Expliqueu quin és l’objectiu del programa FICA Calí? Què preteneu? Potser voleu agrupar els gitanos al sindicat o que l’organització us reconegui?
Sonia Rodríguez – Això de que hi ha membres del poble gitano afiliats, el sindicat ja ho sap. En primer lloc ens presentem: nosaltres som el grup de treball de la UGT FICA Calí, dins de la federació que agrupa Indústria, Construcció i Agro a Catalunya.
Els presents són el company Ramón Vargas, secretari de la secció sindical de UGT i president del comitè d’empresa a la societat Gamo, dedicada a la fabricació d’armes. Es tracta de l’empresa número 1 en escopetes de balins al món. A banda dels càrrecs sindicals, el Ramón és treballador progressista i gitano feminista.
Leo Manceras, és secretari general del sindicat a Gonvarri industrial, una empresa siderúrgica de Castellbisbal. A més és president del comitè d’empresa, també és agent sindical per la igualtat, i fa poc coordinador estatal del grup industrial Gonvarri a l’Estat espanyol. És treballador a l’empresa des de fa més de 20 anys i afiliat des dels inicis.
Antonio Cortés, és treballador de Veolia i delegat del sindicat.
I jo em dic Sonia Rodríguez, sóc gitana i fa més de 20 anys que estic al sindicat o sóc secretària d’organització de la secció sindical estatal de treballadors i treballadores de la UGT. I sempre estic fent coses pel sindicat.
Ara que s’han fet les presentacions, potser que parlem del projecte de UGT Fica Calí?
S.R. El projecte va néixer de la nostra militància a l’organització treballant sindicalment per a tothom. Uns assessorant, altres negociant convenis per a tots els treballadors sense excepció, en el que ens ha tocat a cada moment. I un dia, gràcies a una jornada de la UGT de Catalunya, que va dedicar el dia dels refugiats al poble gitano, ens vam conèixer, vam veure que tots érem gitanos i que érem molts que compartíem la mateixa inquietud.
-Quina era aquesta idea comuna?
S.R. Doncs que tots i totes treballàvem en el sindicat, que ens sentíem part del sindicat, que mai ens hem sentit discriminades ni discriminats dins de la UGT i que coincidíem en que, per al poble gitano, mai ningú havia fet res fins al moment. A partir d’aquí, amb el suport de la federació, vam començar a parlar sobre el que podíem fer. I vam començar el projecte.
-D’això fa molt?
S.R. Aproximadament un any, el 20 de juliol de 2018 es va fer a la jornada.
A.C. Ja ens coneixíem d’algunes activitats: ens trobàvem i dèiem “hombre, primo”, i resulta que a UGT es va fer la commemoració dels 600 anys de l’arribada del poble gitano a Catalunya. Llavors vam veure que en el món gitano i ha una gran cultura associativa, però en l’àmbit laboral no hi ha res.
L. M. En aquest món hem estat els oblidats dels oblidats. En el món laboral podem sentir una discriminació latent, que la resta de treballadors no entenen, inclosos els treballadors d’una altra nacionalitat.
-Això vol dir que que a més de totes les discriminacions que com a treballadors sentiu, considereu que com a gitanos en teniu una més, que se suma al conjunt?
S.R. I si es tractés d’una dona gitana la discriminació seria doble. Però, bé, a partir d’aquell moment comença el projecte, FICA UGT ens dóna suport, ens atorga uns espais, tot per tirar endavant la idea. El projecte va néixer sent ambiciós però que ja s’ha convertit en molt gran.
I què és el primer que heu fet?
S.R. Primer vam pensar en formar treballadors del poble gitano. Hem firmat un acord en aquest sentit amb la Fundació laboral de la construcció de Catalunya per adaptar els cursos a gent del poble gitano. Després hem aconseguit un lloc físic, a la seu de la UGT a Cornellà, on tenim el despatx de la UGT FICA Calí. Aquí atenem les consultes de companys i companyes.
El suport del sindicat us bé perquè a UGT us coneixien com a sindicalistes gitanos?
A.C. Sí, i amb un perfil, totalment actiu i proactiu.
R. V. La organització no ens ha posat aquí pel nostre origen, sinó per la nostra feina, i al mateix temps s’enorgulleix de què siguem gitanos.
