El coronavirus ens deixarà un escenari de més pobresa i major vulnerabilitat, en el qual moltes persones no podran fer front a les necessitats bàsiques per viure. Davant d’aquesta situació, nombrosos responsables polítics, especialistes en polítiques socials, entitats del tercer sector i sindicats, parlen de la necessitat d’impulsar una renda. La majoria de les propostes van lligades a la redistribució de les riqueses i, per tant, a la lluita contra les desigualtats.
En l’actualitat es produeixen dos processos indesitjables: les persones que ja es trobaven en situació de risc veuen com empitjoren les seves condicions de vida, i alhora moltes altres que gaudien d’una ocupació es troben a l’atur, sense ingressos suficients. El volum de població que precisa la cobertura d’uns ingressos mínims és molt superior. I és en aquest nou context que es justifica la demanda d’un canvi en les polítiques socials a fi de garantir-los.
Es fan servir diversos noms: renda bàsica, renda bàsica universal, renda mínima de subsistència, ingrés mínim vital, renda coronavirus… I de vegades costa conèixer quin és el model que es defensa en cada cas, responent a preguntes com: qui en serà beneficiari, si es demanaran contraprestacions, podrà complementar altres prestacions o ingressos del treball, serà condicionada, a títol individual o familiar, quins cost tindrà per l’Estat, quina quantia rebrà la persona, serà temporal o permanent, es modificarà la gestió administrativa, serà un dret subjectiu a càrrec del pressupost sense límit o serà una prestació discrecional subjecta a una partida pressupostària limitada, significarà major pressió fiscal, comportarà una transformació del sistema de protecció…
Escenaris incerts
Les respostes a bona part d’aquests interrogants ens ofereixen escenaris molt diferents, i en aquests moments ens trobem a l’espera de conèixer les característiques de la proposta d’ingrés mínim vital per part del govern de l’Estat, que caldrà veure si dona resposta a la realitat fruit de l’impacte de la Covid-19 de forma conjuntural o és una mesura estructural que representarà un precedent per un nou sistema de protecció.
Hi ha, però, algunes premisses a considerar que ens poden ajudar a aclarir termes i a comprendre el que ens proposin. Els diferents models existents, a excepció de la renda bàsica universal, busquen garantir una renda mínima per a la població que no té els ingressos suficients per viure dignament. A continuació analitzem alguns dels trets més significatius dels dos models sobre els quals es fonamenten la majoria d’opcions:
La renda bàsica universal entén que tota la ciutadania, rics i pobres, té dret a rebre una renda, sense límit temporal, no condicionada, amb una quantia que almenys iguali el llindar de la pobresa del país. És una mesura preventiva contra la pobresa perquè actua abans que es produeixi, reforça la llibertat del treballador –que així disposa de la seguretat d’uns mínims ingressos—, evita l’estigmatització que poden patir els receptors de prestacions socials i en simplifica la gestió, estalviant així despesa en els processos administratius.
La renda garantida de ciutadania (RGC), segons la llei vigent a Catalunya, aprovada pel Parlament el juliol de 2017, és una prestació per a aquelles persones que no arriben al llindar de la pobresa (60% de la mediana de la renda nacional). Reconeix el dret subjectiu del beneficiari, contempla la unitat familiar com a receptora de la prestació, no és complementària amb algunes altres prestacions o ingressos, és temporal, està condicionada al compliment d’uns acords, i busca el compromís de l’activació a través de l’ocupació, la formació i la participació del beneficiari.
Entre aquestes dues opcions podem trobar diferents variants i totes compten amb arguments que miren d’avalar-les, però cal buscar un espai d’intersecció i consens que convenci la majoria de la societat. I en aquest sentit potser és hora d’impulsar una renda que resolgui amb decisió i de forma definitiva el problema econòmic de la població vulnerable, alhora que potenciï la llibertat de la persona i el seu desenvolupament autònom. S’eliminarien, per tant, els excessius condicionaments, la complexitat de la gestió, la lentitud en l’atorgament i les mesures restrictives, evitant certes dinàmiques que han portat a estigmatitzar, qüestionar i desconfiar dels beneficiaris. Basta una dada per entendre que no anem bé: actualment la RGC a Catalunya cobreix un 10% de la població pobre del país. Una cobertura que és urgent que augmenti de forma significativa.
Una qüestió no resolta és el finançament d’aquestes rendes. En el cas de la renda bàsica, es pensa en l’IRPF i altres impostos com a eina redistributiva que imposaria més pressió fiscal sobre els que més tenen; una opció amb la qual seria difícil assegurar la capacitat de recaptació que es precisa, segons alguns estudis. En altres models de renda, la quantia és inferior i es pensa en un finançament a càrrec del pressupost de l’Estat, amb algunes modificacions en la fiscalitat.
En funció del model pel qual s’opti, el volum econòmic variarà considerablement. Dependrà de diversos factors, entre els quals destacaria com a més determinants: 1) si és una renda universal o només és per a un nombre limitat de beneficiaris; 2) la quantia que es fixi; i 3) la simplificació de l’actual sistema de protecció, que permetria eliminar duplicitats en els ajuts socials amb un estalvi econòmic important.
Amb la combinació d’aquests supòsits s’han fet diferents estudis que parlen de quantitats que oscil·len entre els 3.500 i els 15.300 milions d’euros. L’Autoridad Independiente de Responsabilidad Fiscal assenyala al seu informe Los programas de rentas mínimas en España que la despesa que significaria actualment una renda mínima oscil·laria entre els 5.500 i els 9.000 milions d’euros si es millora l’eficàcia del sistema.
Les xifres ballen i el model a adoptar és incert. Caldrà veure quina alternativa ens presenta l’Estat espanyol, però no volem deixar de recordar que és necessària una clara voluntat política per impulsar definitivament una cobertura de les necessitats mínimes a tota la població, incloent-hi la pobre d’antuvi i la que s’hi sumarà per l’impacte de la pandèmia. I esperem conèixer aviat una proposta transformadora del nostre sistema de protecció.
