Opinió

El manteniment de l’ocupació i les futures mesures de desescalada en el retorn al treball

El futur pròxim de retorn als llocs de treball fa necessària l’adopció de mesures per a facilitar i ordenar aquest procés, les quals hauran de fer front a les greus conseqüències que en termes socials i econòmics deixarà la crisi sanitària i tindran com a teló de fons el risc de tornar a necessitar un nou confinament si no es limita la propagació del Covid-19. En aquest escenari, s’obre la incògnita sobre quines seran les mesures de caràcter social que es prolonguin, sobre les seves característiques i l’impacte que tindran. Cal, per això, fer una reflexió sobre quin ha estat l’eix de les decisions adoptades durant l’Estat d’Alarma.

En el Pla per a la transició cap a una nova normalitat presentat pel president del Govern s’afirma la necessitat d’analitzar si algun dels mecanismes excepcionals aprovats durant aquestes últimes setmanes “ha de mantenir-se o adaptar-se més enllà de l’estat d’alarma”. Com és sabut, no tots aquests mecanismes han estat rebuts d’igual forma. Per exemple, la prohibició que les empreses poguessin procedir a l’extinció dels contractes de treball emparant la seva decisió en les conseqüències de la crisi sanitària sobre la seva activitat empresarial, va comportar importants crítiques des d’alguns sectors i, especialment, des de la CEOE i CEPYME, les quals van declarar que “impediran posar les bases de la necessària recuperació econòmica d’Espanya i portaran en última instància a un major nivell de desocupació”. Les crítiques abocades semblaven apuntar a una desproporcionalitat en la càrrega que s’imposava a les empreses en termes de costos. No obstant això, l’anàlisi d’aquesta mesura o unes altres per si mateixes i dins de la totalitat adoptades, i no de forma aïllada, ajuda a ponderar la proporcionalitat en el seu conjunt.

Veto restringit

En primer lloc, malgrat el titular del qual es van fer ressò majoritàriament els mitjans de comunicació –la “prohibició de l’acomiadament”–, la veritat és que el veto a l’extinció dels contractes de treball es restringia a un motiu concret: aquell la causa al·legada del qual es correspongués amb les conseqüències directes del Covid-19. Inclusivament, aquesta mesura excepcional tampoc impedia que l’extinció pel Covid-19 pogués ocórrer, perquè únicament comportaria, prèvia impugnació judicial, la declaració de la improcedència de l’acomiadament i el pagament de la corresponent indemnització. Tampoc la mesura relativa a la suspensió dels contractes temporals era obstacle perquè, si la causa del contracte desapareixia, la relació laboral de durada determinada pogués extingir-se.

I en segon lloc, més enllà de la restringida aplicació de les mesures quant a la seva casuística i la seva vigència temporal, l’aproximació a aquelles mesures en relació amb unes altres dóna compte de la finalitat que perseguien: assegurar l’efectivitat d’aquelles que promovien la flexibilitat interna, o dit d’una altra forma, que la mateixa causa –la crisi sanitària– havia de servir per a justificar una suspensió temporal dels contractes de treball o una reducció de la jornada (ERTOs) i no tingués com a conseqüència l’extinció dels contractes de treball. És necessari recordar que el foment d’aquelles mesures de flexibilitat interna es va realitzar, d’una banda, agilitant els procediments de suspensió temporal de contractes i de reducció de jornada mitjançant la reducció dels terminis per a procedir als procediments motivats per causes econòmiques, productives, tècniques i organitzatives, i per un altre, delimitant la casuística que justifica aquells derivats de força major. Aquestes mesures van ser adoptades pel Govern assumint les propostes consensuades dies enrere pels agents socials.

Flexibilitat interna

Aquesta preferència a favor de les mesures de flexibilitat interna en detriment de l’externa, com ho és l’acomiadament, no és estranya en el nostre ordenament jurídic, perquè a través del manteniment de l’ocupació es fa efectiu el dret al treball reconegut en l’article 35 de la Constitució, el qual deu cohonestar amb la llibertat d’empresa prevista en l’article 38. I encara que prescindíssim de l’òptica jurídica no és menys cert que, si és indubtable que les administracions públiques han de garantir a través de totes les mesures possibles la liquiditat de les empreses, no ho és menys que també ha de fer-se tot el possible per a enfortir l’estabilitat de la relació laboral dins dels poders que aquelles tenen legalment conferits. El just equilibri implica concessions en l’exercici d’un i un altre dret, així com de la mateixa intervenció dels poders públics. Un exemple d’això és la clàusula de manteniment de l’ocupació que s’imposa a les empreses que s’han acollit a les mesures extraordinàries en matèria de cotització en relació amb els procediments de suspensió de contractes i reducció de jornada per força major relacionats amb el Covid-19.

Balanç entre drets i sacrificis

La ponderació en l’exercici dels drets, o els sacrificis mutus que s’hauran de fer, ha de continuar regint les mesures que hauran de prendre’s per a afavorir un retorn ordenat i segur als llocs de treball. En aquesta direcció s’encaminen la pròrroga de la vigència de les mesures relatives al caràcter preferent del treball a distància i els drets sobre adaptació o reducció de jornada quan concorrin deures de cura respecte del cònjuge o parella de fet i d’altres familiars. No obstant això, està per concretar quines mesures continuaran per regular el retorn gradual de les persones afectades pels ERTOS o l’adaptació de les condicions de treball a les noves circumstàncies pel que fa a la mateixa prestació laboral i al compliment dels deures en matèria de seguretat i salut en el treball. Per això, juntament amb les mesures que garanteixin la viabilitat de les empreses, el manteniment de l’ocupació haurà de ser una peça fonamental en el plantejament de les mesures que orientin el retorn als llocs de treball, per exemple, reforçant els mecanismes de flexibilitat interna negociada dins de les empreses.