A.C. El que volem deixar clar és que el nostre paper se cenyeix al món sindical, no al social. En aquest sentit, després de l’acord amb la fundació de la construcció, volem parlar amb les diverses patronals amb les quals negocia la FICA per preguntar-los, què necessiten? Perquè tenim joves, persones de més de 45 anys, dones, que cal integrar en el món laboral. I també volem prevenir contra ‘l’antigitanisme’ que es dóna a Europa i també a Espanya.
Què en podeu dir del tòpic segons el qual al gitano no li agrada treballar, ser assalariat?
S.R. Això és desconeixement total.
A.C. Abans del segle XVIII, el problema era que els gitanos dominaven unes feines determinades, cosa que no interessava als gremis corresponents. Eren itinerants i quan arribaven a un poble eren una competència forta, per exemple per als ferrers. I per tant, els van prohibir o viatjar o treballar en el que era seu. A partir d’aquell moment la caracterització del poble gitano com a poble marginat per la història ens va dur a ser els últims de la fila en el món laboral: en una fàbrica qui netejava les calderes era un gitano, el que posava les mans en tines de calç viva o lleixiu eren els nens i les nenes gitanes. Aquesta perversió del món laboral va dur a que, en un moment donat, els gitanos i les gitanes ‘no volguessin treballar’, i això va fer que molts es dediquessin al comerç ambulant i altres feines que han resultat tòpiques . I cap a la dècada dels 40 del segle passat, quan es modernitza la indústria, les feines que abans havien fet els gitanos van ser ocupades pels fills dels pagesos que emigraven a les zones industrials.
Hi ha un altre tòpic fals: ‘el gitano no volia treballar’. Però el que passava era que als gitanos no els volien a les feines i això feia que fos la gitana la que hagués de treballar per mantenir la seva gent, i després a casa havia d’assumir les cures en el nucli familiar.
R.V. Per a enriquir l’argumentació que ha fet el ‘primo’ Antonio, després va arribar la democràcia i l’estabilitat. Això facilità que els gitanos estudiessin, cosa que fa que ara hi hagi moltíssim gitanos titulats, però aquests són invisibles per a la societat.
S. R. El company Antonio ho ha dit molt bé, però jo volia remarcar que abans, cap a l’any 1470 o 1480 hi ha un decret dels Reis Catòlics que diu que els gitanos tenen prohibit treballar en tot el que no fos el camp. I camp no n’hi havia per a tots. Per tant, si atrapaven un gitano treballant en una cosa que no fos el camp o fora dels límits que li havien imposat, primer li pegaven fuetades, el segon cop li tallaven una orella i el tercer ja anava a la foguera.
Nosaltres no parlem en nom de cap gitano, parlem dels gitanos. Perquè jo no vull que ningú a qui no hagi escollit parli en el meu nom.
Quin és l’objectiu que voleu aconseguir agrupant-vos i treballant junts?
S.R. El fet principal que volem aconseguir és combatre l’antigitanisme en els centres de treball.
R.V. Anem al més senzill, que és el tòpic que, si per exemple, en una oficina desapareix un bolígraf, tots els companys reclamen, mig en broma, immediatament al gitano que entregui el boli. Això és tractar a les persones de manera denigrant, perquè aquests casos després el gitano no els explica ni ho denuncia a ningú.
Heu notat que hi ha un estigma pel fet de ser gitanos?
Si, si, (diuen tots), avui més que abans.
A. C. S’ha de tenir en comte que estem tots sotmesos a missatges als mitjans de comunicació com el de Salvini a Itàlia,
R.V. I aquí també el missatge de VOX.
A.C. I després es donen casos com el del senyor Manuel Valls, que expulsa a França nenes gitanes i després es va a fer fotos publicitàries durant la campanya electoral amb els gitanos de Gràcia.
Per desgràcia encara hi ha la idea mitificada dels gitanos, que si som tractants de cavalls, que si enganyem. O si li preguntes qui te droga al barri els gitanos t’hi poden dur. Aquesta és una realitat que es pot veure si fem la prova del cotó, si vas a una empresa i preguntes si hi ha discriminació, diran que no, però després a la pràctica es veu que n’hi ha amb el nostre poble, o amb les dones o amb els immigrants.
