fer política. Vox ha sabut aprofitar-lo i connectar amb gent treballadora i per a Aira “tindrà marge de creixement mentre existeixi una mala situació econòmica i social”, ja que “és un context ideal per al populisme d’extrema dreta”, afirma.
“Els partits polítics cada vegada tenen menys un públic i més públics diversos”, apunta Aira. Cada cop se cerquen més temes que interessen a capes àmplies de la societat, en una busca major homogeneïtzació i l’interès per la classe social no sembla un d’ells.
Article original de La Fàbrica Digital