L.M. Miri, som el poble més discriminat, amb una taxa de desocupació superior al 50%. Som els oblidats.
A.C. Tornant al projecte, una de les coses que volem fer és formar els delegats i delegades dels diferents territoris del sindicat a identificar, valorar i combatre ‘l’antigitanisme’ en els centres de treball. És una feina per combatre la discriminació, igual que la racial, la sexual. Totes les discriminacions s’han de combatre.
Creieu que la vostra experiència pot ajudar a altres pobles com els immigrants? Perquè vosaltres sabeu com funcionen les discriminacions. Suposo que sempre heu de demostrar que sou bones persones, bons sindicalistes, bons companys?
S.R. Al sindicat no tant. Nosaltres ens hem format i ens hem fet agents per la igualtat i no veiem la diferència com una cosa negativa, al sindicat no hem patit cap tipus de discriminació, i això s’ha de dir ben fort.
R.V. De fet, la condició de treballador ja et fa estar en desavantatge, perquè ets la baula més dèbil de la cadena dins de l’empresa. Ara pensa, si ets immigrant, gitano o dona, encara és pitjor.
A.C. Una altra cosa que volem potenciar és el que es refereix a la negociació col·lectiva. Volem ampliar la negociació des del punt de vista social perquè afavoreixi qualsevol persona. Per exemple, si un treballador és originari de Mèxic, el conveni hauria de fer possible que si necessita dos dies més de vacances, perquè viu molt lluny casa, els pugui agafar, i si un altre treballador viu a Galícia també ho pugui fer i després ja ho compensarà.
I diré encara una altra cosa, quin és el motiu pel que jo com a gitano vull, per exemple, no puc ajuntar les vacances amb els permisos per defunció? Doncs, perquè quan mor un familiar meu i he d’anar a Granada, hi he de passar com a mínim tres setmanes al poble. I amb els quatre dies actuals jo no ho puc fer. Després, ja ho arreglaré, però vull tenir temps per complimentar els parents si passa una cosa així.
Altres casos són poder acompanyar els familiars de primer grau al metge, perquè en la meva cultura això és essencial.
S.R. I això no vol dir que vulguem més drets que els altres, només plantegem que hi hagi prou flexibilitat, ja que després ho recuperarem.
A.C. Des de la transició fins ara, que és quan hi ha hagut negociació col·lectiva, els permisos gairebé no s’han tocat. Mai s’ha pensat en la responsabilitat que tenen les empreses respecte als seus treballadors, també en aspectes com el que hem dit.
Cal pensar que a la construcció hi ha el Ramadà, que al principi era vist com una cosa estranya, però ara això ja està absolutament assumit. D’un any a un altre ja s’ha entès que a una persona de religió islàmica no se li poden atorgar feines a l’agost durant el dia, perquè és el Ramadà, però tots saben que després es pot compensar. I això ho permet el coneixement.
Quines altres coses hauria de contemplar la negociació col·lectiva que afectin específicament els gitanos?
R.V. Per exemple, el dol. Això vol dir que quan mor una persona estimada d’un gitano, a aquest li agradaria dur dol en memòria seva, deixar-se la barba o dur un mocador al coll.
S.R. En aquest cas si un gitano està de dol i treballa a l’hoteleria, per exemple, no pot escoltar música, i són requisits que potser no són compatibles amb el lloc de treball. En aquest sentit, per evitar la pèrdua de la feina es podria negociar una excedència amb reserva del lloc de treball. En definitiva, es tracta d’assumptes que es podrien incloure en la negociació col·lectiva.
I aquestes coses voldríeu que ni que fos una línia al final del conveni, es recollís?
A.C. És que la Constitució ja diu que no es pot discriminar per raons d’origen o religió en el lloc de treball. Per tant, el que demanem és que això se’ns reconegui.
L.M. També cal tenir en compte el fet que per a una dona musulmana el dur vel això no afecta la seva productivitat. Igualment per a un gitano que condueixi un vehicle, si va de fosc per dol, en lloc de dur una granota blava, això tampoc afecta la seva productivitat.
R.V. Avui, en els nostres centres de treball, ens hem enfrontat a situacions d’aquest tipus. En alguns casos ha mort un familiar d’un company i n’hi ha hagut prou amb els dies que fixa el conveni, i en altres casos ens han demanat si podíen allargar uns dies més el permís, amb les compensacions posteriors, per poder realitzar totes les gestions i complimentar la família. Per tant, el que volem fer arribar a tothom és que això no és tenir més dies de permís, sinó utilitzar els permisos d’una altra forma, millor, des del nostre punt de vista.
L.M. A mi fa poc m’ha passat una cosa semblant: a un company gitano se li va morir de cop el pare. Té a més dos germans amb disminució psíquica i la mare estava destrossada. Havia de fer papers, i en el conveni per mort d’un parent en primer grau només hi ha un dia. Es va tractar l’assumpte amb el representant de Recursos Humans i es van afegir dos dies corresponents a vacances.
V.S. Per tant, no es tracta de tenir uns punts específics per als gitanos en els convenis, sinó incloure la flexibilitat de la que parlem per a tots els que ho precisin, i els gitanos entre ells.
No es tracta d’incloure cap punt en els convenis que parli d’antigitanisme, ara bé, les directrius que nosaltres elaborem les farem arribar als nostres companys de FICA perquè quan negociïn els convenis les incloguin. N’hi haurà prou amb que creïn un apartat que digui, per exemple, diversitat, i allà es reculli la filosofia de què parlem tota l’estona.
R.V. El que volem és que existeixi el dret a, per exemple, ajuntar dies de permís per motius familiars amb dies de vacances, cosa que no vol dir que això s’hagi de fer. Des que van venir els immigrants, per exemple, del Marroc a ara, tot ha canviat molt. Nosaltres hem estat formats per defensar aquests drets, la igualtat, la dona, la diversitat. I un dia vam dir, ens falta aquesta pota, en aquest sentit, qui millor que nosaltres, persones gitanes, per impulsar dins del sindicat aquesta línia?. A la fi és un enriquiment mutu.
Per tant, ara la vostra activitat quina serà, estendre els vostres principis arreu de Catalunya?
S.R. I dins dels nostres sectors, els que cobreix la FICA. Encara que sabem que els gitanos treballen a tots els àmbits. Sabem que a hostaleria hi ha molts gitanos, moltes dones a neteja, en els serveis. Sabem que hi ha gitanos treballant als tres sectors de la nostra federació. I també n’hi ha molts a la Federació de Serveis Públics. Ara bé, molts dels treballadors gitanos són invisibles, i amb la nostra iniciativa volem que surtin a la llum.
R.V. Són invisibles perquè sinó perdrien oportunitats laborals dins de l’empresa. Si volen promocionar-se i pujar dins de l’empresa, seria molt negatiu per a ells fer pública la seva identitat.
Això passa encara?
L.M. Quan estàs en un centre laboral has de mostrar que ets un 30% o un 40% millor que una persona que no és un gitana.
A.C. A més, has d’entrar amb gràcia, perquè a més de ser un 30% o un 40% millor. Has de ser sempre el de la rialla. I com a pesar d’això t’agafin amb mal ull sempre et poden mirar malament perquè ets el gitano i no caus bé.
R.V. Això passa i ha passat
L. M. Hem de tenir sempre, una conducta irreprotxable! Perquè pots fer la feina perfecta i si pares 1 minut a fer una cigarreta, ja hi haurà algú que digui: mira el gitano com fuma!
S.R. Per això hem d’anar als territoris a formar als delegats i delegades per combatre aquestes mirades discriminatòries, perquè l’antigitanisme es combat amb els no gitanos. Totes les seccions sindicals de la UGT FICA han de rebre la informació i la campanya de sensibilització sobre els gitanos, hi hagi o no gitanos entre els seus companys.
Quan comenceu la campanya?
A.C. A Setembre, i volem anar a tots els territoris a explicar qui som i que pretenem, perquè amb el coneixement arribi la millora de les condicions de vida i de trebal no només nostres sinó de totes les treballadores i treballadors
S. R. Voldria acabar dient una cosa: des de la UGT FICA Calí agraïm als mitjans de comunicació seriosos i no sensacionalistes que s’interessin pel nostre projecte i que el facin conèixer i també la lluita contra l’antigitanisme, perquè el que no es visualitza no es pot combatre.
